Els preus només han pujat un 3% aquest any?

Si mirem la inflació anual, la dada oficial parla d’un increment de preus del 3% respecte al novembre passat. De debò no sorprèn a ningú? En realitat, les factures continuen escalant. Els ous s’han encarit un 22%, el cafè gairebé un 20%, els plàtans, un 35%, i l’habitatge, un 13%. Amb aquests increments tan evidents en productes i serveis bàsics, com s’explica que la inflació general només sigui del 3%?

Quan es calcula l’índex de preus de consum (IPC), es parteix d’un conjunt de productes i serveis considerats bàsics per a les famílies: alimentació i begudes, vestit i calçat, medicina, transport, comunicacions, energia i habitatge. Per això és habitual sentir que l’IPC varia per l’impacte de certs productes concrets. En el càlcul, l’IPC és una mitjana ponderada. Això vol dir que, encara que un producte pugi molt, si té un pes petit en la mostra, l’efecte en la inflació general és limitat. Per exemple, si els ous pugen un 50% però només representen un 2% del total, l’impacte global és reduït.

La percepció que els preus pugen més que l’IPC es deu al fet que la nostra mostra personal no coincideix amb la mostra estàndard que utilitza l’estadística oficial. A més, quan alguns productes es disparen de preu i la gent en redueix el consum, poden perdre pes o fins i tot desaparèixer de l’estadística. El resultat és que la inflació real que nota cada família pot diferir molt de la inflació publicada. Fet l’índex, feta la trampa.

I al final, la gran paradoxa és que l’IPC acaba servint més per tranquil·litzar titulars que per descriure la realitat que viu la gent. Quan la metodologia permet diluir increments molt forts darrere una mitjana que ho suavitza tot, el risc és que les dades oficials acabin justificant polítiques o discursos que s’allunyen cada cop més del que passa a les llars.