Clara Prats: “L'entrada a la carrera d'investigadora és molt precària”

BarcelonaLa investigadora i física Clara Prats (Barcelona, 1979) és una de les poques professionals que han pogut fer la seva recerca de forma íntegra a Catalunya. Va centrar la tesi en models computacionals de malalties infeccioses i quinze anys després continua treballant amb el mateix equip amb el qual va començar.

Prats, una de les 100 catalanes més influents segons Forbes, va endinsar-se al món laboral fent de cangur: "Després vaig ser monitora de colònies i directora de cors infantils. Sempre tot molt relacionat amb la canalla". I molt relacionat amb la música. Quan va haver d’escollir el grau va dubtar: "Soc filla d'una científica i d'un músic, i a mi m'agradava tant una cosa com l’altra". "Al final vaig pensar que si volia mantenir les dues disciplines era més fàcil dedicar-me a la ciència com a professió i a la música com a afició". I amb el primer sou va optar per comprar-se un piano.

La científica va graduar-se en física, un sector molt masculinitzat: "El referent no és Marie Curie, sinó algú proper, una persona normal i corrent com pot ser la meva mare. Jo l'exemple de dona científica el tenia a casa, esmorzava cada dia amb mi". Per això, no s’havia qüestionat mai si s'hi podria dedicar: "En el moment de la maternitat és quan notes les diferències". "La investigació molts cops te l'emportes a casa, i quan tens fills has d’aprendre a organitzar-te diferent", explica Prats. De fet, assegura que la presència de dones disminueix a la dècada dels 30-40 anys, coincidint amb aquesta etapa vital.

Prats assegura que té la sort d’estar fent recerca a la universitat, perquè així pot combinar la investigació amb la docència, una feina que gaudeix "moltíssim": "Tens una càrrega de gestió important i has de fer moltes més coses, però, d'altra banda, tens una seguretat laboral". "El meu sou no depèn dels projectes", detalla. Després d’anar ascendint, ara és catedràtica a la Universitat Politècnica de Catalunya i té un sou fix. Tot i això, necessita recaptar recursos per poder fer una bona recerca: "Depèn dels recursos que aconsegueixis pots anar a congressos, comprar material o contractar algú per al projecte". En aquest sector no hi ha horaris fixos: "Tens força flexibilitat, però en moments puntuals de molta feina et toca treballar fins i tot els caps de setmana". 

Un dels reptes professionals més reconfortants va ser formar part del Comitè Científic Assessor de la covid-19: "Mai tornaré a fer cap investigació que tingui el mateix impacte". Va contribuir a fer que la situació millorés: "Soc conscient que la meva feina està pagada amb diners públics i la meva obligació és tornar aquest coneixement a la societat, també als futurs enginyers que estic formant". 

Pel que fa al salari, considera que actualment la seva feina està ben remunerada: "A més, em paguen per fer una cosa que m'agrada molt". "Però l'entrada a la carrera d'investigadora és molt precària", recalca la científica. El doctorat se sol fer entre els 25 i els 30 anys: "S’hi ha d’accedir amb unes beques que són econòmicament justetes i que, a més, en general són incompatibles amb hores extres". I l’època postdoctoral també és precària: "És molt habitual marxar fora. Per la falta d'oportunitats, però també perquè realment aquí està molt mal pagat". Les tesis les fan estudiants amb "expedients excel·lents" que a l'acabar el grau tenen oportunitats molt atractives en empreses. Així doncs, si algú es dedica a la investigació aquí és per pura “vocació”.

Quant a finances personals, a part de pagar la hipoteca no té grans despeses: "Em costa molt comprar-me coses. Em costa fer la carta als Reis. Prefereixo fer regals a la gent que estimo. O gastar-me els diners en concerts o experiències". De fet, adapta el seu estil de vida als ingressos que té: “Tendeixo a ser molt positiva, i si ve una època complicada sé que m'hi podré adaptar i que buscaré la manera de sortir-me'n”. En aquest sentit, tenia clar que si la carrera en recerca no sortia faria classes a secundària. 

Avui dia, però, vol seguir pel camí que té obert: "Els projectes van evolucionant amb mi. M'agrada molt que sigui una feina interdisciplinària. Jo treballo amb gent de perfils molt diferents, metges, biòlegs... Això m'enriqueix molt. A cada reunió aprenc alguna cosa, perquè tal com deia Wagensberg «Conversar és una bona idea, perquè en general la gent no ignorem el mateix»".