El setge d’Oliu al Banco Popular

“Copresident o vicepresident". Aquestes paraules van sortir de la boca de Josep Oliu quan el president del Popular, Ángel Ron, li va fer la pregunta clau: la de quin paper jugaria ell en cas que el Sabadell tirés endavant una fusió entre el cinquè i el sisè banc d’Espanya. Tant la pregunta com la resposta mostren fins a quin punt va ser seriós l’intent recent del Sabadell d’adquirir el banc més fràgil de l’Íbex-35. De fet, Oliu, fidel al seu estil arrauxat, també ha donat pistes en públic de la seriositat d’aquesta operació.

El 25 de setembre passat es publicava a La Voz de Galicia una entrevista a Oliu. En el decurs de la xerrada, al banquer català li preguntaven quantes vegades s’havia assegut amb el Banco Popular per estudiar una fusió. “Deu o dotze al llarg de la meva vida”. L’entrevistador va insistir: ¿I en els últims dotze mesos? Resposta: “És un tema permanent”. Oliu també explicava que a Europa no hi ha sinergies (estalvis de despesa com a conseqüència d’una fusió) que justifiquin una fusió bancària transfronterera. Però en el cas espanyol, canviava el seu discurs: “Hi ha sinergies que ho justifiquen, però poca voluntat”. I rematava: “Els números surten”.

Al Banc Sabadell, segona entitat de Catalunya i cinquena d’Espanya, aquestes respostes van sorprendre més d’un. D’alguna manera admetia que hi ha hagut negociacions amb el Popular. I de fet, insinuava que havia fet números que justificarien una compra que feia molts mesos que estava sent esperonada pel Banc d’Espanya.

Fa tot just una setmana, La Vanguardia explicava que el president del Sabadell i el del Popular, Ángel Ron, es van trobar els últims dies d’agost per “veure si es donaven les circumstàncies per iniciar un procés previ que obrís les portes a una negociació”. El resultat havia sigut “negatiu” i les entitats van decidir “prendre’s un temps”.

Però, segons ha pogut saber l’ARA, les xerrades entre Oliu i Ron van ser molt més que un cita preliminar per sondejar el futur. Fonts del sector expliquen que Oliu va jugar fort i va plantejar obertament una fusió. Va jugar el paper de comprador, tant, que fins i tot va abordar una de les qüestions més delicades en qualsevol fusió, ja sigui entre dos concessionaris de cotxes o entre dos dels sis principals bancs d’Espanya: la dels càrrecs que correspondrien a cada president.

Josep Oliu, de 67 anys i principal responsable que el Sabadell hagi fet un salt d’entitat local a banc d’escala espanyola amb una important filial britànica, va prometre a Ron un paper en “la governança de la futura entitat”.

Si bé la situació d’uns i altres ja donava prou arguments a Oliu per aparèixer com a entitat compradora en la fusió (i, per tant, com a dominant en la nova estructura), el financer català va presentar a Ron números que justificaven sobradament l’operació i que deixaven clar que el Sabadell se l’ha pres seriosament: no com una hipòtesi teòrica sinó com una possibilitat real. I això, en una entitat que en els últims temps ha adquirit Mellon United, el Guipuzcoano, Lydian Private, la CAM, el Banco Galego, el negoci de BMN a Catalunya i Aragó, el Penedès, Lloyds Espanya, JGB Bank i TSB no és cap broma.

Oliu va presentar a Ron una xifra d’estalvis de despesa força elevada. Analistes consultats per aquest diari han situat les anomenades sinergies al voltant dels 3.000 milions. L’operació té en compte també l’ERO llançat fa poc pel sisè banc espanyol (que acomiadarà el 20% de la plantilla), així com la seva ampliació de capital, i requeriria, possiblement, una nova captació d’inversió del Sabadell. Ara bé, aquestes mateixes fonts apunten que si el Sabadell demanés una ampliació de capital per fusionar-se amb el Popular, no tindria cap problema per completar-la: “Seria un banc net, un bancàs, i el mercat ho aplaudiria”, afirmen.

