Només la destrucció creativa impulsarà la competitivitat europea
ParísTot i que els debats sobre les perspectives de creixement minvants d'Europa han estat vigents almenys des de principis de segle, la dècada del 2020 els ha conferit una nova urgència. La invasió russa d'Ucraïna no només va exposar una perillosa dependència de l'energia importada, sinó que el canvi de govern als Estats Units ha obligat els europeus a replantejar-se com garantiran la seva prosperitat, seguretat i sobirania en el futur. Així mateix, amb els Estats Units i la Xina al capdavant de la IA –considerada àmpliament com la pròxima tecnologia d'ús general, al mateix nivell que Internet–, la manca de dinamisme d'Europa s'ha convertit en una emergència.
El problema no és només la bretxa, comunament citada, entre els ingressos per càpita de la Unió Europea i els Estats Units. És que Europa fa molt de temps que està endarrerida tecnològicament, amb pocs líders mundialment reconeguts en l'economia de plataformes digitals, la IA, la nova carrera espacial i altres sectors que seran fonamentals per a la competitivitat i la seguretat al segle XXI.
Profundament dependent de tecnologies avançades fabricades en altres llocs i incapaç de generar el creixement necessari per finançar els seus objectius estratègics i els seus futurs passius, Europa és un exemple de manual de per què la destrucció creativa –l'eliminació d'empreses menys productives a conseqüència de l'aparició de nous aspirants innovadors– és important. Si se la ignora, unes perspectives de creixement moderadament reduïdes només són el començament dels problemes.
Tot i el seu èxit com a potència comercial i regulatòria, Europa continuarà sent vulnerable a menys que pugui impulsar la innovació al mateix ritme i escala que els Estats Units, la Xina i altres països. Atès que la IA té el potencial de generar nous coneixements i idees, a més d'exercir una àmplia gamma de serveis o funcions productives tradicionals, podria ser un motor doblement potent de la destrucció creativa que, en darrera instància, impulsa el creixement a llarg termini.
La innovació de frontera té importància com més s'acosta una economia a la frontera tecnològica. Tot i això, si bé augmentar la inversió en R+D és necessari per generar innovació d'avantguarda, no n'hi ha prou. Com es destaca a l'informe de l'expresident del Banc Central Europeu i primer ministre italià Mario Draghi per a la Comissió Europea, El futur de la competitivitat europea, el continent seguirà estancat en la innovació incremental de tecnologia mitjana a menys que aconsegueixi avenços significatius en tres fronts principals: eliminar totes les barreres que impedeixen aconseguir un mercat plenament integrat de béns i serveis; crear un ecosistema financer adequat per fomentar la presa de riscos a llarg termini per part de les empreses, començant pel capital risc i pels inversors institucionals (fons de pensions, fons d'inversió); i impulsar una política industrial proinnovació i favorable a la competència en àmbits clau com ara la transició energètica, la defensa i l'espai (inclosa la IA), i les biotecnologies.
Europa no només ha eludit la política industrial amb el pretext d'implementar una política de competència, sinó que també ha posat èmfasi en la competència entre les empreses establertes dins d'Europa, prestant poca atenció a l'entrada de nous actors i a la competència de fora d'Europa, començant pels Estats Units i la Xina. L'entrada al mercat de noves empreses innovadores de la resta del món és, de fet, l'essència de la destrucció creativa que Europa necessita per créixer més ràpidament. A principis de la dècada del 2000, Giuseppe Nicoletti i Stefano Scarpetta, de l'OCDE, van demostrar que, mentre que la rotació (la substitució d'empreses velles i menys eficients per altres de noves i innovadores) havia tingut un paper important en el creixement de la productivitat als Estats Units, la major part dels guanys de productivitat a Europa es produïen dins de les empreses existents. Molts dels problemes actuals d'Europa es poden atribuir a aquesta diferència fonamental.
En termes més generals, Europa necessita actualitzar la seva doctrina econòmica, que la va convertir en un gegant regulatori i en un nan pressupostari. En primer lloc, en implementar els límits del Tractat de Maastricht als dèficits pressupostaris, els responsables de les polítiques no haurien de continuar equiparant les inversions que impulsen el creixement amb els diversos programes recurrents de despesa pública (com les pensions i les prestacions socials). D'altra banda, haurien de permetre polítiques industrials que siguin gestionades de manera adequada, especialment quan estan dissenyades per promoure la competència i la innovació. Finalment, els països de la zona de l'euro haurien de poder endeutar-se col·lectivament per invertir en les noves revolucions tecnològiques, sempre que els estats membres mostrin disciplina en la gestió dels seus marcs de despesa pública.
Fomentar la destrucció creativa i la innovació revolucionària a Europa també requerirà polítiques complementàries que ajudin els treballadors a reassignar-se de sectors endarrerits a sectors més avançats, i a compensar els perdedors a curt termini de les reformes estructurals. Per això, he advocat per un model de flexiguretat a l'estil danès, en què l'estat cobreix els salaris dels treballadors desplaçats mentre busquen el reciclatge i la reinserció laboral. Una revolució industrial impulsada per la IA no n'exigeix menys.
Va ser un europeu, Joseph Schumpeter, que va reconèixer la centralitat de la destrucció creativa per al desenvolupament econòmic. Els europeus d'avui han d'acceptar-la, però també fer-la inclusiva i socialment acceptable si volen prosperar els pròxims anys i dècades.
Copyright: Project Syndicate, 2025.