Estònia, el miracle dels quatre unicorns

Un país gairebé desconegut per a nosaltres, amb una població lleugerament superior a la de la província de Saragossa i que molts potser tindrien problemes per ubicar exactament en un mapa. Això és Estònia, un petit estat que malgrat tot s’ha convertit en un dels principals exponents tecnològics del món. Una administració increïblement connectada i amb un ecosistema de start-ups que ha permès que, tot i els seus 1,3 milions d’habitants, allà hi hagin nascut quatre unicorns, és a dir, empreses tecnològiques que han aconseguit una valoració superior als 1.000 milions de dòlars. ¿Què ha passat perquè en pocs anys una república exsoviètica hagi passat a liderar els indicadors de tecnologia i emprenedoria i s’hagi convertit en un exemple de democràcia digital? La fundació d’empresaris FemCat ha fet un viatge al país per esbrinar-ho i va convidar diversos mitjans, entre ells l’ARA, perquè en traguéssim les nostres conclusions.

Comencem per una mica d’història: Estònia es va escindir de Rússia el 1991. “L’arribada de la independència va ser un caos”, rememora Linnar Viik, cofundador d’EGA, que assessora el govern estonià en bones pràctiques digitals. “No hi havia banc central, ni exèrcit, no teníem diners... El govern va demanar un pressupost a IBM i vam veure que valia molts més diners dels que teníem”, afegeix. Solució: “Ens vam llançar a internet perquè era més barat”. “Estònia no va tenir mai una visió a llarg termini”, ratifica Peeter Smitt, de la multinacional tecnològica Nortal. “Jo crec que sempre pensàvem a dos o tres anys vista, i en part això va anar bé, perquè ens vam poder anar adaptant a mesura que el món evolucionava”, diu Smitt. Aquesta adaptació a la tecnologia potser també s’explica pel fet que, normalment, tant els primers ministres com els ministres són insultantment joves.

“Començar des de zero va ser bo, en part, però també va ser un repte molt gran”, explica Tobias Koch, membre de l’oficina governamental E-Estonia. “El primer govern estonià tenia un pressupost de només 130 milions d’euros, no hi havia inversió pública, i tampoc privada. En molts casos la gent no tenia ni telèfon fix a casa -relata Koch-. Però als anys 90 els estonians només estaven empatats amb la resta del món en una sola cosa: la tecnologia. Tothom estava als inicis”, afegeix. Efectivament, l’avantatge d’Estònia va ser néixer just en el moment que internet i la tecnologia mòbil estaven a punt d’irrompre. El país va saber detectar-ho, i la seva petita dimensió i la flexibilitat que li proporcionava no haver heretat cap estructura governamental li van donar els ingredients necessaris per poder llançar-s’hi de cap.

La petjada soviètica encara és clarament visible passejant per Tallin, la capital del país. Però és una qüestió purament estètica i urbanística. En tota la resta d’àmbits, la petjada sembla haver-se esfumat, començant per la renda per càpita: els estonians doblen la dels russos.

Després de deixar enrere el comunisme (amb capítols especialment dolorosos, com per exemple el trasllat a Sibèria del 10% de la població, inclòs tot el govern), Estònia va passar a ser una economia completament liberal. Avui, per exemple, el seu impost sobre la renda és del 20% per a tothom, independentment del que cobrin, lluny dels sistemes progressius de la majoria de països europeus. A més, el seu deute públic és gairebé inexistent: tan sols del 8% del PIB, el més baix de tota la UE (per si cal recordar-ho, Espanya frega el 100%). Les idees de l’estat limitat que defensen els llibertaris dels Estats Units, per exemple, són benvingudes a Estònia. “La meva aspiració seria que no hi hagués govern, que no calgui tenir personal a l’administració”, resumeix Kristi Pool, sòcia de Helmes, una consultoria que ajuda a implantar la tecnologia a l’administració. Donada la seva feina, Kristi Pool és part interessada en la reducció de l’administració, però el seu punt de vista és força compartit entre la vintena de persones de diferents àmbits consultades durant el viatge de FemCat.

Tot i aquesta actitud antiestat, i malgrat l’ínfim deute públic del país, el cert és que Estònia ha gaudit d’abundants ajudes europees que han contribuït a construir moltes de les infraestructures digitals que ara tenen els ciutadans estonians. Segons els registres comunitaris, aquest país bàltic ha rebut i rebrà prop de 5.800 milions d’euros entre el 2014 i el 2020, equivalents a més d’un 3% del seu PIB anual. Però els ajuts s’acaben l’any vinent i això posarà sota pressió la filosofia que ha imperat fins ara. “Tenir deute no és plantejable per als estonians, però els fons europeus s’acabaran i això s’haurà de replantejar, segurament”, diu Tobias Koch.

Les ganes de diferenciar-se de l’etapa soviètica es veuen fàcilment. “No hi ha sindicats a Estònia. Bé, sí que n’hi ha però no tenen gaire seguiment ni estan gaire actius... La gent no creu en les protestes”, afirma Sandra Särav, responsable de polítiques públiques de Bolt, una mena d’Uber o Cabify nascut al país i que s’ha convertit en un dels quatre unicorns estonians. Segons manté Särav, avui dia “no hi ha gaire diferència entre treballar per a l’administració i fer-ho per a Bolt”. Xocant: com si un responsable de Glovo digués que és similar treballar allà que fer-ho a la Generalitat o a la Seguretat Social.

