El navilier català que va prosperar amb la Primera Guerra Mundial

És el 21 de juliol del 1928. Un estiu calorós i sense pluges. L’empresari Ricard Tayà està inquiet, sua i se sent angoixat. Camina sense rumb pel magatzem de la seva empresa al carrer Tamarit, a Barcelona, fins que pren amb determinació el camí del seu despatx. Tanca la porta i es queda sol. Treu un revòlver del calaix i sense temps per penedir-se'n, es dispara al cap. El so del tret i l’impacte del seu cos al xocar contra el terra alarmen els treballadors, que entren precipitadament al despatx per trobar davant dels seus ulls una escena dramàtica. Acaba de desfer-se el tàndem familiar, Antoni i Ricard, que durant més d’una dècada havia dirigit els negocis familiars.

Gairebé sempre que parlem de fortunes catalanes del tombant del segle XIX al XX, ens referim a capitals acumulats gràcies a la indústria del cotó. A molta distància, queden altres activitats del tèxtil (seda, llana), o d’altres sectors com la química i el comerç. Però el negoci que mai apareix quan parlem de nissagues catalanes és el navilier. En aquest sector una família va tenir un triomf rotund, però fugaç. Eren els Tayà, que procedien de la indústria de la fusta i que a la segona generació van decidir fer un gir als negocis per invertir en vaixells. Els germans que van encapçalar l’empresa familiar Hijos de José Tayà van ser Antoni i Ricard Tayà.

La Gran Guerra va ser un conflicte bèl·lic que va deixar un rastre de 17 milions de morts i unes ferides que pocs anys després es tornarien a obrir. Però com que a la vida tot té dues cares, alguns territoris van sortir-ne molt beneficiats i un d’ells va ser Catalunya. La crisi que la conflagració va provocar a les companyies navilieres europees va obrir una escletxa a alguns emprenedors catalans per operar en un mercat que fins aquell moment no era gens tradicional entre les fortunes del país. El 1909 Antoni Tayà, juntament amb els seus germans Ricard i Josep, havia creat la firma Hijos de José Tayà, una companyia dedicada al comerç de la fusta, un sector on la família tenia arrels profundes. Cinc anys més tard, Antoni Tayà va liderar la gran aposta familiar pel sector navilier, en vista que les companyies europees s’havien quedat sense flota per la militarització de les embarcacions. La primera adquisició va ser un vapor d’origen basc pel qual Antoni Tayà va pagar 440.000 pessetes (1915); més tard vindrien tot un seguit de naus, fins a completar una flota de dotze vaixells en només dos anys. El múscul financer que li aportava el negoci de la fusta –dirigit pel seu germà Ricard– i els mateixos beneficis de les rutes marítimes li van permetre situar-se en el tercer lloc de les flotes amb base a Barcelona, només per darrere dels dos gegants Trasmediterránea i Trasatlántica.

Però Antoni Tayà en volia més. El primer pas per fer un salt exponencial en els negocis va ser l’entrada en el segment dels transatlàntics, després de comprar dos vapors al Marquès de Gelida. L’expansió també implicava diversificació, i va adquirir la paperera La Gelidense (també al Marquès de Gelida) i el diari La Publicidad, al qual la família va donar un gran impuls. L’any 1918 ja havien arribat al zenit amb un hòlding que incloïa la importació de fusta, l’activitat naviliera amb una gran flota, el diari La Publicidad i mines de carbó a Terol.

Tot semblava anar sobre rodes per a Antoni Tayà i la seva família, que, com la majoria d’operadors de navilieres catalanes, van considerar que la bonança s’allargaria més enllà del final de la Guerra. Però les previsions no es van complir ni de bon tros. A partir del 1921 les flotes europees havien recuperat la normalitat i, com a resultat, el preu dels nolis es van ensorrar i la majoria de les companyies locals van fer fallida. Aquell mateix any va arribar el punt d’inflexió per a la naviliera Tayà, que entre dificultats financeres, naufragis i vendes de vaixells, va encetar una descomposició accelerada. La crisi va acabar per arrossegar tots els negocis familiars, de manera que cap al final de la dècada la situació ja era insostenible. Mentre Antoni Tayà intentava salvar tot el que fos possible, el seu germà no va resistir la pressió i va posar fi als seus dies amb l’escena amb què obríem aquest escrit.