El pare català de la implantació d’aranzels

El 26 de gener del 1895, dos anys després de la seva mort, la patronal Foment del Treball va retre un homenatge a Josep Ferrer Vidal en el marc del que aleshores s’anomenava solemne vetllada necrològica. Com a part de l’acte es va imprimir un panegíric on glossaven la figura del difunt sense estalviar-ne elogis.

Al text, se’l dibuixava com un feix de virtuts, amb frases envitricollades com “sota el fulgor vivíssim de les seves extraordinàries qualitats, aprecieu bé quant valia i quant va perdre Espanya, i més particularment Catalunya, al descendir al sepulcre aquest atleta del treball, apòstol incansable de la producció i defensor constant de les bones doctrines”. O també “Ferrer i Vidal, com tants altres que destaquen per talent i mereixements, té història pròpia, modesta, però brillant; esculpida per les seves obres que, fruit del seu geni, constitueixen el pedestal de la seva glòria”.

Vet aquí un burgès vuitcentista prototípic: no neix ric, però sí ben situat, i amb esforç i talent aconsegueix prosperar en la societat catalana de l’època i acaparar càrrecs i diners. Es va preocupar d’estudiar i aprendre idiomes, i ben aviat va ajudar els pares en el negoci familiar. Des d’aquests inicis, al comerç de vins i licors dels pares a Vilanova i la Geltrú, fins a ser el pal de paller de les elits catalanes, hi ha la crònica d’un país sencer. El primer pas va ser la seva feina a la fàbrica tèxtil de l’indià vilanoví Sebastià Gumà, on va prosperar fins a acabar tenint la seva pròpia factoria.

Proteccionista convençut, va lluitar amb totes les seves forces per implantar aranzels que privilegiessin la producció nacional, fins a ser considerat persona clau en el combat a mort contra els lliurecanvistes. L’anomenada Fábrica de Mar, José Ferrer y Cía va arribar a ocupar, a mitjans del segle XIX, els llocs capdavanters de la indústria tèxtil catalana, tant per capacitat productiva tècnica com per nombre de treballadors.

A banda dels seus negocis personals, la llista de càrrecs que va arribar a ocupar és extensa: president de Foment del Treball (aquesta mateixa entitat que li retia homenatge després de la seva mort), director i vicepresident de la Caixa d’Estalvis de Barcelona -la dels marquesos-, conseller del Banco Hispano Colonial, de la Compañía General Tabacos de Filipinas, del Crèdit Mercantil, de l’asseguradora La Previsión, dels Ferrocarrils del Nord d’Espanya i d’un grapat més de companyies, a més de vocal de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. Però també va tenir un peu a la política, perquè va ser diputat a Madrid, senador i vocal de la Junta d’Agricultura, Indústria i Comerç.

En l’àmbit social també hi tenia un peu, com prova que fos president del prestigiós Ateneu Barcelonès. A les seves conferències hi trobem un rang de temes molt ampli, des de l’art de teixir fins a reflexions sobre la crisi econòmica europea de finals del segle XIX, producte de la seva gran cultura i preparació.

Amb el matrimoni amb la indiana Concepció Soler Serra va començar una nissaga medul·lar al país, que encara avui ens marca els llocs de poder. El seu fill Lluís Ferrer-Vidal Soler (a partir d’aquesta generació els cognoms aniran units per sempre més) va ser soci fundador de la cimentera Asland, juntament amb el comte de Güell; també va presidir Foment i va formar part del nucli que va fer néixer la Caixa de Pensions.

Un altre fill, en Josep, va tenir una intensa activitat política al Congrés i al Senat, mentre que Joan Ferrer-Vidal va ser el primer comte de Ferrer-Vidal i es va emparentar amb la família Güell. El fins fa poc (2018) president de Foment del Treball, Joaquím Gay de Montellà i Ferrer-Vidal, prové també d’aquesta família. La llavor plantada fa gairebé dos-cents anys continua produint.