Les empreses europees de defensa ja volen, però ara ve la part difícil

Europa ha iniciat una "era de rearmament", va declarar fa uns mesos Armin Papperger, conseller delegat de Rheinmetall. Els inversors del gegant alemany de defensa sembla que també ho creuen. Des de principis d'any, el seu valor de mercat s'ha disparat des dels 27.000 milions d'euros fins als 78.000 milions, equivalent a 90 vegades el benefici net anual i a poca distància del colós nord-americà Lockheed Martin. El valor d'altres empreses europees de defensa, incloent-hi la britànica BAE Systems, la francesa Thales i la italiana Leonardo, també ha augmentat.

Els líders europeus estaven nerviosos per la guerra a Ucraïna, però el retorn del president Donald Trump els ha acabat de convèncer de la necessitat d'incrementar la despesa en defensa per reduir la dependència del continent de les garanties de seguretat nord-americanes. Aquest any Europa gastarà uns 180.000 milions de dòlars en material militar, més del doble que el 2021 i més encara que la despesa dels Estats Units. La xifra hauria de créixer encara més després que els membres de l'OTAN acordessin al juny augmentar la despesa en defensa des de l'objectiu del 2% del PIB fins al 3,5% en una dècada, amb un 1,5% més per a despesa adjacent en coses com ara infraestructures.

En el procés, els líders europeus preveuen revitalitzar la indústria armamentista del continent, que pateix dècades d'infrainversió. Europa confia en el material militar nord-americà; entre el febrer del 2022 i el setembre del 2024, l'armament nord-americà representava un terç de la despesa europea, segons l'International Institute for Strategic Studies, un think tank britànic. Ara es qüestiona l'encert d'aquest enfocament. En un escenari en què Europa necessiti substituir armes alhora que el seu aliat es vegi abocat a un conflicte a, per exemple, el mar de la Xina meridional, no hi ha dubte que la defensa dels EUA donarà prioritat a reomplir l'arsenal del seu país.

¿La indústria de defensa europea pot fer front a aquest repte? Readiness 2030, un llibre blanc publicat al març per la Comissió Europea, ha conclòs que les companyies del continent "no són capaces de produir l'equipament i els sistemes de defensa amb la quantitat i la rapidesa que necessiten els estats membres", i demana un "increment massiu de la producció industrial de defensa europea". Preservar la pau, un pla de seguiment publicat aquest octubre, marca les prioritats de defensa del bloc per als pròxims cinc anys. Però créixer per complir-les serà complicat per a una indústria que pateix fragmentació, processos de contractació glacials i massa poques empreses innovadores noves. Si falla, no només estaran en risc els diners dels inversors.

Comencem per la fragmentació. Les companyies de defensa europees està molt per sota de les nord-americanes en escala a causa, en part, de la propensió dels governs del continent d'afavorir els equipaments de les seves empreses domèstiques. Rheinmetall només va ingressar 10.000 milions d'euros l'any passat, una sisena part que Lockheed Martin.

La manca d'escala ha fet especialment difícil arribar al poder dels contractistes nord-americans pel que fa a equipaments de gamma alta. La inversió en recerca militar a Europa va ser d'uns magres 13.000 milions d'euros el 2024, molt per sota dels 148.000 milions de dòlars gastats als EUA, segons el think tank Kiel Institute. Els proveïdors locals del continent estan a prop de cobrir la demanda de munició d'artilleria i han expandit la producció de tancs i altres vehicles de combat, però el desenvolupament i la producció de material avançat, com coets, míssils de llarg abast i defenses antiaèries, és "limitat en el millor dels casos i absent en el pitjor", segons el Kiel Institut. Al febrer, Guillaume Faury, conseller delegat d'Airbus, el gegant aeroespacial europeu, amb un gran negoci de defensa, va recalcar la necessitat de "més cooperació i més consolidació".

Els esforços de consolidació estan en camí. Al setembre, Rheinmetall va anunciar la compra de Naval Vessels Lürssen, un fabricant de vaixells de guerra. El valor dels acords de defensa europeus va arribar als 2.300 milions de dòlars en la primera meitat d'enguany, mentre que en el mateix període del 2024 va ser un terç d'aquesta xifra. Però amb governs reticents a cedir el control d'empreses que consideren vitals per a la seguretat nacional, les fusions entre les grans empreses són poc probables.

Una cooperació més gran entre grans programes de defensa ofereix una altra possible solució a la fragmentació. Els programes conjunts, tanmateix, tenen resultats diversos. Tot i que l'Eurofighter Typhoon, un caça fruit de la col·laboració entre el Regne Unit, Alemanya, Itàlia i Espanya, ha sigut un èxit, el Future Combat Air System, un projecte per desenvolupar un caça europeu amb suport de drons, està en dubte per les disputes entre França i Alemanya.

Els llargs processos de contractació representen un problema per a la indústria de defensa europea, que té dubtes a l'hora d'invertir basant-se en compromisos de despesa futura. La inèrcia burocràtica és endèmica a Europa. Sense comandes grans d'equipament, els contractistes de defensa pateixen per insistir en increments de capacitat a la seva cadena de producció. "Ningú fabrica a partir de promeses", diu John Schmidt, de la consultora Accenture. Quan es tracta de l'equipament militar més avançat, els llargs cicles de desenvolupament comportaran que el material nord-americà continuï sent més barat i més ràpid d'aconseguir durant els pròxims anys.

El cel és el límit

Després hi ha la qüestió de si Europa pot competir en el desenvolupament de tecnologies que transformin la guerra. El conflicte a Ucraïna ha mostrat la importància dels drons al camp de batalla i dels satèl·lits a l'espai. Si Europa no vol dependre d'altres països, ha de poder produir aquests sistemes a gran escala.

Per fer-ho, necessita els tipus d'empreses que han guanyat pes als EUA, incloent-hi el fabricant de drons Anduril i SpaceX, que està darrere de la xarxa de satèl·lits Starlink. Però els mercats de capitals d'Europa no són ni tan grans ni tan líquids com els dels EUA, cosa que dificulta a les noves companyies "aixecar fons, innovar i competir", segons el Goldman Sachs Global Institute.

Europa ha mostrat senyals prometedors, diu Ben Prade, del fons tecnològic Bullhound Capital. Ha propiciat tres unicorns (start-ups valorades en més de 1.000 milions de dòlars) de defensa: Helsing i Quantum Systems a Alemanya i Tekever a Portugal, totes de drons. Prade afegeix, no obstant, que, tot i que hi ha finançament per a les fases inicials, manca capital per ajudar les empreses a créixer.

En això hi pot ajudar el nou entusiasme dels inversors per les companyies de defensa. La indústria havia sigut una pària, però ara és quasi glamurosa. Karl Rosander, director de Nordic Air Defence, una start-up que desenvolupa interceptors de drons, diu que els bancs, que abans tenien reticències per donar finançament, ara "piquen a la porta". El model de negoci de l'empresa és similar al d'Anduril: més que esperar que els governs especifiquin quines armes volen i concursos públics que poden durar anys, s'anticipen al que creuen que necessitaran amb l'esperança que així els arribaran comandes.

Europa necessitarà molt més que emprenedors que vulguin arriscar-se molt si ha de revigoritzar la seva indústria de defensa i reduir la dependència de l'armament nord-americà. Sense ells, patirà per protegir-se en un moment cada vegada més hostil.