Europa ha entrat en estat de xoc després del lamentable espectacle en la gestió de la crisi xipriota. Una bona part dels ciutadans europeus viuen amb angoixa uns esdeveniments que podrien reproduir-se pels països del sud. I quan els ciutadans busquen respostes en la política europea, es troben amb un buit absolut, tret de l'omnipresent cancellera Merkel.
Es tracta d'un escenari del tot desconegut en la història de la Unió Europea, on des dels seus inicis s'ha donat un equilibri de poders. Molts recordarem els temps en què coincidiren Kohl, Miterrand, González i Delors. O, més recentment, quan se sentien les veus de Chirac, Schroeder, Aznar i Solana, acompanyades del protagonisme de qui exercia la presidència de torn de la Unió.
Avui, la buidor és esgarrifadora. No es veu enlloc ni el president de la Comissió ni el del Consell, i la presidència de torn és simbòlica. Per no parlar dels caps polítics del estats membres. No fa tant, es comentava que l'elecció de Rajoy i Hollande podria, juntament amb el tecnòcrata Monti, formar un contrapès meridional al poder alemany. La realitat és que els nostres van començar traient pit, però ben aviat van entendre, i assumir, qui és qui mana a Europa.
Mai el poder havia estat tan concentrat. I si ho estava, el que manava sabia com dissimular-ho. Merkel, en canvi, sembla que se sent ben còmoda manant, i no ho amaga. Als seus ciutadans els agrada, però l'abisme entre els seus aliats naturals i el sud és cada vegada més profund. I el sentiment de menyspreu que sent el sud no és una qüestió menor.
S'argumenta que estem construint Europa amb uns nous instruments financers, dissenyats per fer front a la crisi, i que ja es quedaran per sempre. Tot i així, no podem oblidar que una opinió pública compromesa amb Europa no es consolida des de l'exhibició del poder ni des de l'aïllament de qui mana. Més aviat es desperten vells ressentiments, com els de França, que impediran avançar en la necessària unió política. Però sembla que Merkel es veu convençuda de poder amb tot. Més o menys com Gary Cooper en aquell gran western Solo ante el peligro . Anem bé.
Economista