Milà trenca el gran tabú italià del salari mínim
L'elevat cost de la vida i dels lloguers expulsa treballadors de la capital econòmica del país transalpí
RomaGiuseppina Giuliano té 29 anys i viu a prop de Nàpols. Cada matí, abans de l'alba, s'enfila al tren que la portarà fins al seu lloc de treball en un col·legi públic... de Milà. "És difícil trobar una casa a un preu decent a la ciutat, però no vull renunciar al meu lloc de treball", assegura. El cas d'aquesta professora, que fa 1.600 quilòmetres cada dia, no és l'únic.
Segons un estudi recent, els lloguers a la capital de la regió de la Llombardia van superar al març els 23 euros per metre quadrat al mes, fins a arribar als 1.800 euros per un pis de 70 metres. Per no parlar del transport públic –el més car de tot el país–, l'oci o la cistella de la compra. Preus prohibitius per a la majoria dels que treballen a Milà –amb salaris pràcticament iguals als de la resta d'Itàlia–, que es veuen obligats a triar entre residir fora de la ciutat o sacrificar gran part del sou per poder sobreviure.
"A Milà, la relació entre preus i sous en les últimes dècades ha empitjorat progressivament, però el procés no és irreversible", adverteix Tomaso Greco, activista i fundador de l'associació Adesso!, que juntament amb el think tank Tortuga ha analitzat el model de Living Wage Trust, una organització independent que cada any defineix quin és el nivell de salari mínim per viure dignament a Londres, i ha proposat replicar la iniciativa londinenca a Milà.
Amb aquest objectiu es va inaugurar recentment un grup independent format per experts, que en els pròxims mesos presentarà una proposta a l'ajuntament de la ciutat. Per al professor de dret del treball de la Universitat Bocconi de Milà Maurizio Del Conte, la comissió amb prou feines creada “no pretén ser un òrgan burocràtic més, sinó un centre de recerca i intercanvi que impliqui els interlocutors socials i les parts interessades, perquè cal respondre a la necessitat des d'una visió complexa”.
La proposta va ser rebuda amb interès per l'administració local. "Es tracta d'una batalla justa que involucra moltes altres grans ciutats", va defensar l'alcalde milanès, Giuseppe Sala, que va confirmar la seva disponibilitat a estudiar-la. "Però cal treballar sabent què podem fer, perquè està clar que l'ajuntament no disposa de més recursos", va advertir.
La hipòtesi de què parteix el grup d'experts és que siguin les mateixes empreses, com en el cas londinenc, les que ofereixin un salari mínim als seus treballadors milanesos, a partir d'una xifra considerada indispensable per poder viure dignament a la ciutat, calculada cada any per una comissió independent. "L'objectiu és ambiciós, però necessari: trobar un equilibri en la relació entre costos i salaris", va explicar Greco. “No només la justícia social i el destí de desenes de milers de persones en depenen, sinó també el futur de la nostra ciutat”.
Sense salari mínim al país
Aconseguir instaurar un mínim salarial exclusivament per als que treballin a la ciutat no serà gens fàcil, ja que Itàlia és un dels cinc països de la UE on ni tan sols hi ha un salari mínim nacional, i la bretxa entre nord i sud és cada cop més profunda. I això que les dades no deixen llocs a cap dubte: el salari mitjà a Milà és de 8,45 euros a l'hora, només un 2% més alt que a la resta d'Itàlia, però un 1% més baix que a altres províncies de la Llombardia. Mentre que en el cas de treballadors no qualificats, el salari és fins i tot un 4% inferior a Milà respecte a altres zones del país.
L'Ajuntament de Milà va ser el primer d'Itàlia a instaurar a finals de l'any passat un salari mínim per als seus treballadors, gràcies a una iniciativa del regidor del Partit Democràtic, Daniele Nahum, que va descobrir escandalitzat que alguns empleats dels museus i biblioteques guanyaven menys de 750 euros al mes.
"Es tracta d'un tema que s'ha d'afrontar a escala nacional, perquè a escala local podem fer ben poc, però crec que la ciutat més innovadora d'Itàlia almenys s'ha de plantejar la qüestió", va assegurar Nahum, que va alertar que els alts preus i els baixos salaris estan expulsant la classe mitjana. “Estem arribant a un punt en què, en el futur, només viuran a la ciutat persones molt riques i els riders que els porten el menjar”, va afegir.