Missatgers, la precarietat digital aixeca la veu

“Hola, Juan, per aquest mitjà et comuniquem, que [...] en aquesta data donem per acabat el teu contracte de prestació de serveis, i requerim que procedeixis, en un termini de 48 hores, a fer-nos entrega del material al nostre magatzem”. Amb aquest correu electrònic, el Juan va saber d’un dia per l’altre que ja no li calia pedalejar més per a l’aplicació de menjar a domicili Deliveroo. L’era digital ha inundat els carrers de ciutats com Barcelona amb milers de missatgers -les empreses no donen xifres exactes per qüestions de competència- que reparteixen per a les plataformes de l’anomenada última milla. No són assalariats, sinó que presten els seus serveis com a professionals autònoms. Aquesta distinció és clau i defineix les condicions laborals del servei: no hi ha vacances pagades, dret a atur o la imposició d’un salari mínim interprofessional perquè els treballadors són proveïdors de serveis i no empleats de les plataformes.

En diuen economia de la demanda i és el que fa possible que ens arribi una pizza a casa en menys d’una hora en una nit de pluja o recuperar les claus que hem oblidat a la taula del rebedor abans que això suposi cap drama. Hem parlat amb Juan Fernández, Selma Planas, Marta Serra (nom fictici) i Marc Masip (nom fictici), quatre d’aquests autònoms digitals que reparteixen -o ho han fet- a través d’aquestes aplicacions, per conèixer la seva experiència amb aquest nou fenomen laboral.

Per a tots quatre, el ganxo per apuntar-s’hi va ser el mateix. Unir la seva afició a moure’s sobre dues rodes per Barcelona amb una feina molt més flexible. “Sempre m’ha agradat molt anar en bicicleta i vaig començar a veure cada vegada més repartidors per la ciutat, fins que en vaig parar un i li vaig preguntar com m’hi podia presentar”, explica la Selma, que acaba de deixar Deliveroo després de sis mesos a l’aplicació. El procés de selecció era ràpid i sense gaire filtres, assegura aquesta estudiant de geografia. “Jo porto pírcings i rastes, que potser a altres feines em descartarien, però en aquest sentit no tenen prejudicis, només busquen que siguis ràpid i tractis bé el client”, explica. Els requisits principals per sumar-se a la flota són també les seves dues eines de treball indispensables: un smartphone i un vehicle de transport (les bicicletes i les motos són els més habituals). En qualsevol de les plataformes que recorren la ciutat, les despeses que suposa mantenir aquests recursos corren a compte del missatger. De fet, els repartidors reclamen que les empreses haurien de tenir tallers gratuïts per a les bicicletes o arribar a acords amb terceres empreses que els aconsegueixin més bons preus.

En totes elles hi ha un dia i una hora crítics -acostuma a ser a mig matí- que mantenen els repartidors enganxats a la pantalla. És quan s’alliberen els torns per repartir les comandes i, segons els repartidors, arriba el caos d’apagades informàtiques i malentesos. En general, els sistemes funcionen amb una graella d’horaris on els repartidors bloquegen els torns que es volen reservar per treballar. Ells demanen, la plataforma reparteix. Els dos missatgers de Deliveroo contactats per l’ARA consideren que les hores t’arriben en funció de si ets més bon o més mal treballador. “Si rebutges comandes o no treballes durant alguns dies, després et perjudiquen en les hores. Si realment fossis un autònom no hauries de seguir tantes exigències”, explica en Juan. En el seu cas, considera que l’empresa el va fer fora perquè va començar a denegar comandes quan el volien fer anar més enllà de la seva zona. “Em pregaven al final del torn que anés des de la Barceloneta a Sants, quan la meva zona es limitava al centre”, critica. Aquest tipus de repartiment també implica que els missatgers no poden esperar uns ingressos estables, sinó que depenen del repartiment i el volum de comandes. Per compensar-ho, alguns, com el Marc, treballen per a més d’una plataforma: Stuart i Deliveroo, en el seu cas.

