Pànic a les benzineres: Austràlia i Nova Zelanda paguen cara la seva dependència del cru

Sidney“La demanda s’ha doblat, però l’ús no”, deia Chris Bowen, ministre de Canvi Climàtic i Energia d’Austràlia, en un debat al Parlament més semblant a un sainet, si no fos perquè arran del bloqueig de l’estret d’Ormuz, el litre de benzina ha superat els 3 dòlars (1,80 euros) i més d’un centenar de benzineres s’han quedat sense combustible.

A l’altra banda del mar de Tasmània, a Nova Zelanda, la principal aerolínia del país, Air New Zealand, anunciava que a partir del maig reduiria un 5% l'oferta (al voltant d’uns 1.100 serveis) a causa del conflicte al golf Pèrsic. Els preus del petroli també s’han disparat i algunes petrolieres s’han quedat sense cru en un país que importa cada litre de combustible, dièsel i querosè.

Quatre setmanes després dels atacs dels Estats Units i Israel contra l’Iran –dels quals l’administració estatunidenca no es va molestar en avisar als seus principals aliats oceànics–, Canberra i Wellington es troben una situació de crisi de seguretat energètica per a la qual no estaven preparats. “És un territori desconegut”, assegura Timothy Welch, professor de la Facultat d’Arts i Indústries de la Universitat d’Auckland. “El problema actual és molt més greu que el 1979”, recorda Tony Wood, investigador principal d’energia al Grattan Institute d’Austràlia. Per a Wood el principal problema és que la demanda de combustible s’ha disparat per “si ens quedàvem sense [gasolina]”, provocant una interrupció més gran que la caiguda del 20% del subministrament mundial. Tant Bowen des de Canberra com el govern de Christopher Luxon a Wellington van afanyar-se a assegurar que els seus països tenien subministraments per a 32 i 60 dies, respectivament, provocant el pànic a les benzineres.

Nova Zelanda va tancar la seva última refineria el 2022 i des d’aleshores s’abasteix principalment per rutes marítimes de les refineries sobretot de Corea del Sud i Singapur. Com explica Timothy Welch, el país obté entre el 80 i el 90% de l’electricitat que necessita amb energia renovable, però el sector del transport “depèn altament dels carburants fòssils”. “Gran part del nostre PIB depèn de l’exportació, que comença el seu viatge en camions”, remarca.

Entre el 2010 i el 2022, l’estat va invertir l’1,3% del seu PIB en construir o millorar infraestructura de transport per carretera, sense comptar el cost del manteniment o operacional. Alhora que el govern conservador de Luxon, escollit després de l’últim mandat de Jacinda Ardern, ha decidit acabar amb els subsidis als vehicles elèctrics i descartar la construcció d’un tramvia a Auckland, la ciutat més poblada del país. “Tan aviat com el subministrament es veu afectat, els costos comencen a afectar no només els consumidors, sinó tota l’economia”, subratlla Welch, que alerta que aquesta crisi energètica incrementarà la desigualtat en un país de 5 milions d’habitants i 4,7 milions de vehicles. “Aconseguir més subministrament o reduir la nostra demanada és l’única opció viable”, conclou.

A Austràlia la crisi energètica podria costar al país 16.500 milions de dòlars (9.900 milions d'euros) només aquest 2025, segons les previsions del tresorer del govern, Jim Chalmers. Tony Wood reclama que l’executiu sigui molt clar amb la gent: “Si la situació empitjora, et queden algunes opcions més difícils. Potser has de pensar en racionar el carburant”.

Una situació que Austràlia ja va viure durant la Segona Guerra Mundial, amb cartilles i permisos per omplir el dipòsit, i a mitjans del 1979, quan una vaga en una refineria local i la crisi del petroli van forçar el govern a prohibir que els vehicles amb matrícules parells i senars poguessin comprar benzina el mateix dia. Aquesta vegada, el govern Albanese ha anunciat la creació d’un grup de treball específic que depèn del departament del primer ministre per coordinar la resposta a la crisi.

Tot i això, alguns experts alerten que la situació podria ser pitjor que la crisi provocada per la covid-19, quan el país va haver d’ampliar els subsidis, congelar el preu dels lloguers o fins i tot fer canvis al sistema de visats temporals per mitigar l’impacte. “Ho posaria al mateix nivell”, assegurava John Blackburn, expilot de FA-8 Fighter i ara consultor en defensa i seguretat al pòdcast 7am, “els efectes probablement duraran més perquè no hem après la lliçó”.

No anar al metge

En un informe del 2013 entregat al govern australià, Blackburn alertava que el país era massa dependent de les importacions de carburant, alhora que reduïa la capacitat de les refineries (de 12 a 2 en dues dècades) i s’exposava a les cadenes de subministraments globals.

Avui Austràlia importa el 90% dels productes refinats del petroli que necessita, i fins i tot envia part del petroli que produeix al Japó o Singapur per ser refinat i retornat a Austràlia. Només les mines tenen ferrocarrils que poden transportar carburants, i l’alternativa és per carretera o amb petroliers d’empreses privades en un país que és la sisena massa de terra més gran del món. Per això, cada cop més veus, inclosa la de Blackburn, demanen electrificació i renovables per reduir la dependència del mercat global. Però també per evitar situacions com la que denunciava l’associació de metges rurals: alguns pacients hauran d’escollir entre anar a les visites o saltar-se-les a causa del preu del carburant.

Wood afirma que després d’aquesta crisi serà “inevitable” un nou impuls de l’electrificació, i alerta que és una qüestió de seguretat, ja que “la mateixa situació podria donar-se si algú bloqueja el mar de la Xina Meridional”.