Cas Madoff: sis anys de l’incendi del qual Botín va sortir il·lès

Condemnat a 150 anys, la seva data de sortida de la presó està fixada per al 14 de novembre de l’any 2139, quan tindria 201 anys d’edat. Aquest home, el delinqüent econòmic més famós del món, té el número de reclús 61727-054. Ell sol va aconseguir fer tremolar els fonaments de Wall Street i de la mateixa ciutat de Nova York. Tot plegat va passar ara fa sis anys: Bernard Madoff, un dels prohoms de la foguera de les vanitats de Manhattan, era arrestat per l’FBI. La seva caiguda va escandalitzar -i avergonyir- el totpoderós sistema financer nord-americà: Madoff va confessar que durant quatre dècades havia enganyat tothom, que la seva reputada empresa d’inversions era un frau i que havia estafat un total de 50.000 milions de dòlars. Aquell desembre del 2008, acompanyant la seva imatge amb una gorra i entre policies, es van poder llegir titulars com ara: “Aquest individu ha estafat l’Univers”.

L’empresonament era l’inici d’un viacrucis que ell mateix i la seva família han reproduït. Els seus dos fills li van retirar la paraula i mai no el van visitar a la presó. L’any 2010, en el segon aniversari de la detenció, un d’ells es va suïcidar. L’altre moria aquest any de càncer als 48 anys. Madoff, antic president del Nasdaq i respectat filantrop, va ser apallissat a la presó (li van trencar el nas i diverses costelles i li van fer talls al cap i a la cara). Els seus néts han canviat de cognom per deixar de carregar una llosa que bé coneix la dona de Madoff, Ruth, a qui s’ha qualificat com “la dona més sola de Nova York”: el perruquer de tota la vida li va prohibir l’accés al saló, la florista que tenia a la mansió als Hamptons es va negar a seguir treballant per a ella i els fills també li van negar la paraula un temps. Tots plegats van patir la despietada crítica de les elits de Nova York, que van convertir Madoff en un cognom maleït. No en va, entre els afectats hi havia part del poderós lobi jueu, les estrelles de Wall Street i fortunes milionàries de tota mena, que constituïen l’entorn on es movia Bernard Madoff abans de la caiguda. Però l’empremta de les malifetes de Madoff es va deixar sentir a mig món i també a Espanya.

A inicis de l’any 2000 es va donar llum verda a adquirir productes fins aleshores prohibits pel seu risc. Amb la bombolla immobiliària desbocada i l’aixeta del crèdit a màxima potència, molts es van trobar en disposició d’invertir fortes sumes de diners i es van estrenar en l’exclusiu món de la banca privada. I dins el grup de productes que s’oferien aleshores, Madoff Securities era un dels noms que sonava més fort.

Tenia el prestigi de ser una aposta conservadora i de garantir retorns; de fet, sota el lideratge de Madoff, tot un guru, l’empresa ostentava el rècord d’haver pagat beneficis superiors al 8% anuals durant 72 mesos consecutius. Operava a través de 19 fons, dos dels quals eren operats per bancs espanyols: Santander i BBVA. El primer banc espanyol va col·locar productes de Madoff (bé amb participació directa en el fons, bé en productes estructurats lligats a l’evolució de l’índex de Madoff Securites) a través de les seves dues marques de banca privada: Santander Private Banking i Banif. Fonts del sector expliquen que en aquell temps, el banc vermell pressionava molt els seus gestors per col·locar aquest producte. “Era impossible que el Santander sabés el que de veritat passava”, afegeixen.

El que de veritat passava és que el fons de Madoff era una estafa piramidal (vegeu peça adjunta). I quan va caure Lehman, donant inici a la Gran Recessió, els inversors van començar a retirar els diners que tenien invertits al Madoff Securities i la gran mentida es va ensorrar. El BBVA va admetre pèrdues pròpies de 300 milions en l’estafa i d’uns 30 milions entre els seus clients. Unes xifres petites comparades amb el forat que va patir el banc que presidia Emilio Botín: els seus clients hi van perdre uns 2.300 milions d’euros. Per al Santander allò suposava un cop duríssim: havia recomanat un fons que era una estafa i, pitjor encara, els 2.300 milions que s’havien esvaït eren diners dels seus millors clients.

Els mals potencials no s’aturaven allà: per empitjorar les coses, aquella enganxada, la més important que va patir l’astut Botín en tota la seva trajectòria, afectava de ple Guillermo Morenés, responsable de la societat M&B (Morenés-Botín) i, sobretot, marit d’Ana Patricia Botín, l’hereva escollida pel seu pare per succeir-lo algun dia. Botín va voler evitar que l’escàndol esquitxés la seva filla i en una audaç pirueta, va obrir la porta a fer el que era simplement insòlit: compensar els clients.