Segons la Selma, per treure’n profit li calia treballar un mínim de 40 hores setmanals. Per a ella, la feina va coincidir amb un semestre en què només tenia dues classes a la universitat i es va dedicar a temps complert a recórrer la ciutat en bici. De fet, durant un mes va arribar a repartir durant 65 hores a la setmana, amb l’objectiu d’estalviar per a un viatge. “Al final em va sortir a compte, però perquè feia jornades que haurien de ser il·legals”, raona. Encara afegeix que “juguen amb la trampa que ets autònom i pots triar, però realment no ets el teu propi cap perquè ho són ells”. Per a altres repartidors, com la Marta o el Marc, però, l’aplicació era un extra per sumar ingressos a altres feines a temps parcial. “Feia un màxim de 25 hores, però normalment em quedava en unes 10 a la setmana”, afirma la Marta, mentre que el Marc en treballava unes 12 setmanals.

La feina és a l’aire lliure i això vol dir plogui o nevi. “Hi ha molt de desgast físic i psicològic i, òbviament, quan plou és quan hi ha més comandes, perquè la gent prefereix quedar-se a casa”, explica el Marc. A més, si l’economia és digital, el contacte entre repartidors i empresa també ho és. “Parlàvem amb els responsables a través d’un xat per a temes relacionats amb l’operativa, però alguns problemes només els podies resoldre enviant correus electrònics i era desesperant”, diu la Marta. Tots quatre repartidors coincideixen que troben a faltar que el contacte amb l’empresa sigui més proper. “Fins i tot quan prescindeixen dels meus serveis, ho fan a través d’un mail, ni tan sols una trucada”, exclama el Juan.

La preocupació més repetida entre els repartidors, però, és ben clara. Els missatgers critiquen que la pressió econòmica que assumeixen per pagar la quota d’autònoms mes a mes és injustificada. Sota la legislació actual, els nous autònoms es poden acollir a una tarifa plana de 50 euros durant els primers sis mesos, però quan aquest termini s’acaba, la suma puja fins als 133 i s’acaba situant en 187 euros quan ja fa un any que es cotitza amb aquest règim. “La majoria treballa molt intensament durant aquests primers sis mesos i després deixa la plataforma perquè els ingressos ja no els compensen”, explica la Selma. De fet, aquesta missatgera considera que el salari que perceben -vuit euros l’hora a Deliveroo- “és bo” comparat amb altres feines habituals entre els joves, com l’hostaleria o el comerç, però que l’escapçada de la quota d’autònoms -que se suma al pagament de l’IVA del 21%- fa que la feina no sigui sostenible a llarg termini. Segons els missatgers, això provoca molta rotació de repartidors en un sector que cada vegada té més demanda i, per tant, necessita més treballadors.

És per això que tant empreses com missatgers reclamen una figura intermèdia que solucioni aquest encaix i permeti facturar segons el nivell d’ingressos i no amb una quota fixa, com ja passa en altres països com França o Itàlia. “Ara per ara, som autònoms sense la millor part de ser autònoms. És una feina precària amb un embolcall cool ”, critica la Marta. Les alternatives depenen en gran part de la voluntat del govern espanyol, que és qui té les competències de treball. L’advocat del bufet Sagardoy Abogados i catedràtic de dret del treball de la Universitat Carlos III Jesús Mercader apunta que acceptar finalment la figura de l’autònom a temps parcial seria un bon primer pas. Aquest model hauria d’haver arrencat a principis d’any, però el ministeri el va tornar a paralitzar abans que entrés en vigor. Aquesta opció permetria almenys que els treballadors autònoms que no ho són a jornada completa poguessin acollir-se a una sèrie de bonificacions i reduccions. Aquesta és la mateixa adaptació que proposa la directora general de Deliveroo a Espanya, Diana Morato, per als treballadors que escullin operar de manera esporàdica.

El diccionari de la legislació laboral s’ha quedat curt de paraules amb la irrupció de les plataformes tecnològiques i, fins ara, la solució dels tribunals ha passat per col·locar aquests professionals en una de les dues caixes: autònom o assalariat. Com recorda Mercader, això no només afecta la figura dels repartidors, sinó que s’endinsa en altres àmbits de l’economia com els conductors professionals, els professors particulars o les cambreres de pis per hores. De fet, la justícia anglesa ja va obligar Uber a reconèixer dos dels seus conductors per aquest mateix debat. “La figura de l’autònom està molt perjudicada i necessita una nova normativa que s’adeqüi a la nova realitat social”, afirma la responsable legal de Glovo, Marita Rancé. Definir aquesta frontera i deixar-la lliure de zones grises serà el pròxim maldecap de les autoritats, començant per la Comissió Europea, que necessitarà una posició més clara.