Palau, el campió ocult dels ventiladors del Ripollès

En aquesta economia tan internacionalitzada del segle XXI hi ha un bon grapat de països que juguen amb força per tenir aquella mena d’empreses conegudes com "campions nacionals", que són grans multinacionals que dominen el mercat local en condicions gairebé pròpies d’un oligopoli. L’estat espanyol n’és un cas paradigmàtic amb companyies com Telefónica, Repsol i Gas Natural. Però hi ha una altra manera d’enfocar l’economia i es basa en els hidden champions o campions ocults. A diferència d’Espanya, Catalunya és un territori propici per a aquest segon model, gràcies a la presència d’un bon grapat de “multinacionals de butxaca”. I si hem de parlar d’aquesta darrera categoria, de cap manera podem passar per alt l’empresa ripollesa S&P (Soler & Palau), fundada ara fa ja més de setanta anys per Josep Palau i el seu soci Eduard Soler.

Amb els estudis de peritatge industrial sota el braç i una valuosa experiència laboral a la llegendària AEG alemanya (la companyia fundada per Emil Rathenau a partir de les llicències d’Edison), Palau va llançar-se al món de l’emprenedoria. Això era el 1951 i ho va fer amb el seu amic, i aleshores també soci, Eduard Soler. L’objectiu era la manufactura d’aparells electromecànics, sobretot els vinculats a la ventilació. Per a Palau, això de la metal·lúrgia no era pas nou, perquè la seva família acreditava una llarga tradició gràcies a la històrica farga de ferro Palau, creada en una època tan primerenca com el segle XVII.

Com la majoria d’emprenedors, el tàndem Palau i Soler va comptar com a principals finançadors de l’aventura els amics i la família, allò que avui, en el món de les start-ups, es defineix com les tres F, perquè a family and friends (amics i família) s’hi uneix algun fool (boig). També van disposar d’un terreny per engegar operacions i van comptar amb l’aportació d’una patent de ventilador de Soler. Des de bon principi, la gestió del dia a dia va anar a càrrec de Palau, perquè Soler tenia una bona feina en una altra companyia. Amb els anys, els rols de cadascun d’ells van quedar ben establerts: mentre Eduard Soler, que era un bon tècnic, s’encarregaria de la part de desenvolupament, Josep Palau faria una tasca més gerencial i de comercialització.

L’empresa no va parar de créixer durant les dècades següents, fins a convertir-se en un factor clau, pel que fa a l’ocupació, de la vila de Ripoll i de tota la comarca que l’envolta. Ja el 1963 van ser guardonats amb el títol d’“empresa exemplar” atorgat pel dictador Francisco Franco i poc després arribaven a la xifra de 300 treballadors. Com a mostra de la seva política de caràcter social, en aquesta època també van iniciar la construcció d’habitatges per als seus treballadors al municipi veí de Campdevànol. A partir de l’any 2000, amb la mort d’Eduard Soler, la direcció de la companyia va quedar totalment en mans de Palau, que va ocupar la presidència executiva fins al 2005. Un fet curiós és que tota l’herència de Soler -valorada en aquell moment en 40.000 milions de pessetes o 240 milions d’euros- va anar a parar al Patronat de l’Escola del Treball del Ripollès.

Quan a Palau li va arribar l’hora de plegar per deixar pas a la generació següent, es va retirar de manera discreta i eficient, sense posar bastons a les rodes, cosa que els seus hereus van agrair profundament. En el moment de morir, el 2012, el grup operava en 32 països, disposava de 17 plantes productives i donava feina a 3.500 treballadors. Una dècada més tard, el creixement no s’ha aturat i la facturació s'acosta als 800 milions d’euros. Les distincions que Josep Palau va rebre en vida van ser múltiples, començant per la Creu de Sant Jordi, el 2003, i la Medalla al Mèrit del Treball. Actualment també hi ha la Fundació Josep Palau Francàs, que té per objectiu donar suport a la gent gran i invertir en projectes de caràcter social.