Les grans 'bananes' de l'economia europea

BarcelonaLa integració econòmica d'Europa és un dels elements clau que es marquen la majoria de governs, empreses i ciutadans del continent de cara al futur. En un món amb tensions comercials i geopolítiques cada vegada més fortes, que avança cap a l'aïllacionisme, la Unió Europea intenta ampliar els vincles comercials, financers, energètics i de comunicacions entre els estats membres, però també entre les regions. És en aquest context que val la pena parar atenció a un concepte que va més enllà dels països pròpiament dits, però que alhora agrupa les regions: les macroregions econòmiques, també conegudes com a megalòpolis. O, com les anomenen col·loquialment els economistes per la seva forma, les bananes europees.

A Europa es poden distingir diverses d'aquestes macroregions, però en destaquen dues que reben justament el nom de bananes perquè tenen una forma d'arc que s'expandeix a través de diversos estats del continent. La més gran és l'anomenada Banana Blava, perquè es troba al centre i al nord del continent, en països freds i plujosos. La segona és la Banana Daurada, que es troba al sud.

"Té tot el sentit del món" parlar d'aquestes macroregions, diu Pelayo Corella, professor de l'Escola Superior de Comerç Internacional (ESCI) de la Universitat Pompeu Fabra. Tot i que no tenen cap unitat a nivell polític ni administratiu, són grans corredors econòmics i comercials que comparteixen "sinergies" i permeten "aprofundir la malla econòmica" d'Europa, afegeix. Amb la globalització, la creació de riquesa es produeix molt en "entramats de grans ciutats" que permeten la "concentració de talent" i de "competència" entre empreses, diu Corella.

L'anomenada Banana Blava és la macroregió més important, ja que agafa un gruix destacat de les regions i països més pròspers de l'Europa occidental: des del nord d'Itàlia –la Llombardia, el Vènet i el Piemont, la triregione– fins a Anglaterra, passant per Suïssa, la regió francesa d'Alsàcia, la meitat est d'Alemanya –amb regions com Renània, Westfàlia, Baviera, Saarland i Baden-Württemberg–, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos. Representa el cor industrial i econòmic del continent, i és gairebé un continu de nuclis urbans que inclou, entre d'altres, ciutats com Milà, Zúric, Múnic, Frankfurt, Estrasburg, Brussel·les, Amsterdam, Londres i Manchester, a més dels dos ports més grans d'Europa: Rotterdam i Anvers.

La macroregió del litoral mediterrani

La segona gran macroregió és la Banana Daurada, també anomenada Sunbelt (cinturó del sol, en anglès). El color daurat i la referència al sol és perquè aquesta regió s'expandeix per tot l'arc mediterrani occidental d'Europa, des del nord d'Itàlia –on enllaça amb la Banana Blava– fins a Cartagena. Per tant, agafa tota la costa mediterrània de França –la Provença i el Llenguadoc–, Catalunya, el País Valencià i Múrcia. És, doncs, el motor meridional d'Europa.

És en aquest cinturó econòmic mediterrani on Catalunya té un pes important. De totes les regions que agafa la Banana Daurada, Catalunya és la segona en població i en producte interior brut (PIB, l'indicador que mesura l'activitat econòmica), només superada en tots dos casos per la Llombardia: 8 milions d'habitants de Catalunya, davant dels 10 milions de la regió italiana, i 270.000 milions d'euros de PIB català el 2022 per 440.000 milions el llombard. Pel que fa a Barcelona, és la primera regió metropolitana en població, lleugerament per davant de Milà, la capital llombarda.

En el cas de Catalunya, poder estar integrada en una macroregió és un avantatge, explica Corella, perquè facilita tenir un "patró de creixement" econòmic més centrat en activitats d'alt valor afegit. Això és especialment rellevant de cara al futur per a economies que, com la catalana i l'espanyola, han estat molts anys "massa centrades en el turisme" –sobretot el de sol i platja– i en altres sectors amb sous i productivitats normalment baixos, com la construcció. Corella opina que la Generalitat hauria de potenciar la integració amb Europa com un dels eixos centrals de "la seva política exterior", com havia fet el govern de Pasqual Maragall amb l'Euroregió Pirineu-Mediterrani (que encara està activa).

