Guy Nohra: Un monstre ens ve a veure

“Què està passant a Barcelona?” La pregunta, formulada a Silicon Valley i amb la velocitat i intenció que se li suposen a algú que prové d’aquesta regió, va sonar com un tret. La persona que havia de respondre-la era Miguel Valls, fill del president de la Cambra de Comerç. L’interlocutor de Valls era un vell conegut seu de qui aleshores no se sabia res a Barcelona. Però això últim ha canviat.

L’individu, que camina per la platja del Bogatell amb uns texans desgastats, una samarreta en què es pot llegir US Force, dos penjolls al coll, calçat esportiu i motxilla agafada d’una nansa, podria ser un adolescent, un universitari, un turista com tants. Aquest senyor que somriu quan explica que evita la corbata tant com pot (“és una actitud Silicon Valley”), aquest senyor de cabells escassos i mirada afable es presenta, dona la mà i es declara enamorat d’aquest racó de Barcelona, on li agrada jugar a vòlei platja. Aquest home té 57 anys, respon al nom de Guy Nohra i resulta ser una llegenda en actiu de la biotecnologia a escala mundial, fundador del fons californià Alta Partners, un dels millors del planeta. Aquest estranger que s’escarrassa en l’espanyol i el català ha aixecat al llarg de la seva vida dos bilions de dòlars, que dirien els americans, o 2.000 milions, que es diu aquí, d’inversors privats per invertir en ciències de la vida. Aquest home que es demana un te ha invertit en 200 empreses al llarg de la seva vida: n’ha fet sortir 100 a borsa, n’ha venut 50 a altres companyies i ha vist com només una quarantena no se’n sortien. Aquest home de mirada blava rep l’ARA per explicar què fa, sis mesos a l’any, apostant pel seu últim secret: Barcelona.

La seva arribada a la capital catalana va ser per negocis. “Amb el fons americà vam invertir en una empresa de Barcelona i jo venia cada quadrimestre, però arribava un dimarts i marxava un dijous”, recorda sobre els seus primers contactes amb la capital catalana. Aquella companyia oferia una alternativa al bypass gàstric, feia els tests a la Teknon i tenia a la ciutat el seu primer mercat. “Amb el temps, com que era inversor, em van anar dient: «¿Et pots mirar aquesta empresa o aquella altra?» -rememora-. I com que és la meva feina, ho feia”, diu.

Ràpidament va veure que eren “bones empreses, amb bons empresaris”. Dins seu es va anar encenent una llum, una intuïció. “Pensava: «Per què estic veient coses tan bones?» Crec que va ser una premonició”. El cas és que les primeres tres o quatre empreses que va visitar a Barcelona li van agradar totes. “Van passar el que jo anomeno sniff test ”, riu. També es va quedar convençut que el nivell científic de les biotecnològiques que va conèixer era molt bo. “Scott Moonly, el meu conseller delegat, també està impressionat amb el nivell dels hospitals d’aquí”, afirma.

I amb aquella sospita coent-se dins seu, va tornar al seu país i va demanar una reunió amb Miguel Valls, que es dedica a la inversió en empreses del sector sanitari i biotecnològic. En paral·lel, es va posar a treballar per veure si l’analítica que fa servir per triar les empreses en què invertir confirmava les seves impressions. I els números van confirmar el seu bon feeling.

Així, la següent visita a Barcelona ja va ser amb més temps. Es va fer acompanyar de Montserrat Vendrell, exdirectora de Biocat, del Parc Científic de Barcelona i del Barcelona Institute of Science and Technology, i va fer un recorregut per les principals instal·lacions tecnològiques de la ciutat. La seva ruta va incloure el Biocat, l’Institut de Ciències Fotòniques o el Centre de Regulació Genòmica. El que va veure era bo i li permetia respondre a la pregunta que havia formulat feia uns mesos: “Teniu científics de primer nivell, molts formats als Estats Units, una xarxa increïble d’hospitals, grans institucions de recerca i la indústria farmacèutica espanyola és tota aquí”, explica. La conclusió li va semblar òbvia: “Aquí hi ha massa crítica”.

Nohra, convençut que un bon inversor és també un bon empresari, no en va tenir prou d’arribar a aquestes conclusions i va passar a l’acció: després d’aixecar als Estats Units dos fons treballant per a tercers i set més per a Alta Partners, del qual és fundador, va decidir fer un tirabuixó en la seva carrera i llançar un fons biotecnològic amb seu a Barcelona. Arribats a aquest punt, potser és important explicar que Nohra no ho fa per altruisme ni per alguna mena de generositat inversora. Ho fa per una xifra que va aparèixer al seu ordinador quan estudiava la possibilitat de fer-ho: muntar una biotecnològica a Barcelona és un 66% més barat que fer-ho als Estats Units. La seva rendibilitat, per tant, és potencialment molt superior.

