El perill de deixar-li els diners a un guru

En el món de les finances ser una estrella mediàtica no és sinònim de tenir èxit a l’hora d’invertir. Això és especialment cert a Espanya, on dos dels inversors més mediàtics, Josef Ajram i Daniel Lacalle, estan tenint un any poc exitós pel que fa a generar retorns per als seus clients. Ajram -famós per ser esportista de risc, oferir cursos de borsa per a aficionats i publicar llibres d’autoajuda- ha perdut enguany un 10% acumulat amb la sicav que gestiona, Ajram Capital. És una pèrdua que supera les de l’Íbex-35, que aquest any ha caigut un 7%. A això s’hi ha d’afegir que Ajram cobra una comissió anual del 2,1% pels seus serveis. La sicav d’Ajram té més de 500 persones adscrites i gestiona uns 6 milions d’euros.

Però no es tracta només d’un mal any. El rendiment d’Ajram Capital fa de mal comparar amb el de les sicavs (vehicles d’inversió col·lectiva) d’algunes de les grans fortunes espanyoles.

Si s’utilitza la cotització al mercat per mesurar el seu èxit inversor, la sicav d’Ajram ha perdut vora del 9% des que es va crear el 2013, quan la pitjor de les grans sicavs espanyoles (la de Sandra Ortega, filla de l’amo d’Inditex), ha guanyat més del 16%. En aquest temps, per exemple, les dues sicavs de la família Palatchi (fundadors de Pronovias) han superat el 70%.

En teoria, Ajram Capital no té gairebé cap límit en el seu mandat (pot comprar o vendre-ho pràcticament tot). Però aquesta llibertat no s’ha traduït en una gestió gaire eficient: fins ara, Ajram ha posat la majoria dels seus diners en accions espanyoles. Des que Ajram Capital va començar a cotitzar el 2013, l’Íbex-35 (que agrupa les principals empreses espanyoles) ha perdut gairebé un 3%, que és molt mal resultat comparat amb la borsa americana i fins i tot la resta de borses europees. Per tant, si en aquest període s’ha invertit només en empreses espanyoles és difícil haver obtingut grans resultats.

Però el fet que les pèrdues del fons d’Ajram siguin superiors a les de l’Íbex-35 suggereix que, fins i tot a l’hora de triar les accions espanyoles que ha comprat, l’elecció ha estat especialment poc encertada.

En canvi, en el mateix període de temps, el vehicle inversor de l’empresa Lyxor (que inverteix passivament a l’Íbex-35) ha perdut només un 4%. Aquest tipus de productes, anomenats exchange-traded funds o ETF, no tenen cap pretensió de tenir coneixements de borsa, sinó que copien el que fa un índex de referència com l’Íbex-35, i en teoria obtenen resultats bastant similars.

De fet, si els clients d’Ajram haguessin diversificat les seves inversions comprant al vehicle de Lyxor, que inverteix al conjunt de borses mundials (segueix l’MSCI All-Country World Index), haurien obtingut una rendibilitat del 72% en euros durant el mateix període.

Consultat per aquest diari, Josef Ajram lamenta els resultats de la sicav que porta el seu nom i els justifica amb l’estratègia d’inversió adoptada pel consell d’administració d’aquesta societat, liderat per membres de l’empresa Link Securities. “Fa poc més d’un any, després dels escàndols d’Abengoa i el Popular, la societat va decidir vendre moltes participacions per centrar-se únicament en empreses de l’Íbex-35”, explica. Ajram diu que el fet d’haver-ne sortit precipitadament explica en part els mals resultats, i afegeix que ell i el seu equip “no ens sentim còmodes” amb l’estratègia que segueix la sicav. Però de moment no es planteja desvincular-se’n.

Una cosa similar passa amb Daniel Lacalle, economista liberal pròxim al Partit Popular. És comentarista habitual de programes de televisió i el 2016 va ser fitxat per la Comunitat de Madrid per atreure empreses que abandonessin Londres a causa del Brexit. Lacalle és economista en cap del fons Adriza International Opportunities, de l’empresa Tressis Gestión, que gestiona 4 milions d’euros i també fa inversions d’alt risc. Enguany aquest fons ha guanyat vora un 1,1%.

El problema és que, a diferència d’Ajram, Lacalle sí que compara explícitament els rendiments del seu fons amb un índex concret. El seu fons està referenciat a l’MSCI World Index, un altre fons que segueix les borses del món desenvolupat. L’objectiu que té Lacalle vers els seus clients, doncs, és oferir una rendibilitat que superi la d’aquest índex. De moment, no se’n surt.

Des de principis d’any, l’MSCI World Index ha retornat un 1,9%. Si fem la comparació des del moment que el fons de Lacalle va començar a cotitzar, el 2015, Adriza ha retornat un 6,5%, mentre que MSCI World ha generat un 36% si mesurem en dòlars, o un 26% si ho fem en euros. D’altra banda, l’ETF corresponent de Lyxor, que és la manera que tenen els inversors europeus d’invertir directament en l’MSCI World Index, ha retornat el 15%.

Lacalle admet a l’ARA aquests registres. Amb tot, malgrat que el seu fons està referenciat a l’MSCI World Index, ell sosté que, de mitjana, els fons comparables al seu estan caient, mentre que el seu almenys guanya. “El nostre fons és de baix risc: si algú vol més risc, i potser més rendibilitat, té altres opcions al mercat”, defensa.

