La diàspora de l’oli català

Com a mínim un terç de l’oli que es produeix a les Garrigues, la segona principal zona productora de Catalunya, s’exporta a Itàlia. És un dèficit històric del sector, que veu com els productors italians saben donar sortida a una part molt important del producte català. En concret, aquest any això es traduirà en 1,2 milions de quilos d’oli d’oliva venuts a granel a Itàlia, a un preu força inferior al qual es vendria el mateix producte si es vengués envasat com a oli verge extra. El resultat és que Itàlia és des de fa anys el primer destí de les exportacions d’oli català, a molta distància de qualsevol altre país. Catalunya ven tant oli a Itàlia com a les tres següents destinacions (França, els Estats Units i el Regne Unit) juntes. Aquest cas és un exemple d’algunes de les virtuts de l’economia catalana -un bon producte- i també alguns dels seus defectes -una dispersió excessiva de les empreses.

Aquests dies estem en plena campanya de collita de l’oliva, i Enric Dalmau, president de la Denominació d’Origen Protegida (DOP) Les Garrigues, lamenta que se n’estigui desaprofitant una part de la producció. La DOP Les Garrigues produeix uns 3 milions de litres d’oli oliva cada temporada, però una part substancial de la producció d’oli es ven a granel, en cubs a doll (grans cisternes que es poden transportar en camió), a 3,4 euros el litre. Aquest preu ofereix una rendibilitat més aviat magra als pagesos que han cultivat l’oliva i a la cooperativa que ha produït l’oli. El mateix producte venut en envàs té un preu que ja puja fins als 4,5 euros de mitjana (un 32% més). Però la realitat és que cap a finals de la temporada de la collita d’olives a les Garrigues arriben les cubes, com se les coneix a la comarca, la majoria de les quals surten carregades d’oli amb destí a Itàlia.

El motiu pel qual els italians volen l’oli català és per barrejar-lo amb el seu oli de menys qualitat, per millorar-lo rebaixant-ne l’acidesa. Alguns dels principals compradors d’olis català vénen de la província italiana d’Imperia, a la Ligúria, una de les zones de més tradició oleícola del país. A més, com més gran és la producció d’oli a Catalunya, més se’n ven a Itàlia, fet que explica que en el període 2008-2010 les exportacions a aquest país fossin especialment elevades. Quan hi ha més excedent a Catalunya, més en compren els italians. És un panorama que es repeteix any rere any a les cooperatives olieres locals, per les quals passa la major part de la producció a Catalunya.

L’acidesa de l’oli és el paràmetre que marca la qualitat d’aquest producte. Un oli verge extra només pot tenir fins a 0,8 graus d’acidesa com a màxim, tot i que en denominacions d’origen com la de les Garrigues no pot superar els 0,5 graus, fet que indica que és de més qualitat. Si té entre 0,8 i 2 graus, es considera que és oli verge, i a partir de 2 graus és senzillament oli llampant que s’ha de refinar.

Per què Itàlia importa aquest oli? “Doncs perquè els italians són uns grans consumidors d’oli, però sobretot uns grans venedors i en necessiten molt per exportar-lo”, explica Dalmau. Ells tenen una cultura de l’oli molt arrelada i comercialment han sigut més hàbils al llarg de la història. Molt de l’oli que compren els italians a les Garrigues el barregen amb el seu per incrementar-ne la qualitat, sentencia el president de la DOP Les Garrigues. Alguns ho troben èticament qüestionable, i de vegades és directament un delicte: el passat febrer la policia italiana va retirar més de 2.000 tones d’oli verge extra que s’havia produït a Espanya i Grècia i que es venia amb etiquetes en què s’indicava que era 100% italià. En aquest cas, les persones investigades procedien de les regions de la Pulla i Calàbria, al sud d’Itàlia. Segons la policia, amb aquesta operació van guanyar més de 13 milions d’euros.

“El logo Made in Italy ven molt més que el logo Made in Spain, i hem de treballar per equiparar-nos a ells”, assegura Josep Maria Escribà, un productor d’oli del municipi de Belianes. “No som conscients de la qualitat dels nostres productes i això amb l’oli es nota molt: falta molt treball per situar la marca Lleida al món”.

“Ja fa dècades que la situació comercial és la mateixa i que es critica aquesta pèrdua de valor afegit i de rendes que suposa l’exportació de l’oli a granel, o fins i tot la mateixa comercialització en garrafes”, explica Ignasi Aldomà, professor de geografia de la Universitat de Lleida. Però tant aquest expert com el president de la DOP Les Garrigues consideren que és una tendència que costarà molt de canviar “perquè els italians són els reis de la comercialització i del màrqueting”. Aldomà protesta: ¿per què les Garrigues no venen, d’una vegada per totes, el seu oli en ampolles? Ens ho estem preguntant des de fa trenta o quaranta anys, però a veure qui és capaç de desplaçar les marques comercials italianes dels prestatges dels supermercats dels Estats Units i del centre d’Europa”.

