L’amarga ressaca del Brexit, dos anys després

LondresDijous vinent 17 de novembre, el ministre d’Economia del Regne Unit, Jeremy Hunt, es plantarà al faristol de la Cambra dels Comuns i concretarà amb tots els ets i uts les “difícils decisions” que el primer ministre britànic, Rishi Sunak, va anunciar que caldria prendre quan, fa tres setmanes, va entrar a Downing Street com a relleu de Liz Truss. “Difícils decisions” per fer front a la situació que travessa el país, que va qualificar de “repte econòmic profund”. Aquest divendres passat es va confirmar que entre el juliol i el setembre, l’economia britànica es va contraure el 0,2%, en el que és l’inici de la recessió més perllongada mai prevista al país pel Banc d’Anglaterra.

Als problemes derivats del xoc de la pandèmia, la conseqüent inflació amb la recuperació de l’activitat econòmica global, les tensions a les cadenes de subministrament, la invasió d’Ucraïna per part de Rússia i l’impacte sobre els preus de l’energia, cal afegir-hi un aparent forat en els comptes públics d’entre 40.000 i 50.000 milions de lliures. Economistes com el professor Richard Murphy, de la Universitat de Sheffield, molt crític amb el govern i les polítiques del Banc d’Anglaterra, o Jo Mitchell i Rob Calvert Jump, del think tank UK in a Changing Europe del King’s College London, consideren que aquest forat només és producte d’una “diferència en les regles comptables que el govern ha establert per a si mateix”.

És a dir, es tracta de la diferència entre una previsió incerta del dèficit públic i què pot fer el govern si vol assolir un objectiu, per exemple, que el deute comenci a baixar en relació al PIB d’aquí tres o cinc anys. El 23 de setembre, el primer responsable d’Economia de Truss, Kwasi Kwarteng, va presentar un minipressupost –amb un endeutament elevadíssim i amb rebaixes d’impostos sense precedents– que va provocar una irada reacció dels mercats.

El resultat va ser que es van posar en perill alguns fons de pensions del Regne Unit, que tenen inversions per un valor total d’1,5 bilions de lliures, i que els interessos dels bons del Tresor a trenta anys van arribar gairebé al 5%. El Banc d’Anglaterra va haver d’intervenir amb la compra de deute, però en qüestió de dies les quotes hipotecàries d’almenys entre dos i quatre milions de persones es van multiplicar per dos o per 1,5 abans que no es tornés a estabilitzar la situació.

La previsió del Banc d’Anglaterra és que l’economia britànica entrarà en recessió en aquest últim trimestre del 2022 i que s’hi mantindrà pel període més perllongat dels últims cent anys, fins ben bé el 2024. De fet, segons l’OCDE, l’any vinent el Regne Unit tindrà el creixement més baix del G20, amb l’excepció de Rússia, sancionada per la guerra a Ucraïna.

El regulador considera que la inflació podria començar a moderar-se a partir de la segona meitat del 2023. En aquests moment és del 10,1%. L’anomenada inflació subjacent –que exclou els preus de l’energia i l’alimentació– era del 5,4% al Regne Unit fins a l’abril d’aquest any, molt més alta que la d’Alemanya (3,8%), França (2,6%) i Itàlia (2%), segons dades del Peterson Institute for International Economics.

Dos anys d'experiment real

Amb aquest paisatge més aviat rúfol, s’ha començat a sentir amb força una paraula: Brexit. La pregunta és òbvia: ¿hi ha hagut cap dividend tangible de la sortida del Regne Unit de la UE? Quan se li pregunta al professor Richard Murphy que esmenti algun benefici d’aquest divorci, la seva resposta és contundent: “No en puc pensar cap”.

El país continua dividit en relació amb el Brexit, però ja no en dues meitats gairebé idèntiques, com quan es va fer el referèndum. L’última enquesta de YouGov, del 2 de novembre, mostra que el 52% de la població considera errònia la sortida de la UE, mentre que només el 35% encara la valora positivament. En qualsevol cas, la diferència entre les dues visions s’ha anat ampliant contínuament des del juliol del 2021, quan la diferència era del 45% al 43%, entre els primers i els segons.

