Llarga vida a la dolça saga dels Nicolau de Tàrrega

TàrregaEl nostre pastisser de Tàrrega es diu Joan Nicolau i té 52 anys. El seu fill, de 16, també es diu Joan Nicolau. I així, des de mitjans del segle XV. En total, sumen disset generacions d’hereus masculins batejats amb el nom de Joan Baptista Nicolau. Una particular saga de prop de 600 anys que ha passat per nombroses vicissituds, resumides en tres grans episodis.

El primer està datat als anys més remots d’aquesta història, al segle XV, però no està corroborat unànimement per la comunitat científica. En aquest cas el protagonitza una dona, la Joana Nicolau. Alguns historiadors, com el mateix Jaume Vicens Vives, li atribueixen haver estat l’amant de l’infant Ferran (el futur rei catòlic), quan aquest només tenia setze anys i vivia entre les comarques de l’Urgell i la Segarra. El futur rei va deixar embarassada la noia que, segons diuen, va marxar a Agramunt un cop va ser mare de la seva filla, Joana d’Aragó.

El segon episodi que determina la família dels Nicolau va ser el moment en què la casa pairal es va convertir en una posta de correus. Va iniciar aquesta activitat l’any 1674 i era coneguda com el lloc on s'hostatjaven els missatgers i on s’intercanviaven les cavalleries en moments tan crucials com la Guerra del Francès. Van ser 200 anys en què l’edifici, situat al bell mig del nucli antic de Tàrrega (al carrer del Carme), acabaria sent conegut per sempre (encara avui) com Cal Postes.

L’últim succés històric determinaria el present actual. Va ser l’any 1856, quan el metge i alcalde conservador Isidre Nicolau va inaugurar una botiga de queviures on abans tenien la posta. A causa de les múltiples responsabilitats polítiques del fundador, l’establiment va anar a parar a mans del seu germà Joan. A partir d’aleshores, els Nicolau (els Joan Nicolau) van anar passant-se el relleu i van reconvertir aquell particular colmadoen una de les pastisseries més conegudes de Ponent. Amb 169 anys d’història, Pastisseria Nicolau ha esdevingut la més antiga de la demarcació de Lleida, homenatjada per la Generalitat amb els seus Premis Nacionals als Establiments Comercials Centenaris.

L’actual Joan Nicolau mostra amb orgull els vestigis que encara queden visibles a l’establiment, com la façana, les calaixeres i els pisos superiors, tots ben conservats malgrat una bomba que li va caure a sobre durant un vol de caces italians en plena Guerra Civil i que, per sort, no va acabar detonant. A Cal Postes, en Joan Nicolau va passar-hi la infantesa i ara ha quedat convertit en el magatzem de l’obrador. Entre fotografies i documents conservats, destaca un llibre del seu padrí, del 1926, en què es guarden alguns dels principals secrets del negoci: receptes de pastes, pastissos, galetes i bombons que encara avui se segueixen al peu de la lletra.

Joan Nicolau té la sort de no dormir gaires hores. Cada dia encén l’obrador a les cinc del matí i, després d’hores de cuita davant el forn (els croissants banyats amb xocolata són la seva especialitat), es posa darrere del taulell a atendre la clientela fins al vespre. Les poques hores que li queden, les dedica a una de les seves principals aficions, la guitarra. No en va, de jove va ser membre dels Alquimistes Folls, una banda de rock ja desapareguda que va arribar a organitzar a la Figuerosa (un nucli agregat de Tàrrega) diverses edicions del festival Figa Rock, amb la participació de Pau Riba, Adrià Puntí, Oriol Tramvia i Pascal Comelade. Avui en dia, encara conserva operatiu un estudi de gravació al mateix poble i es dedica fins i tot a col·leccionar guitarres elèctriques. En té més de mitja dotzena, algunes d’elles fetes amb les seves pròpies mans.

“Portar una pastisseria és una vida sacrificada”, resumeix Nicolau, que descriu no sols els seus horaris, sinó també les obligacions en caps de setmana i festes assenyalades. Content que el seu fill mostri interès pel negoci i per perpetuar la saga, admet que el suport de la família és inevitable per tirar-lo endavant. “Aquest ofici s’ha d’entendre”, conclou. Per això, a més del seu fill i la seva dona, al negoci també hi participa la seva germana Carme. “En qui puc confiar més que en la família?”, diu. Insisteix que la millor manera de fer rutllar un negoci és estar-hi sempre al davant i no fer volar coloms. “No serem mai rics, però almenys intentem fer les coses bé, com els nostres avantpassats”, reivindica.

D’aquesta manera es manté, mentre que altres pastisseries històriques de Tàrrega han anat tancant amb el pas dels anys. “No me n’alegro gens, de quedar-me sol”, lamenta. I és que de competència, encara en té. De fet, molt ferotge. La dels supermercats, que venen brioixeria a menys de la meitat del seu preu. “Jo tinc els meus clients fidels, fins i tot de joves, que prefereixen pagar una mica més per menjar millor i més saludable”, defensa.

A la Pastisseria Nicolau no es malbarata res. El que sobra del taulell, s’ho queda la família per a autoconsum. I, al final d’aquesta particular cadena alimentària, se n’aprofiten les gallines de casa. “Quan em veuen arribar amb el sac de la pastisseria es tornen boges”, explica rient.