De fet, hi va haver un detall que demostra fins a quin punt les xerrades entre totes dues parts van ser serioses: hi va haver diverses cites, i en una hi havia Antonio del Valle, magnat mexicà propietari d’un 4,25% del Popular, fet que el converteix en el principal contrapoder a la sindicatura d’accionistes, que manté un 10% dels títols i dóna suport a Ron. Del Valle ha sigut des de principis d’any el patrocinador d’aquesta fusió i en una reunió amb Oliu va posar sobre la taula una qüestió sorprenent. El magnat mexicà pertany a l’Opus Dei, congregació religiosa històricament vinculada al Popular, i va voler preguntar sobre aquest tema: “Com quedaria l’Obra en el nou banc?”, va demanar directament a Oliu.

Detalls al marge, la possible fusió està ara aturada. Els optimistes la veuen en stand by, i hi ha qui creu que l’estratègia del Sabadell passa per esperar que Ron cedeixi davant de l’evident dura situació que viu el banc. De fet, està tenint seriosos problemes per mantenir el control d’un consell dividit.

Si bé la sindicatura d’accionistes (una estructura jurídica creada en el seu moment pel carismàtic expresident Luis Valls Taberner, també membre de l’Opus Dei) exerceix la seva posició de blindatge de la figura del president i li dóna encara la majoria, fonts coneixedores de la situació apunten que el màxim òrgan executiu del Popular està dividit. Els pobres resultats del Popular en els últims temps han fet que l’entitat entri en totes les quinieles des de fa mesos per ser adquirida. La mala situació s’ha saldat amb un ERO, una segona ampliació de capital i la destitució del seu anterior conseller delegat, Francisco Gómez. “Aquell no era el cap que Del Valle volia que rodés”, diuen fonts del sector, que saben que Ron no només es juga la independència del seu banc, sinó el seu mateix cap.

De fet, Del Valle, que acaba d’abandonar el consell del banc tot i mantenir-hi la seva condició de principal accionista unipersonal, ha mantingut reunions amb els magnats llatinoamericans que consten entre els principals accionistes del Sabadell per acostar la fusió, segons La Vanguardia. Les reunions haurien tingut lloc a principis d’any i n’hauria sortir un mandat clar per a totes les parts: Del Valle -per part del Popular- i el també mexicà David Martínez i el colombià Jaime Gilinski -per part del Sabadell- es van prometre demanar als respectius consells una fusió que pogués fer de la nova entitat un nou gegant espanyol.

Agrupant els actius de les dues entitats, la fusió sumaria 367.278 milions en actius, cosa que la situaria com a tercera entitat espanyola només per darrere dels gegants Santander i BBVA. Això, sumat al descontent de Del Valle amb els resultats del Popular, expliquen l’interès que té per tancar la fusió.

¿I què en diu, el mercat, de tot plegat? Un informe publicat per Bank of America Merrill Lynch el 21 de setembre és clar. Respecte a futures fusions en el sector a Espanya, afirma que “és només una qüestió de temps”. I afegeix: “La nostra anàlisi suggereix que una fusió podria millorar el rendiment d’alguns bancs, però possiblement no de tots”. El document inclou un calculador de quines serien les fusions més desitjables en funció del pes dels actius no productius, i entre els grans, només hi ha una operació millor per al Popular que el Sabadell: la nacionalitzada Bankia, que té prohibit per llei dur a terme operacions d’aquesta mena. El document acaba dient que CaixaBank i el Sabadell haurien de ser més aviat compradors que objectius de cap transacció. Pel que fa al Popular, cap sorpresa: “La seva estreta posició de capital i la deprimida avaluació del mercat suggereix que hauria de ser objectiu” de compra. Per acabar d’adobar-ho, hi ha inversors que interpreten el fort càstig que està patint el Popular a la borsa (ha perdut un 61% de valor aquest any) com un avís que els balanços del banc encara han de donar una nova sorpresa negativa.

¿En quina situació queda aquesta fusió, doncs? La impressió és que Ron se la juga. Si no acompleix amb una brusca millora de resultats, descens de provisions i si no tanca amb èxit la sortida a borsa del seu banc dolent, és possible que el consell que encara controla li retiri la confiança.

Al Sabadell hi ha un cert optimisme respecte a la possibilitat de fer un nou salt i créixer a Espanya. La paciència és ara el seu millor aliat. I l’única por, que algú se’ls avanci.