La remuntada

Emprendre hauria de ser, perquè un país funcioni bé, semblant a jugar un partit de futbol en què l'equip contrari són els problemes que anirem tenint i l'àrbitre (l'Estat) vigila que aquests problemes no se'ns tirin a sobre o que no ens n'aprofitem. A vegades guanyem, a vegades perdem. I a pensar en el pròxim partit. Aquesta hauria de ser, més o menys, la dinàmica.

Emprendre a Espanya, senzillament, no és així. Tot és molt més complicat. Al nostre país, muntar un negoci és semblant a trobar-se amb l'escenari de dimarts al Camp Nou. Començar amb un resultat advers que s'ha de remuntar, i veure que l'Estat, en lloc de jugar el paper d'àrbitre, moltes vegades acaba jugant d'equip contrari i es converteix en l'enemic a batre. Juguem contra la burocràcia, contra els bastons a les rodes, contra la lentitud a l'hora de pagar... I ja podem guanyar per 1 o 2 gols, que tot i així acabaran guanyant ells perquè no haurem remuntat.

Per si no fos prou, l'emprenedor ha d'aguantar l'entorn (com passa aquí amb els culers de sempre , els patidors), que l'avisa que aquest partit que vol fer és gairebé impossible i espera que perdi.

Abans de l'inici del partit, Piqué va demanar que si algú no creia en la remuntada no anés al camp. Quan l'emprenedor fa front a un dels partits més importants, hauria de demanar el mateix al seu entorn. Qui no cregui 100% en ell, que no vagi a aquest partit. Ja en té prou d'haver de jugar extraordinàriament bé per a sobre haver d'aguantar els que esperen que caigui per dir-li "ja t'ho vaig dir". D'aquests culers, en sobren. Dels valents que animen passi el que passi, en falten.

Empresari