Simago: la mort d’un dels primers grans magatzems de Barcelona
La cadena va arribar al mig centenar de locals a tot Espanya, però als anys 80 va trontollar el model de negoci
“Efectiu o tarjeta?” Dins el local del número 113 de la Rambla, a tocar del Teatre Poliorama, fa anys que s’hi sent sempre el mateix. Els bips dels lectors de codis de barres, un discret fil musical i les frases mecàniques del personal de caixa del Carrefour Market s’han convertit en la banda sonora d’un edifici que, encara avui, desperta molts records entre els barcelonins. El 15 de desembre del 1955, al mateix local, s’hi van inaugurar les Galeries Astoria. Van ser un autèntic revulsiu comercial per a la ciutat, sobretot quan van anunciar que acollirien un dels primers supermercats de Barcelona: el Superservis. Però el 1968 el negoci va fer aigües i, al seu lloc, hi va obrir un flamant gran magatzem: el Simago.
“El Simago va ser un dels precursors dels grans supermercats a Barcelona -contextualitza Josep Maria Espinet, professor de l’àrea de comercialització de la Universitat de Girona-. En un sol establiment, els consumidors hi podien trobar tot allò que necessitaven i a un preu més ajustat”. Ràpidament es va fer molt popular. “Un dels seus eslògans més recordats era «Si nos perdemos, nos vemos en Simago »”, puntualitza l’expert.
Però el Simago de la Rambla no era l’únic que hi havia a l’Estat. De fet, quan el 1968 va aixecar la persiana a Barcelona ja n’hi havia prop d’una vintena. La marca havia nascut el 15 de febrer del 1960 gràcies a tres homes de negocis que havien fet fortuna a Cuba i que havien tornat a Espanya després de la Revolució Cubana del 1959, que va col·locar Fidel Castro al govern. Juntament amb les germanes Gómez-Waddington, descendents d’una de les famílies més adinerades de la burgesia de l’illa, ja havien obert una cadena de botigues a Cuba sota el nom de La Quincallera. Quan van decidir fer les maletes i tornar cap a Espanya, hi van reproduir el model.
El primer Simago el van obrir a Madrid, a la Glorieta de Embajadores, al districte d’Arganzuela, i ben aviat van aixecar la persiana també a Oviedo i Gijón. Eren locals d’uns 1.000 metres quadrats i combinaven els productes propis de supermercat amb els articles de basar, a un preu baix. El 1963 Simago es va aliar amb el grup francès Prisunic i es van començar a expandir. Cinc anys després ja tenien 19 locals; el 1973 ja n’havien obert 34, i el 1976 van arribar a 50. Però a partir dels anys 80 la cosa va començar a trontollar.
El model de negoci dels grans magatzems ja no era exclusiu de Simago i havien anat apareixent nous competidors. “Un dels al·licients de Simago eren els preus baixos, però competir en aquests termes és complicat perquè costa molt fidelitzar el client -assegura l’expert-. Quan troba un lloc més barat s’esfuma”. A més, va ser als 80 quan va començar el ball de mans al capdavant de Simago. Els fundadors havien anat deixant l’equip directiu i, el 1986, el Grupo March els va comprar el negoci. L’any 1990 va passar a mans del grup asiàtic Dairy Farm i finalment va acabar en mans de Continente, filial del gegant de la distribució Carrefour, que el va rebatejar amb el nom de Champion i no va funcionar.