Bolt ha sigut el més recent dels quatre unicorns estonians. Les precursores van ser Playtech, una empresa de programari per als jocs d’apostes creada tot just el 1999, i Skype, el programari de la qual va ser construït per estonians (i que ja fa anys que va ser adquirida per Microsoft). L’últim unicorn és TransferWise, una fintech que té la seu a Londres perquè li convenia tenir fitxa bancària britànica per poder-hi operar però que té la majoria dels treballadors a Estònia. L’existència d’aquest caldo de cultiu ha propiciat que a Estònia hi hagi 31 start-ups per cada 100.000 persones, sis cops més que la mitjana europea. Només Irlanda i Islàndia superen aquesta proporció.

Segons Marten Kaevats, assessor tecnològic del primer ministre, “el més important no és la tecnologia, sinó la mentalitat de la població”. I això inclou el govern. El 70% dels estonians utilitzen el DNI electrònic (a Catalunya tan sols el 4%, segons l’INE), i tots els tràmits burocràtics es poden fer online, amb només tres excepcions: casar-se, divorciar-se i comprar un immoble. Tota la resta, votar inclòs, es pot fer amb el mòbil. Les receptes són sempre electròniques: el metge prescriu un medicament i pots anar a la farmàcia a recollir-lo sense cap paper, ja que el farmacèutic pot consultar a l’ordinador quina medicina t’has de prendre. L’administració aplica la denominada once only policy (política de només una vegada). Això significa que els tràmits només s’han de fer un cop, i mai més. Per exemple, si canvies d’adreça, només fent el tràmit una vegada (i, per descomptat, electrònicament) tots els organismes governamentals passen a tenir-ne constància. No cal fer diferents tràmits, com a casa nostra. Tampoc s’expedeixen certificats de casament. “Aquests certificats només serveixen per acreditar davant del govern que estàs casat, però és el mateix govern qui els expedeix, jo no els necessito pas! Trobar la manera de saber si estic casat és problema del govern, no pas meu”, resumeix Linnar Viik.

Una altra filosofia que impera a Estònia és la del digital by default [digital per defecte]. El govern té prohibit treballar amb papers i, tot i que els ciutadans poden fer-ho, qualsevol document que presentin imprès passa a ser digitalitzat. Aquests enfocaments han provocat que quan neix un nadó l’administració li crea una fitxa de manera semiautomàtica, fins i tot abans que els pares l’hagin registrat.

Perquè tot això funcioni, el govern va crear una plataforma tecnològica denominada X-Road, a la qual està connectat tothom: des dels hospitals a les farmàcies, passant pels fiscals i advocats (sí, tota l’administració de justícia també està completament informatitzada). Tot el país gira al voltant de X-Road, una primera versió de la qual es va crear ja el 2001, i que posteriorment s’ha refet per adaptar-la als nous temps. “Aquí no tenim autopistes, les autopistes són tecnològiques”, resumeix l’emprenedor Henry Aljand.

Tot plegat pot generar la sensació de viure dins d’un Gran Germà que controla els seus ciutadans. Aparentment, els estonians no tenen en absolut aquesta percepció. El motiu d’això -i aquesta és una de les grans claus del país- és la confiança que sembla que existeix entre els ciutadans i el govern. Tot està informatitzat, i moltes de les coses que fan queden registrades, però els ciutadans també poden saber en tot moment qui consulta la seva informació. Cadascú té una pàgina personal (on també hi ha les seves receptes farmacèutiques, per exemple) i allà queda rastre de les consultes que els estaments públics hagin fet sobre ells, sigui la policia o qualsevol altra institució. Aquesta confiança també facilita molt la cooperació entre sector públic i sector privat. Les empreses treballen amb facilitat i agilitat amb el govern, i comparteixen projectes.

A Catalunya i Espanya, on els telèfons es punxen amb gran facilitat, on algunes grans empreses han contractat comissaris de policia, on es produeixen escàndols com el Castor o les autopistes radials, fa l’efecte que aquesta confiança en el sector públic (tant en la gestió de les nostres dades com en la col·laboració amb el sector privat) està sempre en dubte i, per tant, és molt difícil que fructifiqui com a Estònia.

El país també té reptes importants. Segons les persones consultades, els més importants són el creixement del populisme, l’envelliment de la població i l’energia -per evitar dependre del gas de Rússia, Estònia explota la pissarra bituminosa existent al seu país, de la qual extreu petroli o gas natural, i aquest procés, molt contaminant, l’allunya dels objectius europeus de reducció de gasos-. Amb més o menys intensitat, aquests tres problemes, de fet, afecten la majoria de països europeus.

Per acabar, potser està bé mirar què diuen els que coneixen Estònia però se la miren des de fora. Per exemple, des de Finlàndia, país que els estonians contemplen com si fos un germà gran i que tenen molt més present que Letònia, malgrat que amb aquest últim comparteixen frontera física i amb Finlàndia no. “És un miracle el que han sigut capaços de fer amb una població tan petita”, explica Juha Rantanen, que va ser president de la patronal finesa. “Han demostrat com es pot crear una nació abandonant les herències del passat. La generació jove va agafar les regnes i els més grans es van apartar: ho trobo admirable”.