No a la Sagrada Família

Aquesta setmana he estat en un dinar a Madrid amb una desena de persones, entre les quals hi havia una directiva d’Ifema. Sense cap recança a la presència d’una catalana com jo mateixa, algú li va preguntar quan es portaria a Madrid el Mobile World Congress. La resposta, per cert, va ser que no hi ha lloc ni calendari a Madrid per acollir un esdeveniment que col·lapsa durant dies tot el recinte ferial i una bona part de la ciutat.

Dos dies després llegeixo que els promotors del museu Hermitage a Barcelona abandonen el projecte i anuncien una demanda per reclamar danys i perjudicis a la ciutat. La veritat és que no n’estava gaire al cas, d’aquest projecte, i m’he posat al dia. Literalment, se m’han posat els pèls de punta.

Barcelona, que té una manca notòria de grans museus en la seva oferta (ja em perdonareu els culers, però el Museu del Barça no compta per molt visitat que sigui), deixa escapar una inversió privada de 50 milions per una instal·lació cultural de primer nivell. I no només això, sinó que l’alcaldessa i el seu equip ho aplaudeixen.

L’argument més fascinant és que hi ha projectes que sí que generen consens, com la nova seu del Gran Teatre del Liceu, un equipament gens elitista.

A l’Ada Colau li reconec mèrits, alguns, i fracassos estrepitosos de concepte, quasi sempre per l’apriorisme segons el qual tot el que tingui a veure amb el món privat és sospitós de maligne. També li retrec gestos absurds i postureig progre que combina malament amb la seva poc dissimulada ambició política.

Però el pitjor de tot d’un alcalde és ser perillós. En això de l’Hermitage, el perill és que els barcelonins ens acabem creient que no necessitem ningú i que anem massa de guais, ja m’enteneu.

Per sort, ja tenim construïda (quasi quasi) la Sagrada Família. Si s’hagués d’aixecar avui, buscaríem qualsevol estupidesa per parar-la i dir no.