El lector sofisticat encara valora el paper
Óscar Abou-Kassem i Diego Barcala treballaven junts al diari Público . Quan va tancar, fa prop d'un any, els dos periodistes van aprofitar per tirar endavant un projecte personal que feia temps que rumiaven: una revista sobre futbol dirigida a un lector de nivell cultural alt. Invertint el capital mínim per crear una empresa (3.000 euros) van crear Líbero , una revista trimestral en paper que inclou reportatges en profunditat sobre temes de futbol i que compta amb firmes reconegudes, com el periodista Enric González. Líbero va arribar a les llibreries el juny del 2012, i es va sumar a una sèrie de revistes aparegudes en els darrers dos anys i que estan aconseguint ser rendibles en un mercat en què el paper semblava que no tenia futur.
"El nostre avantatge és que ens dirigim a un públic molt concret, i això ens ajuda a atreure publicitat", diu Aitor Lagunas, cofundador de la revista Panenka , pionera de la nova generació de revistes futbolístiques. Panenka va sortir al mercat un any abans que Líbero "amb la idea d'utilitzar el futbol com a excusa per parlar també d'altres realitats i fer periodisme de qualitat", diu Lagunas. Els lectors de la revista, de disseny acurat i amb estil, són principalment urbanites, d'entre 30 i 40 anys i de nivell cultural i econòmic alt. Tenir el públic tan ben definit els ha ajudat a atreure anunciants, com Iberia, BMW i Banc Sabadell. Tot i així, la rendiblitat de la revista se sosté principalment gràcies a les subscripcions, que representen prop del 40% dels ingressos, que el 2012 rondaran els 150.000 euros. Gràcies a això, l'empresa ara per ara no té pèrdues.
Col·leccionables
"Volem convertir-nos en una mena de col·leccionable, per això invertim molt en el disseny de la coberta i a fer que cada exemplar sigui únic", afegeix Lagunas. Panenka , amb seu a Barcelona, va sortir al mercat amb una primera tirada de 1.000 exemplars, i actualment ja és de 6.000. Líbero , més arrelada a Madrid, va llançar a l'octubre la segona edició, amb 17.000 exemplars. A més d'Espanya, està present en algunes llibreries de l'Argentina, Mèxic, Costa Rica i Portugal. També ha llançat una aplicació per a tauletes i iPhone.
"A Panenka hem optat per un creixement més moderat, no volem precipitar-nos ni prendre massa riscos", explica Lagunas. Amb un capital inicial de 18.000 euros, Laguna i els seus socis de moment han descartat ampliar la tirada o penetrar en el mercat llatinoamericà: "No és una tirada gaire quantitativa, però el nostre públic és molt concret i fidel". A Panenka afirmen que no volen créixer a costa de no pagar els col·laboradors, una pràctica habitual en alguns projectes periodístics de nova creació, especialment a internet, que demanen articles per amor a l'art . Panenka paga 150 euros per article. A Líbero les compensacions econòmiques varien segons de quin col·laborador es tracti. "Òbviament les firmes reconegudes ja han cobrat, però d'altres [després de sis mesos] encara no. Tenen la nostra paraula que acabarem pagant, però ho han de veure com una inversió en el nostre projecte", diu Abou-Kassem.
El Col·legi de Periodistes de Catalunya va publicar l'any 2008 una llista de tarifes mínimes, que fixa en 180 euros el mínim que s'ha de pagar a un periodista per una entrevista o reportatge de dos folis en un diari. Les quantitats augmenten quan es tracta de revistes. Tot i així, la falta de professionalitat del sector, juntament amb la crisi i la caiguda de la publicitat, han contribuït a la precarització de les condicions laborals.
"Quan vam anunciar que volíem llançar una entrevista en paper, tothom ens deia que estàvem bojos", recorda Mar Abad, cofundadora de la revista de tendències Yorokobu , apareguda el 2009 a Madrid.
Continguts per a tercers
En tres anys, Yorokobu ha passat d'una tirada de 4.000 als 30.000 actuals i aviat llançaran l'edició per a iPad. No obstant això, la davallada de publicitat amb la crisi els va fer adonar que no podien viure només d'una capçalera, diu Abad. Així va sorgir la idea d'editar contingut per a empreses, com per exemple la revista de Vueling o la de la cadena hotelera Rius. Els projectes per a tercers representen el 60% de la facturació, cosa que permet a Yorokobu mantenir la independència editorial i no haver de dependre de publicitat o d'adaptar el contingut als interessos dels anunciants.
Per la seva banda, Líbero ha optat per fer ús comercial de la seva web i ha arribat a un acord amb una marca de roba esportiva holandesa (Copa) per vendre els seus dissenys a través de la seva pàgina, a canvi d'una comissió. "Internet i les xarxes socials són essencials per detectar quins són els temes que interessen el lector", diu Abad.
Carlos Foguet, cofundador de la revista cultural Jot Down , admet que tot i ser defensors del paper, llançar primer la web els "va ajudar a tenir més seguidors que després han sigut compradors fidels de la revista". Jot Down és la idea de sis socis, cap dels quals periodista, que van invertir 35.000 euros per crear el que volien que fos una mena de New Yorker espanyol. Avui té 18 persones en plantilla i una web amb mig milió d'usuaris únics. L'edició en paper, llançada un any després, el juny passat, ha esgotat dues tirades de 10.000 exemplars. La revista té 320 pàgines, no té publicitat i costa 15 euros. "No descartem posar anuncis, però fins ara els ingressos ens han permès cobrir despeses i ser independents", diu Foguet. Al marge de la publicitat, Foguet creu que el principal repte d'aquest negoci és la distribució. Jot Down ha optat per desenvolupar una xarxa de llibreries amigues que els permeten arribar més fàcilment al seu públic objectiu i estalviar en despeses d'enviament. "El nostre lector -diu Foguet- és el típic gafapastes, d'entre 25-35 anys i de nivell d'estudis elevats, sap el que trobarà a la nostra revista i està disposat a pagar".