De pagesos a reis de les pizzes: el matrimoni d'Osona que mana a Casa Tarradellas

BarcelonaEls cotxes que enfilen el quilòmetre 70 de la carretera N-152, a Gurb (Osona), es reflecteixen a la immensa façana de vidre que embolcalla la seu de Casa Tarradellas. És un edifici imponent. Tant, que la gent de la zona el coneix amb el sobrenom de la segona catedral de Vic. A l'altre voral de la via s'hi estenen més naus, també amb el mític logotip de la masia estampat a la porta d'accés. En total són milers de metres quadrats d'oficines, cadenes de producció de pizzes, màquines panificadores, plaques solars i pàrquings per a camions que corroboren l'enorme potencial productiu que té la marca insígnia catalana de l'alimentació. D'aquest punt, juntament amb les instal·lacions que té a Olost (Lluçanès), cada dia en surten centenars de caixes d'espetecs, pizzes fresques, masses enrotllades, patés, dauets de cansalada, pernil dolç i biquinis. 

El 2022 Casa Tarradellas va signar un any de rècord. Amb més de 2.200 treballadors, va moure 1.161 milions d'euros i va consolidar la marca com una de les preferides per als consumidors espanyols, segons la consultora Kantar. Però la pluja de milions fa dècades que rega amb abundància el quilòmetre 70 de l'N-152. Ara és torrencial i mulla les cobertes de les naus industrials del grup; abans del 1985, era tan sols un plugim i humitejava un petit restaurant de carretera, l'Hostal d'Osona. 

Una família discreta

Feinejant a l'Hostal d'Osona hi havia un matrimoni osonenc. En Josep Tarradellas carregava plats amunt i avall supervisat per l'atenta mirada de la seva esposa, l'Anna Falgueras. Venien de família de pagesos, però ben aviat van decidir canviar l'aixada pels coberts. "Tot i que érem joves i no teníem diners, volíem ser més que pagesos", va recordar el patriarca en un acte públic el 2008, ja erigit en amo d'un imperi de l'alimentació. Des de la fundació de Casa Tarradellas, la veu se li ha sentit molt poques vegades. No és amant dels auditoris. "M'agrada estar-me a la fàbrica: ara mateix pagaria per no ser aquí", va excusar-se aleshores, tal com va immortalitzar el periodista Sergi Saborit en una crònica a Expansión. El seu perfil baix contrasta amb el seu èxit empresarial, que l'ha dut a ser una de les persones més riques de la província de Barcelona, segons rànquings de Forbes i El Mundo.

Ell i la seva esposa van obrir el restaurant el 1976, a tocar de la carretera. També hi van inaugurar un petit obrador d'embotits i una botiga on vendre'ls. El 1983 ja elaboraven una gran varietat de productes carnis. "L'àmplia oferta competia amb la producció dels aproximadament 4.000 fabricants d'embotits que hi havia aleshores a Espanya, però l'instint empresarial de Josep Tarradellas va plantejar una estratègia de diferenciació clau", analitzen Alejandra Aramayo i Anna Sabata, professores de la Universitat de Vic i investigadores del grup de recerca Emprèn.

Poc, però bé

El tret de gràcia va ser apostar per reduir la cartera de productes. Amb aquesta estratègia, l'emprenedor va centrar els seus esforços d'inversió en transformar l'obrador en tot un centre d'elaboració altament tecnificat. "L'èxit de Casa Tarradellas rau en la visió de negoci", sintetitza Josep Maria Espinet, professor de l'àrea de comercialització de la Universitat de Girona (UdG). Per ell, la història d'èxit d'aquesta companyia demostra que "per triomfar no calen tenir coneixements tècnics, sinó que n'hi ha prou tenint capacitat d'observació, de paraula, d'intuïció i d'estar al dia de les oportunitats empresarials".

Deu anys després d'haver inaugurat el restaurant i l'obrador, Casa Tarradellas ja facturava 10 milions d'euros i estava a punt d'encetar una època de creixement constant. Cada exercici anual es tancava amb més ingressos que l'anterior. El 1996 ja havia mogut set cops més diners que el 1986, fins als 76 milions d'euros, impulsat per l'èxit del seu primer producte estrella: l'espetec. Obsessionat per innovar, el segon trumfo el va llançar el 1997 amb les pizzes fresques. "Va inaugurar una categoria de producte: fins aleshores totes eren congelades", recalca Espinet. El 2002 ja va fregar els 300 milions d'euros i els 650 treballadors; el 2007, 510 milions i 1.200 empleats; el 2015, 859 milions d'euros i 1.800 professionals. "És l'exemple de com un negoci familiar es converteix en una gran empresa", resumeix l'expert.