Clara Prats: “L'entrada a la carrera d'investigadora és molt precària”

BarcelonaLa investigadora i física Clara Prats (Barcelona, 1979) és una de les poques professionals que ha dedicat la seva recerca de forma íntegra a Catalunya. Va centrar la tesi en models computacionals de malalties infeccioses i 15 anys després continua treballant amb el mateix equip que va començar.

Prats, una de les 100 catalanes més influents segons Forbes, va endinsar-se al món laboral fent de cangur: “Després vaig ser monitora de colònies, i directora de cors infantils. Sempre molt relacionat amb la canalla”. I molt relacionat amb la música. Quan havia d’escollir el grau va dubtar: “Soc filla d'una científica i d'un músic, i a mi m'agradava tant una cosa com l’altra". “Al final vaig pensar que si volia mantenir les dues era més fàcil dedicar-me a la ciència com a professió i a la música com a afició”. I, amb el primer sou va optar per comprar-se un piano.

La científica va graduar-se en física, un sector molt masculinitzat: “El referent no és Marie Curie, sinó algú proper, una persona normal i corrent com pot ser la meva mare. Jo l'exemple de dona científica el tenia a casa, esmorzava cada dia amb mi”. Per això, mai s’havia qüestionat poder-s’hi dedicar: “En el moment de la maternitat és on notes les diferències”. “La investigació molts cops te l'emportes a casa i quan tens fills has d’aprendre a organitzar-te diferent”, explica Prats. De fet, assegura que la presència de dones disminueix a la dècada dels 30-40 anys coincidint en aquesta etapa vital.

La física assegura que té la sort d’estar fent recerca a la universitat i, per tant, combina la investigació amb la docència, una feina que gaudeix “moltíssim”: “Tens una càrrega de gestió important i has de fer moltes més coses, però, d'altra banda, tens una seguretat laboral”. “El meu sou no depèn dels projectes”, detalla. Després d’anar ascendint, ara és catedràtica a la Universitat Politècnica de Catalunya amb un sou fix. Tot i això, necessita recaptar recursos per poder fer una bona recerca: “Depèn dels recursos que aconsegueixis pots anar a congressos, comprar material o contractar a algú pel projecte”. En aquest sector no hi ha horaris fixos: “Tens bastant flexibilitat, però en moments puntuals de molta feina et toca treballar fins i tot els caps de setmana”. 

Un dels reptes professionals més reconfortants va ser formar part del Comitè Científic Assessor de la covid-19: “Mai tornaré a fer cap investigació que tingui el mateix impacte”. Va contribuir perquè la situació millorés: “Soc conscient que la meva feina està pagada amb diners públics i la meva obligació és tornar aquest coneixement a la societat, també als futurs enginyers que estic formant”. 

Pel que fa al salari, considera que actualment la seva feina està ben remunerada: “A més, a mi m'estan pagant per fer una cosa que m'agrada molt”. “Però, l'entrada a la carrera d'investigadora és molt precària”, recalca la científica. El doctorat se sol fer entre els 25 i els 30 anys: “S’hi ha d’accedir amb unes beques que són econòmicament justetes i que a més en general són incompatibles amb hores extra”. I l’època postdoctoral també és precària: “És molt habitual marxar fora. Per la falta d'oportunitats, però també perquè realment aquí està molt mal pagat”. Les tesis les fan estudiants amb “expedients excel·lents” que en acabar el grau tenen oportunitats molt atractives en empreses. Així doncs, qui es dedica aquí a la investigació és pura “vocació”.

Quant a finances personals, a part de pagar la hipoteca, no té grans despeses: “Em costa molt comprar-me coses. Em costa fer la carta als Reis. Prefereixo fer regals a la gent que estimo. O gastar-me els diners en concerts o experiències”. De fet, adapta el seu estil de vida als ingressos que té: “Tendeixo a ser molt positiva, i si ve una època complicada sé que m'adaptaré. Buscaré la manera de sortir-ne”. En aquest sentit, si la carrera en recerca no sortia volia fer classes a secundària, ho tenia clar. 

Avui dia, però, vol seguir pel camí que té obert: “Els projectes van evolucionant amb mi. M'agrada molt que sigui una feina interdisciplinària. Jo treballo amb gent de perfils molt diferents, metges, biòlegs... Això m'enriqueix molt. A cada reunió aprenc alguna cosa perquè tal com deia Wagensberg ”.