Però encara falta una qüestió clau. Els resultats que s’han donat fins ara són els d’abans d’aplicar-hi comissions: mentre que l’ETF en cobra del 0,3% anual, els intents de Lacalle de vèncer el mercat es paguen a l’1,35%. Això vol dir que els seus clients han perdut en comissions gran part dels retorns generats.

Aquestes xifres remarquen quin és el principal inconvenient de donar els diners als inversors estrella: independentment de si l’encerten o no, s’enduen una bona part del pastís.

Tot i la seva prèdica per ràdios, televisions i editorials, assenyalar només Ajram i Lacalle podria ser injust. Resulta que ben pocs inversors estrella aconsegueixen vèncer els robots que segueixen passivament els índexs (o fins i tot els micos que llancen dards sobre els noms d’empreses en què s’ha d’invertir, com va dir l’economista americà Burton Malkiel als anys 70).

Molts estudis fets per economistes i experts en finances (entre els quals el baròmetre que elabora regularment la seguidora de fons d’inversió Morningstar) troben que els inversors actius ofereixen retorns molt menors que els passius un cop descomptades les comissions.

I per a la majoria dels inversors, el cost de les comissions i els impostos pot acabar sent més important que no pas les accions en què s’inverteix. La comissió del 2,1% que cobra Ajram, per exemple, pot no semblar gaire elevada, però com que s’acumula cada any pot arribar a significar una suma molt important.

Per exemple: agafant anys sencers i suposant que es tenen 1.000 euros per invertir, donar-los a Ajram Capital hagués generat 25 euros entre el 2014 i el 2017, mentre que invertir-los passivament hagués retornat 176 euros, abans de pagar comissions. Però comptant les comissions, invertir a Ajram Capital hagués significat perdre 57 euros, mentre que el vehicle passiu hagués retornat 163 euros.

“La comissió no es pot ajustar més”, es defensa Josef Ajram. “Hi soc jo, hi ha la gestora, el banc dipositari... Som molts a repartir”.

Durant l’última dècada, com que els tipus d’interès han estat molt baixos arreu del món (i les rendibilitats, per tant, també), els inversors cada cop han donat més importància a les comissions. Això està canviant radicalment el món de la inversió. Entre el 2008 i el 2017 gairebé un bilió de dòlars d’arreu del món han passat a ser invertits en vehicles d’inversió passiva com les ETF, segons Morningstar. Aquests fons no tenen un inversor mediàtic que es passa el dia buscant on és el límit o inventant nous mètodes algorítmics per vèncer el mercat: en tenen prou amb un ordinador que intenti imitar què fa el mercat. Per tant, poden cobrar molt menys. “La inversió activa té un cost. Qui ho prefereixi pot passar-se a les ETF: això és un mercat lliure”, diu Lacalle.

L’ETF de Lyxor que inverteix en l’Íbex-35, per exemple, només cobra una comissió del 0,45% (per cobrir despeses de compra i venda d’actius). Això està beneficiant grans empreses inversores com BlackRock, que ofereixen una gran varietat d’aquests productes a baix cost. En comparació, el patrimoni del fons d’Ajram no ha parat de baixar des de mitjans del 2017.

La competència per rebaixar les comissions cada vegada és més ferotge. Aquest agost un altre gegant inversor americà, Fidelity Investments, ha llançat al mercat per primera vegada unes ETF que no cobren cap comissió. Han atret 1.000 milions de dòlars en només un mes, segons l’empresa.

Ara bé, això no vol dir que tots els inversors estrella fracassin. L’excepció més coneguda és el magnat de les finances Warren Buffett, que ha aconseguit vèncer el mercat amb regularitat invertint en empreses segures que han estat infravalorades a les borses (una de les poques estratègies que els economistes creuen que a la llarga venç el mercat).

Fins i tot entre els famosos fons especulatius o hedge funds, que cobren comissions gegantines i han ofert retorns pobríssims en els últims deu anys, hi ha inversors guanyadors com Ray Dalio, que manté molt secretisme sobre les seves estratègies i les excentricitats amb què gestiona la seva empresa gestora, Bridgewater (incloent-hi una política de “transparència radical”, que vol dir que tot es grava en vídeo i que els treballadors es critiquen públicament els uns als altres).

Tanmateix, les dades mostren que la majoria de gestors d’aquest tipus han estat històricament més exitosos a enriquir-se ells mateixos que als seus clients. De vegades, els èxits poden ser una qüestió de sort. El gestor britànic de hedge funds Crispin Odey, per exemple, va saltar a la fama després de fer molts diners amb la crisi financera del 2008. Però en els últims anys no ha deixat d’equivocar-se i perdre diners, ja que la seva estratègia sembla estar basada a ser permanentment pessimista.

Això no vol dir que les ETF no tinguin problemes, avisen alguns analistes. En temps de crisi, la seva promesa que els clients poden treure’n els diners a voluntat pot ser perillosa: si tothom ven les accions alhora pot causar que les caigudes de la borsa siguin pitjors. Les ETF que segueixen els mercats de bons corporatius (més difícils de vendre que les accions) encara tenen més risc d’aquest tipus. Però de moment les ETF han superat la prova sempre que els mercats han caigut.

A Espanya la febre per la inversió passiva està tardant molt més a arribar, sobretot pel que fa als petits inversors. Sovint els bancs no les ofereixen com a part dels seus serveis de gestió de fons si no és que els clients ho demanen explícitament.

Fins que es popularitzin, als que vulguin saber on invertir sempre els queda mirar què diuen els gurus mediàtics.