Bancs de terra: l’arma definitiva contra l’abandonament dels camps
Aquestes entitats posen en contacte propietaris que no poden seguir amb les explotacions i nous pagesos
“El meu pare mimava les seves terres i em posa trista veure-les ara abandonades”. Maria Àngels Rius, una comerciant de les Borges Blanques que mai s’ha dedicat a l’agricultura, ha vist com les finques de la seva família a la Floresta (les Garrigues) s’han acabat deteriorant amb el temps. Es tracta d’unes terres de secà, majoritàriament d’olivers i ametllers, amb poc valor al mercat i que ningú semblava interessat en seguir conreant. “El meu pare les tenia cuidades com un jardí, però ara a la seva edat li és impossible seguir”, explica. Però tampoc han trobat relleu. S’ha passat anys parlant amb parents, veïns i amics perquè se’n fessin càrrec. Ningú hi semblava interessat. La solució l’ha trobada amb el Banc de Terres de les Garrigues, un organisme que el consell comarcal va crear al gener per ajudar a connectar les noves generacions de pagesos amb les que s’estan jubilant. Amb aquest banc, la Maria Àngels ha trobat algú interessat en conrear les seves terres sense haver de malvendre-les.
Aquest banc de terres a la comarca de les Garrigues no és un invent nou. Ja fa uns cinc anys que n’hi ha a Catalunya. Un dels primers és el que va sorgir al Baix Camp. El consell comarcal en va ser l’impulsor i compta ara amb una oferta de més de 800 hectàrees de terres per arrendar. Qui vulgui conrear una finca a la comarca a un preu raonable sols ha d’anar a aquest banc, mirar la ubicació que més li convingui i negociar amb el propietari. “Nosaltres no som una immobiliària”, adverteix Maria Esgueva, una de les responsables del banc del Baix Camp, “sinó que sols fem d’intermediaris per garantir el relleu generacional”. I és que el perill de l’especulació amb el sòl també existeix en el món agrari.
El turisme, la pressió del món urbà i el negoci de l’energia alternativa (plantes fotovoltaiques i molins de vent) són alguns dels elements amb què ha de conviure el sector agrari. Per això, aquests bancs promouen preus justos, la majoria basats en les recomanacions de l’Agència Tributària, tot i que també s’adapten a la vox populi. A Lleida, per exemple, les tarifes acceptables d’una finca de secà es mouen entre 3.000 i 4.500 euros per hectàrea (en regadiu, aquest preu es dobla).
“Busquem encaixos entre propietaris i agricultors per assolir el relleu agrari i impulsar una producció de qualitat”, conclou Esgueva. És per això que el Consell Comarcal del Baix Camp incorpora al seu banc de terres altres serveis que tanquen el cicle, com el Mercat de Recursos (per intercanviar eines, materials i coneixements) i el Mercat de la Pagesia (una xarxa per a la comercialització final).
No tothom pot ser usuari del banc de terres del Baix Camp. Si algú hi està interessat, ha de presentar un projecte i un currículum que han d’agradar al propietari de la finca. Si sembla que hi ha entesa entre les dues parts, s’elabora un esborrany de contracte sota la supervisió dels serveis jurídics del banc. Un cop signat, el contracte queda emparat pel mateix organisme i, en cas de conflicte, el mateix banc faria de mediador per resoldre’l.
En la majoria de casos no són contractes de compravenda, sinó simplement d’arrendament. “Però el que hem d’oferir és un ampli ventall d’opcions contractuals per resoldre la galàxia de casuístiques del món agrari”, diu Pere Navarro, un responsable de la Diputació de Barcelona que està al darrere de diversos bancs de terres a Montserrat, la Catalunya Central, la vall de Ges (Osona) i el Baix Llobregat. Navarro recorda que el banc s’ajusta a les circumstàncies de propietaris i joves pagesos, perquè al final l’objectiu “no sols és evitar l’abandonament de terres, sinó sobretot millorar el sector agrari”. En aquest sentit, la Diputació de Barcelona, sota la marca BCN Smart Rural, ha creat el Banc de Terres en Xarxa, una plataforma on estan integrats (i ubicats) la desena de bancs públics que hi ha actualment operatius al Principat.
A aquests se n’hi haurien de sumar altres que ja fa temps que estan gestionats per entitats privades, bàsicament cooperatives agràries i comunitats de regants. De vegades, tots dos sectors conflueixen, com ha passat recentment amb la fusió del Banc de Terres de les Garrigues amb el de la comunitat de regants del Garrigues Sud. “Volem evitar duplicacions, però ens ajuntem perquè tenim un mateix objectiu”, explica Adrià Dalmau, tècnic del consell comarcal. L’objectiu que les terres segueixin en mans dels qui les treballen.