Per què l'economia dels Estats Units no està en fallida com diu Trump

"Sobre les polítiques i el rendiment actuals, els Estats Units estan condemnats a un creixement més lent que els altres principals països industrials en el futur més pròxim". Així ho va declarar el Consell de Polítiques per a la Competitivitat, un comitè que assessorava el president i el Congrés dels Estats Units, l'any 1992, en un moment en què els EUA es veien preocupats pel fet que la seva economia estava en declivi i perdent terreny respecte al Japó i Europa. Doncs el contrari va resultar ser cert. El Japó va entrar en un llarg període d'estancament, el creixement d'Europa es va esfumar i els EUA van experimentar unminiboom impulsat per l'auge d'internet.

Més de tres dècades després, alguns tornen a pintar imatges d'una economia nord-americana que es dirigeix cap a la decadència. La Xina és ara el gegant en ascens. Donald Trump, en lloc de Bill Clinton, és el candidat a la presidència que es lamenta per l'estat de l'economia (el republicà diu que està "fallant", mentre que en la seva època el demòcrata la va anomenar una "economia desagradable encallada en algun lloc entre Alemanya i Sri Lanka"). Els ciutadans nord-americans estan ansiosos. L'empresa de sondejos Gallup els pregunta regularment si estan satisfets amb com van les coses al país. Des de l'any 1980 fins a principis dels 2000, una mica més del 40%, de mitjana, van dir que sí. En les últimes dues dècades, aquest percentatge ha baixat fins al 25%.

Els profetes de la decadència tenen raó aquesta vegada? Des de la dècada de 1990, l'economia nord-americana ha patit convulsions ocasionals, com ara la caiguda de les puntcoms, la crisi financera mundial, l'augment de l'atur durant la pandèmia de la covid-19 i, més recentment, l'augment de la inflació. En termes de paritat del poder adquisitiu (PPP), la quota dels Estats Units en el conjunt de l'economia global s'ha reduït, del 21% del 1990 al 16% actual.

Però una cosa ha estat constant des de principis dels noranta: els EUA han crescut més ràpidament que altres grans països rics i s'han recuperat amb més força dels cops rebuts pel camí. El diagnòstic erroni del Consell de Polítiques per a la Competitivitat de l'any 1992 hauria de ser un correctiu per als que ara venen aquest discurs pessimista. El creixement dels EUA des d'aleshores ha estat el millor de la seva categoria, i els seus punts forts avui donen motius per a l'optimisme sobre el poder i el potencial econòmic del país. Que el seu pes en el PIB mundial en termes de PPP hagi disminuït no s'explica tant per la seva pròpia trajectòria com pels esclats de creixement dels dos països més poblats, la Xina i l'Índia. La producció per persona de la Xina segueix sent inferior a un terç de la dels EUA; la de l'Índia és encara més petita.

Aquest rendiment superior dels Estats Units s'ha accelerat recentment. Des de principis del 2020, just abans de la pandèmia de la covid-19, el creixement real d'aquesta economia ha estat del 10%, el triple de la mitjana de la resta de països del G-7. Dins el grup del G-20, que inclou grans mercats emergents, els EUA és l'únic la producció i l'ocupació del qual està per sobre de les expectatives prèvies a la pandèmia, segons el Fons Monetari Internacional (FMI).

Dotat de regals

Com a economia gairebé continental amb un mercat de consum gegant, les empreses nord-americanes es beneficien de l'escala: una bona idea sorgida a Califòrnia o un producte construït a Michigan pot, en poc temps, estendre's a 49 estats més. Els EUA també tenen un mercat laboral gran i ben integrat, que permet a la gent passar a llocs de treball més ben remunerats i atrau els treballadors cap a sectors més productius. Una frontera sud llarga i porosa pot ser políticament polèmica, però ha estat un vent de cua en l'àmbit econòmic, ja que ha permès que la força de treball creixi de manera constant i ha ajudat a ocupar les feines més dures que molts nord-americans no volien fer. I tan important com la mida del país és el que hi ha sota terra. Durant les últimes dues dècades, les millores en les tècniques d'extracció d'hidrocarburs l'han convertit en el major productor mundial de petroli i gas.

Però tot i les seves proeses, els EUA també tenen moltes malalties. Una prova fonamental de la governança de qualsevol país és si la seva gent viu una vida bona i llarga. El 2023, l'esperança de vida d'un infant nord-americà era de 79 anys, tres anys menys que la mitjana d'Europa occidental, segons les projeccions de l'ONU. Aquesta bretxa sorprenent era pràcticament inexistent l'any 1980. Això és un reflex que menys nord-americans arribaven a la tercera edat a causa de l'obesitat i d'altres problemes del país com els opioides, les armes i les carreteres insegures.

Molts crítics del model econòmic nord-americà afirmen que aquest és intrínsecament defectuós, assetjat per una desigualtat extrema i empreses cada cop més dominants que aixafen els seus competidors. Però això són exageracions. Pot ser que hi hagi marge per a una distribució més justa de la riquesa del país sense soscavar el creixement dels EUA, però la creença generalitzada que l'1% més ric s'ho està quedant tot és exagerada. En la història de l'economia moderna, el rendiment superior dels Estats Units durant tres dècades és notable. Pot continuar?