El 31 de desembre farà dos anys que el Regne Unit va sortir de la UE a tots els efectes. La London School of Economics ha calculat que en els primers sis mesos de Brexit real, les relacions comercials entre el Regne Unit i la UE s’han reduït aproximadament un terç. L’impacte salarial a llarg termini serà de 470 lliures per persona en el millor dels casos, segons la Resolution Foundation. Amb tot, els economistes no s’acaben de posar d’acord sobre l’impacte exacte que ha tingut el Brexit per al país, entre altres raons perquè uns ponderen més que d’altres els efectes del covid i la guerra a Ucraïna.

Hi ha dades tangibles, però, sobre el perjudici causat tant en termes econòmics com culturals. La decisió del Regne Unit de sortir de la UE va suposar una immediata devaluació de la lliura esterlina. En els sis anys i mig que han transcorregut des del plebiscit, la davallada ha sigut d’entre el 10% i el 12% en relació amb el dòlar. Les importacions s’han encarit, i el que hauria d’haver suposat un benefici per a les exportacions no s’ha materialitzat.

Així, la decisió del Regne Unit d’escollir un Brexit dur, amb la sortida del mercat únic i de la unió duanera, ha suposat, segons dades de Eurostat, que les exportacions a la UE des del Regne Unit caiguessin de 169.000 milions d’euros el 2020 a 146.000 milions el 2021, una disminució del 13,6%. Quan es comparen les xifres del 2021 amb les del 2019, abans de la pandèmia, el descens és del 25%.

L’Oficina de Responsabilitat Pressupostària (OBR, en les sigles en anglès), un ens independent que vetlla per la fiabilitat dels comptes públics del país, considerava al març que “hi ha pocs indicis que les exportacions de béns del Regne Unit a països no membres de la UE compensin les menors exportacions a la UE, amb una baixada del 18% respecte als nivells del 2019”.

L’economia britànica, doncs, s’ha empetitit, i les previsions apunten que es podria reduir més. La mateixa OBR avalua que el 2030 la caiguda del PIB en relació al que s’hauria registrat en cas de no abandonar la UE serà del 4%. En termes absoluts, suposa uns 100.000 milions de lliures a l’any menys d’aportació a l’economia, fet que genera un impacte d’uns 40.000 milions de lliures menys en taxes.

La conversió del líder laborista

El membre del think tank Centre for European Reform John Springford considerava en una anàlisi al juny que l’últim trimestre del 2021 el PIB del Regne Unit era un 5,2% inferior al model fet si el Regne Unit no hagués abandonat la UE. A més, sostenia que la inversió va baixar un 13,7%, i el comerç de mercaderies, un 13,6%.

Però el professor Graham Gudgin, del Centre For Business Research (CBR) de la Cambridge Judge Business School, considera desproporcionades totes aquestes estimacions: “Si ens mirem atentament les proves, tot i que encara n’hi ha poques per afirmar que el Brexit està ajudant l’economia del Regne Unit, tampoc n’hi ha que demostrin que l’ha danyat”.

La paradoxa és que, com explicava a l’ARA el politòleg Ben Williams, si un dels impactes de la crisi econòmica del 2008 va ser, a mitjà termini, la decisió del Brexit; la reacció al covid i la crisi energètica per la guerra d’Ucraïna pot ser la contrària. Amb tot, de moment res fa pensar en un retorn del Regne Unit a la UE en els pròxims cinc anys, potser ni tan sols deu. Entre altres raons, perquè el líder laborista, Keir Starmer, ha passat d’aspirar a un segon referèndum en la passada legislatura a assegurar que sota el seu govern no es reobrirà el debat. No demanarà el retorn a la UE i assegura que el que cal és “fer que el Brexit funcioni”.

Mentrestant, la situació econòmica real del país es deteriora, els sous també i la conflictivitat laboral augmenta. Les infermeres faran vaga per primera vegada en la història de la sanitat pública aquest novembre i totes les universitats del país pararan durant tres dies. Són dos sectors molt afectats pel Brexit.

El Regne Unit s’enfronta a problemes estructurals molt greus –falta de productivitat, endeutament massiu, falta de força de treball– que el Brexit en lloc d’alleugerir ha empitjorat. Ni tan sols el control de la immigració, el gran esquer d’aquest projecte, es pot col·locar entre els èxit dels brexiters, com demostra la crisi de refugiats a través del Canal de la Mànega. L’altra cara de la moneda del Brexit encara s’ha de descobrir… si és que existeix.