Júlia Bonjoch: “Els diners són un personatge més a la meva vida”

Era petita, i després de veure l'obra Mar i cel l’actriu i cantant Júlia Bonjoch (Cardedeu, 1994) es va adonar que volia treballar del mateix que la Blanca i el Saïd: fent teatre musical. Així, va estudiar a l’Escola Memory, i quan tenia 12 anys va començar a treballar al Club Super3 fent bolos per tot Catalunya.

Bonjoch sempre ha compaginat els estudis amb els escenaris. Els diners els hi gestionaven els seus pares i els hi posaven a la llibreta del mateix Club Super3. “Vaig pensar que si de cop em sortia una feina molt potent, sempre podria posar en parèntesis els estudis i reprendre'ls després, però amb el teatre has d'aprofitar quan passa el tren”, assegura en declaracions a l’Empreses. A més, necessitava treballar per pagar-se la carrera d’art dramàtic a l’Institut del Teatre.

El fet d’anar enllaçant projectes li ha permès viure d'interpretar. Així i tot, destaca que conviu amb la incertesa: “Hi ha èpoques molt brillants i abundants, però n'hi ha que són vaques magres i realment necessites alguna altra feina per complementar”. “Jo no sempre he fet d'actriu, també he buscat fer locucions, classes de cant i de teatre, fer publicitat. Et busques la vida. Vaig estudiar quiromassatge per tenir una alternativa”, explica la cantant.

En els moments que té menys projectes, a més de formar-se aprofita per recuperar la seva vida personal: "Quan estàs treballant ho apartes tot i et poses al cent per cent en els assajos, el rodatge o les funcions. I, quan això s’acaba tornes a la teva vida real, tornes a casa, llegeixes". I afegeix: “Torno a buscar la creativitat en mi, buscar el meu artista, perquè en aquesta professió a vegades tens la sensació que ets una eina per explicar la història d'algú altre, i també està bé buscar el que vols explicar”.

L’actual presentadora del Soc i seré de TV3 destaca que va aprendre molt actuant en El petit príncep: “M'ha fet molt d'escola perquè realment eren tres funcions seguides al dia, sense descansar”. En aquest sentit, el teatre musical pot ser molt sacrificat: “Em frustro quan tinc feina i de cop em quedo afònica o no puc cantar, perquè al final el teu instrument és el teu cos”. Si està malalta fa la funció igualment: “Surto amb febre o amb diarrea, i he de fer la millor cara. Aquí és quan penses que no està prou pagat”.

L’artista manifesta que el fet de no tenir una feina estable genera precarietat en el sector: “Tu saps que treballaràs un mes i cobraràs tal quantitat, però ni et faràs rica ni podràs viure tranquil·la perquè el mes següent no tindràs res”. “Penses «al setembre no tinc feina». Llavors quina estratègia planifico? ¿No gasto gens aquest estiu o me'n puc anar de viatge? Els diners són un personatge més a la meva vida”, afegeix. I els salaris no augmenten: “Des que tenia 15 anys els sous són els mateixos, apugen els preus de tot però el sou és el mateix”. Només l'hi han augmentat en alguns casos, quan ha repetit en una empresa, per qüestions d’antiguitat.

D’altra banda, Bonjoch assegura que el règim dels artistes s'hauria de regular d'una altra manera: “Hisenda et penalitza molt si tens múltiples pagadors. A vegades ho hem mirat amb una amiga que té una feina fixa amb 14 pagues i cobra el mateix que jo, però a ella a final d’any li tornen diners, i jo, com que tinc múltiples pagadors, he de pagar el triple”.

Pel que fa a les finances personals, vigila de no malbaratar els diners: “A part de les despeses fixes intento sempre inventar-me un percentatge d'estalvi”. La cantant estalvia els diners en un compte corrent separat per quan venen “temps de sequera”. A més, en el compte bancari on gestiona els diners del dia a dia es fixa un import mínim a tenir-hi: “No baixa mai d’un import per tenir marge de maniobra si passa alguna cosa”. Quant a l’habitatge, l’artista ha viscut molts anys de lloguer: “He tingut la sort de poder tenir un preu bastant baix sempre perquè tenia un llogater fantàstic, i així he pogut estalviar i hipotecar-me, tot i que no ho he fet sola”.

Bonjoch vol continuar treballant en teatre musical i de text, tot i que també li agradaria fer pel·lícules o teatre independent. De fet, assegura que se sent molt afortunada de dedicar-se a aquesta professió, perquè molts companys, tot i posar-hi també molt esforç, no poden: “Jo estic molt contenta de poder treballar d'actriu perquè és el meu ofici, és la meva vocació, és la meva passió”.