En realitat, en els últims anys l’estratègia de vendre l’oli embotellat i etiquetat amb una marca pròpia ha anat guanyant importància entre les cooperatives oleícoles de les Garrigues. Les vendes en grans cubs a doll donaven seguretat als pagesos (s’asseguraven les vendes a costa de vendre un producte més barat), però no aporten cap valor afegit que permeti guanyar més diners, explica Dalmau. En els últims anys, però, han començat a envasar el seu producte en ampolles de disseny, han posat més cura en l’elaboració de l’oli i han sortit a vendre’l a l’exterior. Però el cert és que costa moltíssim canviar pràctiques molt arrelades i aconseguir que els socis vegin la necessitat d’invertir en publicitat, màrqueting i comercialització, per disposar d’uns bons agents comercials.

Però també hi ha qui vol canviar les coses. Venanci Guiu és el gerent d’Olicatessen, un oli que surt d’un molí petit de la població dels Torms, on aquesta empresa té 24 hectàrees d’oliveres ecològiques. Aposten per una producció baixa en volum, però etiquetada a casa i venuda com a producte gurmet, és a dir, amb preus més alts. El 70% del seu producte l’exporten ja envasat a mercats com el Canadà, Alemanya, Suècia, Japó i Taiwan. Així poden vendre l’oli a preus que ronden els 22 euros els tres litres. “La idea sorgeix d’un model copiat d’Itàlia, concretament dels molins privats de la Toscana: ells controlen tot el procés des de la collita, l’envasat i l’exportació”, explica Guiu. “El control que tenen sobre la distribució és un dels factors més importants de la venda d’oli a Itàlia, i aquest model l’hauríem d’implantar a Catalunya”, afegeix. Una situació similar és la que es dóna al molí casolà del Josep Maria Escribà a Belianes. Ells elaboren un oli verge extra premium que es ven embotellat a 17 euros el mig litre. Últimament ha rebut la visita d’un restaurador del barri del Trastevere de Roma que ha decidit comprar-li l’oli per al seu restaurant.

En definitiva, no són tant els productors tradicionals (les cooperatives de poble) sinó els petits productors els que estan empenyent la comercialització de producte de qualitat i amb més valor afegit. Aquests petits productors estan fent grans esforços per vendre a l’exterior i per situar l’oli d’oliva a les millors taules, en una posició gastronòmica similar a la que té el vi, com un producte diferenciat i de prestigi. El fet de ser productors petits no afecta la bona comercialització del producte i que puguin accedir a mercats gurmet. La seva és una guerra de guerrilles, que els permet accedir a tots els mercats, però aquests productors generen una petita part de l’oli que es fa a Catalunya.

El problema no és només català, sinó també espanyol. Espanya és el primer productor mundial d’oli, i també el primer exportador, amb Andalusia com a principal zona de cultiu. Catalunya aporta el 14% de les exportacions espanyoles.

Enric Dalmau, president de la DOP Les Garrigues, explica que aquesta denominació d’origen porta tres anys incrementant anualment un 10% les seves vendes, centrades en un producte de qualitat. Amb tot, aquest any es preveu complicat. Durant la campanya actual, que s’acabarà en les pròximes setmanes, es preveu que la producció d’oli fregui els tres milions de quilos, és a dir, entre un 25% i un 30% menys que la campanya anterior. “La manca de pluges durant l’estiu ha fet perdre molta collita en zones que no disposen de regs de suport, ja que els arbres ho han acusat molt”, lamenta Enric Dalmau, president de la DOP. Això fa témer que es puguin perdre mercats que s’havien guanyat els últims anys, en no poder satisfer la seva demanda.

Els pagesos de la DOP Les Garrigues defensen la seva feina explicant que amb l’oli arbequí de Lleida passa com amb la fruita: bona part dels millors préssecs es venen a botigues europees. De tota manera, segons GlobaLleida, una institució que agrupa els patronats de promoció econòmica de les institucions lleidatanes a més de la cambra de comerç i la UdL, un 50% de l’oli verge extra de Lleida no s’envasa i es ven en grans cisternes, la majoria a Itàlia.

De fet, la quantitat d’oli que es ven en cubes des de Lleida és més gran que la produïda per les oliveres de la zona. Com pot ser? En realitat és molt senzill: des de Lleida s’importa oli produït en altres llocs d’Espanya, i una part es ven posteriorment a través de grans comercialitzadores, com el grup Borges.

Han sigut molts els intents de capgirar aquesta situació i GlobaLleida ho està tornant a intentar. Aquest consorci impulsa ara un clúster de productors que acaba de crear-se amb la intenció de combatre la dispersió i agrupar forces. “El que hem d’intentar és que incrementi el tant per cent d’oli envasat aquí a Ponent”, assegura el coordinador del clúster, Salvador Pifarré, que també dóna la raó a Venanci Guiu en la seva aposta per la producció gurmet. La comercialització, conclouen els agents del sector, és, sens dubte, el repte més important per al món de l’oli. Donar-se a conèixer com a producte únic i arribar al client amb un envàs adequat i singular permetran fer-se un lloc no ja com a productors sinó com a venedors d’un producte únic. Per tant, la venda a granel ha de tendir a reduir-se. Seguir el camí obert pel món del vi pot ser una bona estratègia de futur.