El fre francès

Un dels fets destacables de les dues grans megalòpolis és que no inclouen totes les capitals estatals, sobretot dels estats més grans. El nord d'Itàlia és la locomotora del país i on neixen cap al nord les bananes, de manera que Roma en queda al marge. La Banana Blava deixa fora Berlín i hi ha dubtes sobre si caldria incloure-hi París o també en quedaria al marge. Pel que fa al Sunbelt, no inclou Madrid. Les excepcions són Londres, Brussel·les, Amsterdam i Berna (que té un pes econòmic bastant limitat dins de Suïssa).

Així doncs, en el cas d'Espanya la Banana Daurada inclou la costa mediterrània, tradicionalment l'"eix de dinamisme" econòmic més important de l'Estat, apunta Corella, que recorda que als anys 50, quan el franquisme va deixar enrere l'autarquia, el Fons Monetari Internacional ja identificava el litoral mediterrani com el pilar econòmic de l'Estat. Catalunya, el País Valencià i Múrcia són les comunitats autònomes amb un pes industrial i exportador més important –Madrid té menys indústria i el País Basc és més petit– i les que, justament, més aposten per la integració amb la resta d'Europa, tant amb infraestructures de transport com ara el Corredor Mediterrani, com energètiques, amb les connexions d'electricitat i gas.

No obstant això, aquest concepte de grans macroregions té un "topall", en paraules de Corella, que impacta directament en els interessos catalans: França. Tot i que tant Espanya com les regions del sud de França es beneficiarien de més integració entre els dos estats, el govern francès ha tingut polítiques més aviat contràries a unir el seu sud amb Catalunya, i per extensió amb la resta de la península Ibèrica.

Un bon exemple és la línia ferroviària d'alta velocitat, que Espanya ha fet arribar a la frontera hispanofrancesa, però que es connecta amb la línia fèrria convencional una vegada en territori gal. En el mateix àmbit, l'empresa estatal francesa SNCF opera trens en territori espanyol, mentre que Renfe troba moltes traves burocràtiques per obrir rutes a França, i els serveis entre els dos estats són bastant limitats. Un altre exemple és el poc interès i la poca pressa mostrada per París per establir les connexions de gas entre les dues bandes dels Pirineus, fins al punt que abans d'aprovar-se el futur gasoducte Barcelona-Marsella es va arribar a estudiar la possibilitat de fer un bypass a França i connectar Barcelona amb la costa italiana.

Noves macroregions

L'economista francès Roger Brunet va crear el concepte de Banana Blava el 1989 –l'any de la caiguda del Mur de Berlín– per referir-se al que, a parer seu, era la columna vertebral de l'economia europea, que als anys 50 havia servit de fonament geogràfic per crear la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer (CECA), l'embrió de la futura Unió Europea. El de Banana Daurada va aparèixer el 1995 en un estudi de la Comissió Europea. Ara bé, en més de tres dècades l'economia i la política del continent han canviat radicalment, sobretot pel col·lapse del bloc comunista a l'est i la integració de la majoria de països del Pacte de Varsòvia a la Unió Europea.

És per això que a més de les esmentades bananes blava i daurada, la creixent integració entre països ha fet que els darrers anys n'hagin aparegut més. La més destacada segurament és una tercera banana, la verda, a l'Europa de l'Est, i que s'estén des de la costa adriàtica de Venècia i Eslovènia fins al port polonès de Gdansk, al mar Bàltic. Aquesta macroregió està cridada a prendre més protagonisme, ja que els estats orientals han anat guanyant pes econòmic des que es van integrar a la UE el 2003. La regió engloba ciutats destacades, com Viena, Praga, Budapest i Varsòvia.

Altres megalòpolis més petites serien The String (la corda, en anglès), que agrupa bona part de Dinamarca i el nord d'Alemanya amb el sud de Suècia i Noruega; el corredor atlàntic que uneix Lisboa i Porto amb Vigo i la Corunya; la costa del mar Negre des d'Istanbul fins a Ucraïna –inclou part de Romania i Bulgària–, i el golf de Finlàndia. De moment, però, queden lluny de les dues grans macroregions més antigues, que encara aporten el gruix de la creació de riquesa a un continent que veu amb preocupació el paper que haurà de jugar en l'economia global en un futur.