L’accident del porc ‘verd’

“Ja n'hi ha prou de tractar el porc com una màquina!” Des de fa unes setmanes, Pino Delàs -qui parla- i el seu soci Lluís Vila tenen 39 truges dins la granja que acaben de reformar a Ventalló. Aquest municipi de l’Alt Empordà és en una zona amb una alta concentració de producció porcina. Des de casa seva, on tenen l’empresa Llavora, és fàcil veure tres instal·lacions semblants més. Només cal anar girant el cap i, com podria passar en altres comarques, es veuen les característiques edificacions allargades, de maó vist i gairebé sempre amb sostre d’uralita. Catalunya és la comunitat autònoma on hi ha més concentració d’instal·lacions porcines. Té més de 5.000 explotacions i al setembre, quan el departament d’Agricultura va publicar la seva última estimació, concentrava 7,8 milions de porcs. N’hi havia més que catalans (7,5 milions, segons l’Idescat). Aquesta xifra s’ha multiplicat per 18 en les últimes cinc dècades i, així i tot, els escorxadors que hi ha s’alimenten ben sovint dels animals procedents d’altres autonomies. Una part de la carn resultant s’exporta.

Però la granja de Delàs i Vila és diferent. Després de provar durant un temps de comercialitzar carn ecològica que compraven a un altre productor, es van atrevir a fer una inversió per convertir una antiga granja convencional en una de preparada per criar porcs amb etiqueta d’ecològics. Fins ara, aquesta mena de porcicultura és una espècie d’accident en un sector amb un cúmul de controvèrsies a la motxilla: el qüestionament constant del benestar animal, l’ús excessiu d’antibiòtics, la concentració de purins i la contaminació de sòls. Segons les dades de la Generalitat, a Catalunya hi havia l’any passat uns 2.500 porcs ecològics, un 0,04% del total. A Europa, on el percentatge és igualment baix, arribava el 2015 al 0,63%, segons l’Eurostat. El Consell Català de la Producció Agrària Ecològica té certificades deu granges de porcs.

Aquests dos ramaders de Ventalló són, d’alguna manera, l’origen i el final (fins ara) de les granges de porc ecològic a Catalunya. El 2009 Delàs, llicenciat en Ciències Polítiques, treballava a la Unió de Pagesos. Va organitzar un curs a Girona per fer explotacions ecològiques de porcí. Les classes es feien el dissabte al matí i un dels que es van encarregar de les xerrades va ser Vila, veterinari. Al final, van fer un viatge per veure com s’ho feien a Alemanya per sobreviure.

Un dels assistents a aquell curs va ser Joan Duran, d’una família amb experiència en el sector. Tanta experiència com la de gestionar 15.000 porcs. Pel seu compte va agafar una granja que estava tancada i la va habilitar per poder fer-hi producció ecològica. Els actuals ramaders de porc ecològic el consideren el pioner, malgrat la seva recança a admetre-ho. “Estava molt espantat perquè em feia la sensació que no podia punxar, i alhora no sabia com m’ho faria perquè els animals resistissin sense poder-los donar antibiòtics”, explica sobre el seu origen. La seva idea era fer producte final (carn i embotits) i repartir porta a porta, que és un plantejament molt compartit encara avui entre els petits grangers, que ho consideren la fórmula per sobreviure sense haver de dependre dels grans majoristes. Però a Duran una cosa li va fallar: “No vaig calcular la complexitat del repartiment: l’alt cost i la quantitat de temps que requereix. Amazon m’ha d’explicar com s’ho fa”. Finalment es va vendre la granja.

Que ningú pensi que tots els porcs amb certificat ecològic campen al seu aire (almenys a Catalunya). Ni que la seva carn té un gust diferent de la que prové de procediments convencionals. Si es visiten les instal·lacions on viuen tant les truges reproductores com els garrins que s’estan engreixant sí que s’hi detectaran diferències: més espai per a cada exemplar (fins a quatre vegades més), zones distribuïdes que reprodueixen (més o menys) els ambients que crearien els animals de forma natural, i un jaç de palla sobre el qual cauran les dejeccions (purins) i que acabarà convertit en adob, cosa que allibera el subsol d’excés de fosfats. I altres diferències que no són tan visibles: prohibició de l’ús dels antibiòtics de forma preventiva, ús de pinso ecològic (no transgènic i sense additius), els garrins es deslleten després de 60 dies i no als 28 dies (com a màxim), tal com passa habitualment. Amb tots aquests requisits, quan un consumidor vagi a comprar la carn o l’embotit resultant sí que hi trobarà una gran diferència: el preu, que es pot arribar a triplicar, com els costos.