El seu equip l’integren la mateixa Montserrat Vendrell, Miguel Valls i Scott Moonly. Però els inicis sempre són durs: “Volem fer un fons de 175 milions i ara el que em toca és trobar els diners”. Això implica, per exemple, posar-se vestit i corbata, encara que no li agradi. La tasca és feixuga: anar als empresaris o family office i convèncer-los de la bondat d’invertir en el fons que prepara. L’avala la seva trajectòria i el prestigi com a inversor d’èxit. Però no és fàcil. “Jo tinc la informació, no hi ha cap dubte que la matèria bruta hi és -explica-. Però al final em toca anar a veure gent d’aquí i dir-li que em doni els seus diners i els inverteixi en el seu país... i no és fàcil”. Nohra ha tingut temps de reflexionar sobre aquesta tasca, a la qual ha dedicat part de la seva vida: “Aixecar diners és dur per a tothom -admet-, així que almenys t’has d’estimar el lloc on ho fas”. Per a Nohra, les dificultats de fer aquesta feina a Catalunya expliquen certes coses del caràcter català. “Aquí la ciència és de primer nivell mundial, però no creieu en les vostres coses -assegura-. A mi no em fa res fer pedagogia, és la meva feina -agrega- i, de fet, fer-ho és una lliçó d’humilitat, és el que els emprenedors hem de fer contínuament”.

Aquest inversor nord-americà de pare francolibanès i mare italiana es pren amb humor i paciència la seva missió a Barcelona. “Fes que sembli que treballo molt!”, li demana al fotògraf. Sap que el que vol fer requerirà temps. “Un ecosistema necessita molts diners, i aquí no hi ha prou capital risc”, explica.

A Alta Partners coneixen els aforismes de Guy Nohra com a guysms, i quan pensa en la dificultat d’arrencar el projecte a Barcelona se li encén la màquina de produir-los. “Mira, jo podia haver seguit fent el que he fet als EUA; ja he fet nou fons i no vull ser arrogant, però estem entre els tres o cinc millors del món -exposa-. Jo ja he fet el que havia de fer a la vida; això no ho faig per a mi”, fa. El seu objectiu el diu amb aquesta claredat: “Si en deu anys hi ha cinc grans fons de capital risc a Barcelona i la ciutat és al top five de la biotecnologia mundial, això sí que em faria feliç”. I pronuncia unes paraules que van adreçades exclusivament a ell mateix: “No vull fracassar... No he vingut aquí a fracassar”.

La conversa ambGuy Nohra, que discorre plàcidament sobre les particularitats dels fons i la biotecnologia, fa un gir brusc quan l’inversor explica que hi ha tres coses que de veritat li interessen. Cita la seva feina, les polítiques públiques -a les quals vol aportar coneixement “per retornar a la societat” part del que ha rebut- i, atenció, el futbol.

- El futbol?

- Sí.

- Però futbol americà o futbol?

- No! Futbol, futbol. Ara em vull comprar dos equips de la lliga espanyola.

L’afirmació cau com un cop de martell. Guy Nohra remena el contingut de la tassa i s’explica. “Vull comprar-los per fer-los créixer -explica-. El capital risc ja va convertir els Golden State Warriors en campions, i eren el pitjor equip de la NBA. Els Boston Celtics, que tenen de màxim propietari un amic meu, i dels quals també és accionista el meu millor amic, també són propietat de fons”, exposa.

Nohra explica que ja ha visitat alguns clubs. Va descartar el Girona (que finalment ha sigut adquirit aquest estiu pel Manchester City i Pere Guardiola), s’ha mirat el Còrdova i en el seu dia es va plantejar comprar l’Espanyol. “Però tenia massa deute, no m’ho podia permetre”, diu. De nou, aquest inversor, aficionat del Barça i orgullós de lluir la samarreta de Messi quan veu partits als Estats Units, té un pla. “En aquests clubs, vull aplicar-hi big data, intel·ligència artificial, analítiques...” Segons diu, part del secret dels Warriors, actuals campions de la NBA, és que des del club van descobrir que amb més llançaments de tres i menys de dos farien set punts més per partit. I que, de mitjana, els partits de la NBA es resolen per 3,5 punts de diferència. I que d’aquí l’èxit.

- Potser el futbol no és tan sofisticat.

- Per això mateix! És una oportunitat.

- I si això no funciona?

- Et diré què passarà: funcionarà. I després tothom hi aplicarà la ciència. I quan tothom s’hagi igualat, tornarà el vell futbol. Però això funcionarà.

La determinació d’aquest home de mitjana edat, divorciat, amb una filla a Irlanda i l’altra a Santa Clara (Califòrnia), és aclaparadora. La seva actitud sembla una reivindicació constant de l’ impossible is nothing. I el reporter li assenyala aquest punt: ¿no pensa que hi ha coses que, senzillament, no es poden fer? S’ho pensa abans de respondre. “Jo he de dirigir amb l’exemple; no puc dir que una cosa és impossible, fins i tot sabent que moltes coses ho són -explica-. Però no puc donar aquest senyal: si no, com curarem el càncer, o la diabetis, o l’Alzheimer?”, assevera.

El rellotge intel·ligent de Nohra, l’únic signe de sofisticació que llueix, l’adverteix que té una altra reunió. Però encara té temps de parlar sobre els catalans, i també sobre el procés independentista. Segons diu, “el nivell de la gent aquí és de talla mundial; els catalans fan que les coses passin, per això són un poble exitós”. Sobre el vessant polític, admet que no agrada als empresaris: “Als mercats els agrada l’estabilitat, però que es fotin, els mercats!”

Guy Nohra, la llegenda de la inversió biotecnològica, futur propietari de clubs de futbol, abandona la reunió a peu, recorrent els carrers del Poblenou amb la seva motxilla i el seu look de postadolescent. Finalment arriba a la seva destinació: baixa les escales i desapareix a la boca del metro mentre busca la seva T-10.