Parlem de diners

Teresa Cunillera: “Els meus caps van demanar que m'expulsessin de la feina”

L'exdirigent del PSC, ara jubilada, explica la seva relació amb els diners

Júlia Riera Rovira
3 min
Teresa Cunillera, exdelegada del govern espanyol a Catalunya, en una imatge d'arxiu.

BarcelonaL’exdelegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, ha dedicat més de quaranta anys de la seva vida política al PSC. Nascuda a Bell-lloc d’Urgell en una família de “pagesos i ramaders”, va ser diputada per primera vegada als 31 anys. “Vaig fer peritatge mercantil, perquè més endavant la meva idea era compaginar treball i estudis avançats”, recorda. 

De petita, Cunillera mai va patir pels diners: “No tinc sensació d'haver passat mai precarietat, però tampoc ens sobrava res. Els meus pares, quan van tenir un problema econòmic i es van haver de buscar la vida, se la van buscar”. “Vaig intentar sempre no ser onerosa per a la meva família”, afegeix.

“De fet, vaig començar a treballar en un escorxador de pollastres. Hi anava als estius i després de seguida vaig passar a l'administració”, recorda. Amb les primeres nòmines es va pagar el lloguer d’un pis amb uns companys a Lleida: "De seguida vaig ser molt autònoma des del punt de vista econòmic. Llavors els lloguers no eren cars com ara. Al principi, no em donava per a tot, però m'ajudaven els meus pares. Ara diem 'vaig a casa dels pares i en marxo amb tàpers'; llavors no eren tàpers, però jo en marxava carregada”.

Mentre treballava a l’administració, militava a la política en un context de postfranquisme: “Vam fer el primer míting socialista a Lleida i el vaig presentar jo amb 23 o 24 anys. Llavors els meus caps van demanar que m'expulsessin de la feina perquè era roja i puc dir amb orgull que ningú va voler signar el document”. Els seus plans en aquell moment eren començar dret: “Em vaig inscriure a la universitat a distància, però es va creuar pel mig la política”.

L'exdirigent socialista es va endur una sorpresa quan va entrar al Congrés: "Jo mai, mai, mai em vaig imaginar que cobraria. És a dir, jo anava de segona a la llista, no em vaig plantejar que pogués sortir. El primer moment que vaig ser conscient que podia ser diputada va ser el de l'escrutini. Per tant, si digués que estava preparada, no és veritat, no ho estava”. Després ho va encadenar amb la direcció del gabinet del ministre de la Presidència, Virgilio Zapatero, i més endavant va ser assessora en el gabinet del president del govern Felipe González. En els seus anys a la política també va ser portaveu adjunta, vicepresidenta primera del Congrés entre el 2008 i el 2011, secretària de la mesa fins al 2016, així com delegada del govern de l'Estat de Catalunya.

"No soc de grans despeses"

Des de llavors viu a la mateixa casa: "Primer estava de lloguer. Quan em vaig separar, l’habitatge el vaig assumir jo. Sempre he viscut al mateix lloc i això que no té pàrquing. Quan ho explico, la gent no s’ho creu", apunta Cunillera. Ara assegura que està “tota pagada”. En aquest sentit, està satisfeta amb la gestió de les finances personals: “No ho dec haver fet malament perquè he viscut com una persona normal, bé. No soc de grans despeses, excepte viatjar, una cosa que m'ha agradat molt tota la vida. Viatjar sí que ho he fet”.

Tot i que de vegades hagi treballat “24 hores set dies a la setmana”, Cunillera assegura que el sou s’ha correspost amb la feina que ha fet: “De vegades pensava: 'Carai, aquest amb menys hores cobra més que jo'. I em semblava injust. Però no m'ho he plantejat mai com un drama. Considero que el servidor públic ha d'estar ben pagat. I a mi m'ha donat per viure raonablement bé”, reflexiona.

La socialista, que pràcticament sempre ha viscut de la política, considera que la limitació dels mandats és ineficient: “Arribes allà i aterres en un món desconegut i que té les seves claus, té les seves característiques. I quan t'has començat a orientar, has de plegar. S'està sempre formant gent que després no ho desenvolupa”, creu. 

La urgellenca explica que ara viu de la seva pensió: “No he estat una persona ni de fer grans inversions ni de fer grans coses, però tenia el meu pla de pensions”. “Cobro la pensió màxima, perquè he cotitzat més de quaranta anys. Hi ha una part que és obligatòria que rescati i la resta m’ho aniré administrant a mesura que ho necessiti”, puntualitza. I afegeix: “És una pensió que et permet viure bé. No amb luxes, però et permet viure bé”.

Des de Lleida, on gaudeix de la jubilació, assegura que si el que hagués volgut fos patrimoni “hauria fracassat”. “El que m'he endut, i encara en gaudeixo avui, és tota la gent interessant que he conegut. Aquesta riquesa no és tangible”.

stats