Amb un ritme fulgurant -i gens habitual comparat amb el que s’ha vist en altres escàndols-, el Santander va prendre la iniciativa i es va disposar a oferir acords als clients. Només hi va haver un banc que fes una cosa similar: el Citi amb els afectats per la caiguda de Lehman. Molts dels clients del banc vermell estaven agrupats per defensar els seus interessos en bufets com el català Jausas. De l’estafa de Madoff va portar uns 200 afectats, que havien perdut entre 300.000 i cinc milions d’euros. Un dels socis d’aquest despatx, Jordi Ruiz de Villa, recorda com es va produir la negociació. “El Santander es va oferir a assumir el que els clients tenien invertit amb Madoff -que valia zero- i els ho canviava per participacions preferents que donaven un rendiment del 2%”, explica. Aquella oferta en va satisfer molts. Ruiz de Villa, però, explica que allò tenia un valor de mercat del 22% del que els afectats havien invertit. “Ens va semblar insuficient”.

En successives tongades de negociació el Santander va anar millorant l’oferta fins que en els primers mesos del 2009 va acabar tancant l’acord amb la immensa majoria dels que encara es resistien a acceptar. Era el quart intent i tot i que Jausas es nega a explicar els termes del tracte que va acceptar, al sector es calcula que aquella quarta i última oferta equivalia a gairebé el 90% del que s’hi havia invertit. “El Santander ho va fer molt bé; tant de bo que tots els bancs fessin el mateix en aquests casos”, diu aquest expert en litigació bancària. Segons la seva opinió, “el que va fer Botín és increïble: va aconseguir apagar un incendi enorme, es va dotar de recursos propis a través de preferents i crèdits subordinats i fins i tot hi va guanyar diners”. Efectivament, al Santander li va sortir rendible l’operació. Tot i que va haver de pagar 235 milions de dòlars (168 milions d’euros) al liquidador judicial dels fons, Irving Picard, la bona gestió del mateix Picard recuperant actius va permetre que el banc recuperés aproximadament un 55% dels fons que va adquirir dels clients. En el sector, l’operació es considera un dels cims de la carrera de Botín. I l’incendi es va apagar: als tribunals de tot Espanya queden només quatre causes obertes. Però això no vol dir que els afectats ho hagin oblidat.

“Supersegur, molt diversificat, té tota la garantia del món i un track record boníssim des de fa molts anys”. Així li parlaven del fons de Madoff en una oficina de banca privada del Santander a Barcelona a un afectat que prefereix no dir el seu nom. La quantitat que hi va invertir era de 300.000 euros de la societat patrimonial de la família.

Quan va esclatar el cas Madoff, aquest afectat ho va seguir amb curiositat, però mai va saber que això el podia perjudicar. Fins que va sentir la paraula Optimal. “Eren fons que ho tenien tot amb Madoff, aquella paraula figurava als contractes”, recorda. “El Santander no ens va trucar, vam haver de trucar nosaltres”, lamenta. Segons explica, en aquell primer contacte els van dir que no es preocupessin. Però en una reunió en persona va rebre la galleda d’aigua freda: “Ens van dir que havíem estat víctimes d’una estafa i que ells ho havien fet tot estupendament”.

La seva valoració de tot plegat va anar canviant. Al principi, amb la primera oferta, va pensar que “el Santander l’havia espifiada, però almenys responia”. Assessorat per Jausas, no va acceptar les primeres ofertes. I la decepció va anar creixent: “La percepció que ens queda és que ho van fer tan malament com van poder i que el que ens oferien a canvi era una ganga per a ells”. Aquesta víctima de l’engany financer més gran de la història admet que mai no explica el que els va passar: “A l’empresa tothom ho sap i ningú en parla, perquè la premsa parlava d’això com «el fons dels rics», i ser ric i tonto no fa il·lusió a ningú”.

Sis anys més tard, la històrica marca Banif ja no existeix. Va ser desplaçada en favor de Santander Private Banking, i aquest afectat, com tants d’altres, ha perdut la confiança en els bancs. La seva empresa va cancel·lar tota la seva operativa amb el Santander i ja només inverteix en productes que entén, com la borsa. Interrogat sobre Madoff, aquest afectat escolta la tragèdia que es va abatre sobre la família del financer i deixa una conclusió: “No li desitjo mal a ningú i Madoff em cau molt lluny, jo em queixo del senyor del banc que m’ho va vendre; ell sí que tenia responsabilitat amb mi”.