La mare de totes les botigues és tarragonina

TarragonaEls guies turístics de Tarragona acostumen a fer una parada davant l’Antiga Cereria Corderet, al carrer Merceria. És al costat de la Catedral, entrar-hi és gratuït, i és tan fascinant que amb una frase n'hi ha prou per deixar tots els visitants amb la boca oberta: "Aquesta és la botiga més antiga de Catalunya i una de les 15 més antigues d'Europa". Oficialment, és del 1751, tal com mostra un cartell de l'interior; però hi ha uns números marcats a la paret que apunten que la fàbrica que va donar lloc a la botiga era anterior, del 1631, fet que la convertiria en una de les tres més antigues d'Europa i en l'única que segueix oberta. La cereria Antiga Casa Corderet és tota una institució i en Xavier Pagès, l'amo des del 2002, la gestiona com a tal. Tant l'aparador com el mobiliari barroc de l'interior s'han mantingut al llarg dels anys i el resultat és un museu en forma de botiga. "Som conscients que som la baula d'una cadena d'una institució de més de 400 anys", explica Pagès orgullós.

A més dels turistes, aquesta cereria també agrada molt a les esglésies, ja que hi troben ciris que només es fan aquí: "Serveixo a totes les confessions: jueus, protestants, ortodoxos, budistes...", explica Pagès. Una de les parts de la seva feina que més li agrada és el que anomena "investigació de producte", que consisteix a buscar simbologia en llibres antics, en altres ciutats o en documents, per després decorar les espelmes. És així com ha aconseguit obrir-se al mercat de les altres religions.

"Benaurat problema de salut"

En Xavier Pagès treballava de maquillador i ho feia sota molta pressió. Fins que "un benvingut problema de salut" el va obligar a deixar la feina. L'antiga cereria estava en venda i la va comprar. La seva traça amb les mans, que abans decoraven models just abans de sortir a la passarel·la, ara decoren espelmes. Té un taller a casa i també a la rebotiga, plena de llibres d'art. "El Ciri Pasqual sempre porta una creu, una omega i l'any", explica mentre descriu tot el que es veu a la botiga. I el que no es veu. "A veure si trobes una porta", pregunta. Però no hi ha manera. I en una paret, que sembla una estanteria més, s'hi amaga una petita habitació que, segons explica, "va servir de refugi per a alguns tarragonins durant la guerra de Napoleó". L'enginy va ser obra del segon amo de la botiga, el "segon Corderet", com diu Pagès. Però després la cereria, que antigament era la fàbrica on es feien les espelmes, va anar canviant de mans. De fet, tot i la llarga història que hi ha al darrere d'aquest establiment, no hi ha hagut mai més de tres generacions de la mateixa família que hagin mantingut el negoci. I així seguirà perquè en Xavier, de 61 anys, no té fills.

Conscient que gestionar aquest negoci és molt més que ser un botiguer, Pagès procura tenir molta cura de cada cosa i aposta per comprar el màxim de productes de proximitat. La cera amb la qual es fan les espelmes és de les abelles de la Riera de Gaià i la resta de materials necessaris s'adquireixen, principalment, a la mateixa Part Alta de Tarragona.

El negoci no dona gaires beneficis, però es manté gràcies a un públic fidel i al poder que tenen les persones quan estan convençudes d'estar fent la feina que han de fer. "Aquest és el meu llegat a la ciutat", diu amb orgull. Tot i així, també lamenta que un negoci com aquest, que ha rebut dos premis nacionals de Catalunya, "no tingui cap ajuda pública". "A Europa aquesta botiga estaria blindada i exempta d'IBI", es queixa.

Aquests dies, a part dels turistes que no gasten i d'alguns compradors ocasionals, no hi ha gaire moviment. Però ja s'acosta Nadal, que és una de les èpoques de més activitat en aquesta botiga, amb el permís, això sí, de la Setmana Santa, que és quan no es dona l'abast.

Una altra possibilitat que ofereix la cereria són una mena de visites guiades. L'establiment es tanca al públic i Pagès explica als visitants la història d'aquest museu viu i com es confeccionen les espelmes. Dins de la botiga, amb la fragància de la cera, també els relata que "a vegades hi ha un bolígraf que canvia de lloc o objectes que de cop hi volta apareixen a l'aparador". "Aquí sempre tens la sensació que algú t'està mirant", diu.