L'orfebre alemany que va instal·lar la BASF a Tarragona

Un autocar de la marca Pegaso es desplaça pels vials humits d’un polígon industrial tarragoní en un dia plujós de la tardor del 1969. A la part del darrere del vehicle hi penja una gran pancarta que diu “Inauguración fábrica. BASF ESPAÑOLA, SA. TARRAGONA”. L’autocar s’atura davant d’una factoria nova de trinca i en baixen uns quants homes ben vestits, amb americana i corbata, i amb aspecte germànic la majoria. Estan fent història, perquè aquella primera planta de la multinacional alemanya a Catalunya encetarà una relació que amb el pas de les dècades esdevindrà fructífera i duradora. Pocs anys abans, els alemanys havien triat Barcelona per ubicar la seu central de la seva empresa a la península Ibèrica.

El que a Catalunya era una empresa nova, en realitat ja tenia més de 100 anys d’història, perquè la primavera del 1865 l’emprenedor Friedrich Engelhorn havia fundat la Badische Anilin- und Sodafabrik, o sigui, la BASF (fàbrica de Baden d’anilines i carbonat de sodi). Sense cap antecedent en el món de la química –el seu pare feia cervesa i era propietari d’un pub– Engelhorn va acabar per fundar una de les empreses més importants del món de la indústria d’aquest sector, però abans va haver d’afrontar un camí ple de revolts.

La seva vocació d’orfebre la va exercir fins als 27 anys, quan es va haver de reinventar després de la revolució del 1848 (la Märzrevolution), que va posar en dificultats el seu negoci. Va començar a comerciar amb gas envasat procedent del carbó per a il·luminació fins a arribar a guanyar el concurs per a l’enllumenat de la ciutat de Mannheim (Gran Ducat de Baden, ara land de Baden-Württemberg), la seva vila natal i lloc de residència. El següent pas en el món dels negocis el va fer gràcies a un descobriment del químic britànic William Perkin, i va consistir en aprofitar el quitrà, que fins aleshores era un subproducte de l’extracció de carbó –la primera matèria que feia servir Engelhorn per produir gas– per fabricar pigments procedents de les anilines. I aquí ja apareix un dels productes que donaran nom a la futura BASF.

Amb aquest gir de la producció –del gas cap als colorants artificials– Engelhorn es va unir a altres inversors, com August von Clemm o Seligmann Landerburg, per crear la multinacional química que coneixem avui dia. La seu escollida va ser Ludwigshafen (Regne de Baviera i ara Renània-Palatinat), on encara hi ha el quarter general de la BASF i que és coneguda internacionalment com la Ciutat de la Química.

Des de bon començament, les polítiques socials de l’empresa van ser al centre del seu full de ruta. Per una banda, el primer metge de la companyia va ser contractat el 1866 i, per una altra, aquell mateix any ja es van edificar els primers blocs d’apartaments per als treballadors. En aquesta línia, el 1872 es va dur a terme l’edificació de la Colònia Hemsof, un complex de 400 habitatges amb jardí, també per als treballadors de la companyia. L’assegurança de salut va arribar tres anys més tard.

En plena ebullició de l’empresa, que no parava de patentar nous colorants, Engelhorn va decidir abandonar BASF (1885) i reinvertir el seu patrimoni en un ventall de negocis diferents, entre els quals hi havia una petita farmacèutica anomenada Boehringer Mannheim, que també acabaria convertint-se en una multinacional de primera línia i que es mantindria en mans de la família fins al 1997. La relació dels Engelhorn amb Catalunya no comença amb l’establiment de la BASF a Tarragona, amb el que obríem aquest escrit, sinó que ja el 1953 hi van posar els peus per adquirir la finca Mas del Vent a Palamós, on van instal·lar un claustre romànic del segle XII.

La llavor que va deixar Engelhorn amb la creació de la BASF s’ha transformat amb el pas dels anys en una de les empreses més grans del món, amb una facturació anual d’uns 88.000 milions d’euros i 111.000 treballadors. Es pot dir que és una d’aquelles companyies que no tenen propietari, perquè BASF cotitza a borsa i la totalitat del capital és lliure (free float del 100%). Qui ha declarat tenir-ne una participació més voluminosa és el fons d’inversió Vanguard, amb un 2,5% del capital. Per la seva banda, Boehringer Mannheim va ser venuda el 1997 a la suïssa Roche per 11.000 milions de dòlars, que van anar a les butxaques dels descendents d’Engelhorn.