Quim Masferrer: “Soc molt mal empresari”

BarcelonaL’actor i presentador Quim Masferrer és un dels rostres més coneguts de la televisió catalana. Tanmateix, la seva història familiar no està lligada al món de la interpretació: “Soc de Sant Feliu de Buixalleu, un poble petit de 800 habitants, i a casa meva tenen un dels restaurants del poble. La meva família el gestiona des de fa més de 200 anys i la meva germana, que el porta actualment, és la setena generació darrere d’un dels restaurants més antics de Catalunya”.

La seva infantesa, doncs, va transcórrer vinculada al negoci familiar i allà va ser on va tenir les seves primeres experiències professionals. “De petits no hi havia nens al poble. Estudiàvem a Arbúcies, però quan tornàvem a casa ens passàvem el dia al restaurant i des dels 13 anys ja vam començar a ajudar els pares per guanyar-nos uns diners”, explica Masferrer. Segons l’actor, “tot i que eren altres èpoques”, això va fer que des de nen ja tingués més estalvis que la resta dels seus amics.

Un cop acabat l’institut, Masferrer va estudiar turisme a la universitat per inèrcia, malgrat que ja sentia la passió pel teatre des d’adolescent: “Em vaig plantejar estudiar empresarials o turisme per vinculació amb el restaurant familiar, però la veritat és que jo no volia seguir. Va ser una manera de posposar el dilema i d'entrada va saber molt de greu a casa, perquè jo era el fill gran, però amb el temps s’ha demostrat que la meva germana ho fa mil vegades millor que jo”, diu.

Pel que fa als seus primers anys dedicats a la interpretació, Masferrer va començar amb una primera companyia de teatre quan tenia 15 anys. Fins tres anys després, però, no va cobrar el primer sou d’actor: “Ens van contractar a Manresa per fer animació mentre venien els Reis Mags. Érem tres a la companyia i ens van pagar 60.000 pessetes. Ara sembla poc, però ens va fer molta il·lusió i recordo que hi vam anar amb la furgoneta del restaurant dels meus pares, a la qual vam haver de tapar el logo per no quedar malament”.

Masferrer reconeix que viure de les arts escèniques no és fàcil i que els primers anys va tirar dels estalvis. “Em vaig donar de marge fins als 30 anys per poder-me guanyar la vida com a actor, que és el que em permetien els estalvis. Si no, doncs ho deixaria i optaria per una altra professió”, admet. La sort va canviar amb la fundació de la companyia Teatre de Guerrilla el 1998: “Després de la Fira de Tàrrega del 1999 va venir un gran boom i vam començar a tenir moltes actuacions. Vam tenir sort i va ser una companyia que va arribar molt lluny”.

Al cap de 12 anys, però, Teatre de Guerrilla va optar per separar-se. “S’ha especulat molt sobre per què es va acabar, però la realitat és que vam creure que la nostra proposta artística s’havia esgotat. Va ser un moment complicat, però vam fer el correcte”, confessa. Actualment, Masferrer és la cara visible de Guerrilla Produccions, l’empresa amb la qual produeix i distribueix espectacles: “Som quatre treballadors i la veritat és que soc molt mal empresari. La meva dedicació és cap al món artístic; fer guions, actuar, plantejar espectacles… En canvi, no porto cap aspecte de gerència, sé delegar i confiar en el meu equip de sempre. Si fos per mi, no podríem pagar ni una nòmina”, assegura.

L'actor adverteix que el sector de la interpretació és inestable, però que sempre ho ha compaginat amb apostar per projectes del seu abast i amb una forta cultura de l’estalvi. “Això de fer nou temporades de projectes com El foraster no és gaire habitual, però estem molt agraïts. La interpretació depèn molt de les modes, a èpoques agrades més o menys. D’altra banda, a casa sempre m’han ensenyat això d’estalviar per quan arriben moments més fluixos i mai he tingut l’ambició de créixer gaire. Estic en el mateix equip des de sempre, m’agraden els projectes petits i per a mi això és un èxit”, destaca el presentador.

Sobre el futur, Masferrer explica que no ha fet mai cap inversió i que “no juga ni a la loteria”. “Recordo com de petit el meu avi mirava les accions al diari i jugava a borsa. Jo, en canvi, no tinc el més mínim interès en els diners, m’atabalen. Com més gran em faig, més clar tinc que no són els diners el que m'emportaré al cementiri, sinó les experiències viscudes”, conclou.