Alba Segarra: “Sense els meus pares no em puc comprar un pis a Barcelona”

La còmica Alba Segarra (1992) ha crescut a La Fuliola en una família de pagesos: “A l’estiu, amb catorze anys, ja collia fruita al camp”. “Si volia sortir de festa em deien que era equivalent a una tarda de tirar un producte químic. Jo vaig veure molt de pressa que el tros era una cosa terrorífica”, explica en declaracions a l’Empreses. 

Així que als 16 anys va començar a treballar a l’hostaleria i ho va combinar amb altres feines temporals mentre estudiava el grau en Ciències Polítiques a Barcelona: “Tinc una obsessió amb tenir els meus diners i autonomia”. Tot i que a casa no ha patit mai per diners: “No ens ha faltat de res quant a salut, estudis i experiències vitals. Però capritxos no ens han comprat”. En canvi, sempre ha tingut seguretat econòmica: “Jo els estic eternament agraïda als pares perquè sé que no em quedaré amb el cul en l'aire. Si necessito alguna cosa els hi puc dir a ells”. “El meu somni seria poder criar criatures amb la tranquil·litat que jo he viscut econòmicament. Jo sé que casa és un coixí, és un refugi emocionalment, però sobretot econòmicament”, assegura la còmica que treballa al Versió RAC1 fent el programa Els Teloners.

En aquest sentit, Segarra li encanta la filosofia econòmica amb què l’han educat: “El meu pare parla dels diners de casa. Els diners no són seus, o de la meva mare, són els diners de casa. Es tracta d’una bossa de diners on tots n’hem de menjar i viure. Casa és el tros, la família, és tot”. A més, ha crescut en una economia basada en l’estalvi: “La terra i les granges no entenen d’horaris ni vacances ni cap de setmana”. “Els meus pares han tingut una capacitat d’estalvi a costa de treballar molt i de tenir una vida molt humil i senzilla, sense grans luxes i molt entregada a una família. Jo crec que el punt de frustració arriba als 32 anys, quan tu veus que ets incapaç de fer el mateix pel sistema en què vius”, detalla l’humorista. 

Durant nou anys Segarra ha treballat en projectes educatius del tercer sector: “És un dels sectors més precaritzats i mal pagats de la història per la feina que fas”. Li agradava, però fa uns anys va decidir apostar pel sector de la comunicació, un món que sempre li havia cridat l’atenció. Primer en el format stand-up i després va afegir-hi la ràdio: “He tornat a triar un sector que és molt precari. Això t'afecta l'autoestima laboral. Els diners al final són la moneda de canvi del teu temps, del teu talent, del teu valor i del que pots aportar a la societat”. La còmica s’ha posat en dubte a ella mateixa pel tema del salari, i assenyala que és un sistema molt injust. 

“He de tenir ara mateix dues feines per tenir capacitat d'estalvi. Amb un únic salari, a jornada completa, no podria”, recalca. I segueix: “Ara mateix visc de la ràdio i estalvio dels espectacles”. De fet, assegura que actualment es guanya millor la vida explicant acudits damunt un escenari. Però ser autònoma és un maldecap: “Com pot ser que siguin tan estrictes, sense que hi hagi una pedagogia darrere, amb una pobra desgraciada que va pel món amb un micròfon a la mà?”. “Has d’estar pendent de tot tota l’estona”, destaca Segarra que després de treballar de 9 a 5 de la tarda ha de dedicar-se al seu projecte personal. Per sort, li agrada la seva feina.

Pel que fa a l’habitatge, l’humorista ha compartit sempre pis a Barcelona fins fa un parell d’anys es va traslladar primer en un pis sola i després en parella: “Jo crec més en els contactes que en les immobiliàries ara mateix. El meu Idealista és l'agenda”. Actualment es planteja adquirir una propietat: “Jo necessitaré els meus pares per poder comprar un habitatge. Jo no veig el moment que tallem el cordó umbilical. Sense els meus pares no em puc comprar un pis a Barcelona. He treballat tota la vida, tinc una carrera i tres màsters i no puc pagar un pis en propietat”. “I si m’ho plantejo, és perquè ho fem amb parella”, remarca.

“En els meus cercles d'amistat, el que ens diferencia és l'herència familiar, la capacitat d’estalvi dels pares. I això és una cosa que ni els pares tenen la responsabilitat ni molt menys nosaltres. La família està marcant les diferències socials”, sentència.