Més diners a les arques: Austràlia estudia augmentar la recaptació de les exportacions de gas
El país, un dels principals productors mundials, recapta més de l’impost sobre la cervesa que del gas
SidneyA Canberra corre la brama que el pressupost d’enguany –que s’ha de presentar al maig– és el més important del segle. El primer ministre australià, Anthony Albanese, ha passat en tres mesos de presumir de prohibir les xarxes socials als menors de 16 anys a fer un discurs per televisió per un xoc econòmic que “estarà amb nosaltres durant mesos”. La guerra dels Estats Units i Israel contra l’Iran ha provocat, segons Goldman & Sachs, “la major interrupció del subministrament energètic de la història”. “Hem vist la destrucció de pous de gas a Qatar i l’Iran”, subratlla Tony Wood, investigador d’Energia al Grattan Institute, “si el conflicte s’atura demà, encara haurà de passar un bon temps fins que es reparin aquestes infraestructures”.
Mentrestant a Austràlia multinacionals com Santos o Woodside (l’empresa que exporta més gas del país i una de les empreses més contaminants) han vist com les seves accions cotitzaven a l’alça. Una situació similar a la del 2022, quan Rússia va envair Ucraïna. Aquell any, Origin va doblar els beneficis en un sol gasoducte. Però tot i l’augment de preus, Austràlia no espera augmentar la recaptació. Com explica Greg Jericho, economista en cap de l’Australian Institute, blogger i analista polític, els australians no reben un retorn just pel gas que s’extreu del seu territori, ja que “el 57% de les exportacions de gas no paguen cap cànon”. Entre els clients hi ha Corea del Sud, Taiwan o el Japó, que a través d’Inpex, una empresa amb participació estatal que “no ha pagat PRRT. Amb prou feines paguen impost de societats, i exporten tant de gas al Japó a un preu competitiu que el poden vendre a tercers països del pacífic i treure’n beneficis. Sembla que no és gas australià, sinó japonès, a hores d'ara”, explica Jericho.
Fa quinze dies la cadena pública ABC va revelar que el primer ministre havia demanat al Tresor que proposés una reforma al PRRT (impost sobre el petroli), així com un possible impost a les exportacions de gas. “Les companyies energètiques no haurien de beneficiar-se dels alts preus internacionals a costa dels consumidors domèstics”, assegurava el document escrit pel departament d’Albanese. Un moviment precedit per la pressió de diputats independents d’electorats acomodats de Sidney i Melbourne, com Allegra Spender i Monique Ryan, però que va captar l’atenció popular quan el govern va admetre que recaptava més de la cervesa que de les exportacions de gas a resposta d’una pregunta del senador David Pocock.
Tot i ser una situació coneguda (el mateix departament del Tresor ho va admetre el 2016 assegurant que les companyies podien posposar el pagament de forma indefinida), ara els laboristes al Senat han donat suport a la creació del Comitè per la Taxació dels Recursos Gasístics, presidit per una senadora dels Greens i del qual Pocock n’és membre, que ha d’entregar el seu informe el 7 de maig. Just abans dels pressupostos. Pocock proposa un 25% d’impost a les exportacions, una mesura que Samantha McCulloch, directora general de l’Australian Energy Producers, creu que arriba “en el pitjor moment possible”. La cap de la patronal va assegurar que les inversions es perdrien a causa de “l’activisme descontrolat”.
Però, segons els models del Superpower Institute, Austràlia només recapta el 27% dels beneficis dels combustibles fòssils, combinant el PRRT i tots els impostos, lluny de països com Noruega o Qatar. Per Ingrid Burfurd, doctorant en economia per la Universitat de Melbourne, la crisi és una oportunitat per a la reforma: “Si Austràlia hagués aplicat un impost, els ingressos s’haurien incrementat 1.100 milions de dòlars australians des de l’inici de la crisi a l’Iran”, apunta. “El 2025 el Petroleum Resource Rent Tax va recaptar només 1.400 milions anuals”.
Per l’Australian Insitute, un impost del 25% asseguraria al voltant dels 17.000 milions de dòlars anuals (10.184 M€), prou per finançar universitats, o dentistes a la sanitat pública, explica Jericho. “És una amenaça buida, no se n’aniran, el gas és aquí. Un 25% no arruïnarà aquestes empreses”, afegeix.
“No hi ha una oportunitat més fàcil”
El 83% del gas liquat d’Austràlia s’exporta. Alhora les emissions del gas quan es crema generen 1.100 milions de tones de diòxid de carboni, gairebé tres vegades les emissions domèstiques de l’estat, en un país en què, com revela Marian Wilkinson, Woodside ha aconseguit que els espies treballin pels seus interessos. Però les dècades d’inacció podrien tenir els dies comptats. Com recorda Burfurd, les generacions Y i Z conformaran la majoria de votants a les eleccions federals del 2028 i les enquestes “mostren un suport del 68% a favor del principi de fer pagar els contaminats pel dany que causen”. Pressionat internament i externament, sembla que Albanese podria modificar el règim fiscal de les exportacions de gas liquat.
Jim Chalmers i Madeleine King, tresorer i ministra de Recursos, no han tancat la porta i cada setmana que passa cauen més suports. Com el del director general d’un dels grans bancs del país, el Commonwealth Bank. “Hi ha recursos que no estem valorant com a nació”, reblava Matt Comyn en una conferència en què ha deixat clar que un impost entre el 15 i el 25% tindria molt suport. “És molt estrany que tinguis una bona política que alhora sigui tan popular”, conclou Jericho, “seria molt ximple que el govern ho rebutgés”.