La productivitat és molt inferior. Allà on caben 50 truges en una granja ecològica n’hi podria haver deu vegades més en una de tradicional. No s’ha aconseguit encara un sistema que permeti automatitzar completament la feina. Martín Ezpeleta, de Gestió Agroecològica Porcina, va invertir fa quatre anys 250.000 euros per adaptar una granja que té en règim de lloguer després de veure com l’explotació del seu sogre quedava en mans d’un gran grup i li passava el que li passa a la major part dels ramaders en aquest sector: cuiden a les seves instal·lacions els porcs d’altres empreses i, a canvi d’uns ingressos, n’han de gestionar l’engreix, els crèdits i els controvertits purins que hi queden. Avui admet la duresa d’haver de gestionar una granja ecològica de 50 truges. “És una feina molt manual i requereix molt d’esforç. Necessitem la feina de dues persones a temps complet de dilluns a dilluns. Però volíem un projecte propi i el tenim. El pitjor és que de vegades es pensen que som uns hippies i no és així”, diu. El marge econòmic, afegeix, és escàs. Pensa igual Núria Salvadó, que és la persona que fa un any que va comprar la granja Can Ramonich que havia posat en marxa inicialment Joan Duran. Al principi, els ingressos de la gestoria de la seva propietat permetien compensar les pèrdues de la granja. L’equilibri, amb ella treballant a l’explotació completament després de deixar el negoci de serveis, s’ha aconseguit. També perquè ha aconseguit una millora del preu a què es paga la carn.

“La indústria convencional és un model d’empresa no sostenible de manual: va per molt mal camí”, afirma Pau Adzerias, que explota a Cornudella de Montsant una granja amb 60 truges. Es planteja fer una nova instal·lació més gran, de fins a 200 reproductores. Ja és líder a Catalunya, però amb aquesta nova instal·lació es convertiria probablement en el principal productor de porc ecològic d’Espanya, cosa que diu molt de com està el sector. El seu germà s’encarrega de proveir-lo de pinso ecològic. ¿Pot ser més rendible la porcicultura ecològica? “Sí, però sempre depenent de quina és la mida del mercat i de quant es consumeix”, respon.

Justament, aquestes petites explotacions tenen dos problemes en les seves últimes fases: qui els compra el producte a ells i quina és la mida del mercat real. No tenen prou massa crítica per vendre als grans grups -“Ens demanen 60 porcs a la setmana i això no es pot aconseguir ni amb tots els productors catalans junts”, explica Ezpeleta-, i alhora estan segurs que els consumidors reclamen més carn ecològica, en la nova tendència de consum que demana que sigui més responsable. El director de la patronal de la indústria convencional, Porcat, Ricard Parés, assenyala que els grans grups estan intentant oferir un producte diferencial, que no vol dir que s’opti per porc ecològic sinó per altres tipus de productes que es puguin aproximar al segell ecològic.

De moment, Masia Tero s’ha convertit en la principal via de sortida per col·locar la carn de la granja d’Ezpeleta i la de la resta de petits productors ecològics. Fonts consultades expliquen que la companyia es planteja fins i tot exportar però que, per fer-ho, caldrà més volum. L’ARA va intentar, sense sort, posar-se en contacte amb l’empresa.

La incorporació de Masia Tero al mercat pot haver ajudat a aproximar-se al preu just que reclamen els ramaders. En part han assolit aquest objectiu amb un preu de venda als majoristes de 3,6 euros per quilo de carn. Salvadó explica que aconseguir aquest equilibri entre costos i ingressos és l’única garantia que tenen per poder mantenir unes explotacions amb futur, tot i que també hi ha un altre factor: aconseguir explotacions més grans que permetin assolir economies d’escala. Segons afirmen, el seu objectiu és poder vendre també producte elaborat final i directament, per assegurar que el verd del seu producte no es desvirtuï pel camí. D’una altra manera, difícilment sortiran els números. Però els falta dimensió i una estructura que faciliti donar-hi sortida sense els immensos costos de la distribució.

“La producció ecològica de porc sempre serà una petita part del conjunt”, explica Adzerias, cosa que assumeixen la resta de veus consultades. Però també hi ha un altre element important que ells defensen. En el futur, el consum de proteïna animal hauria de reduir-se perquè és insostenible. Llavora ven uns paquets de 2,5 quilograms per a quatre persones. “Amb el que et porto a casa cada mes cobreixes el que necessites de carn blanca, no n’hauries de menjar més”, assegura Pino Delàs, que també reclama un consum responsable a la societat. “El que és saludable per a la terra també ho és per a tu”, assegura Salvadó.