L'empresari suís que jugava a dues bandes durant la Primera Guerra Mundial

El desenllaç favorable als aliats que va tenir la Primera Guerra Mundial va ser el resultat d’una combinació –com acostuma a passar– de diferents elements, però, sens dubte, un d’ells va ser l’invent d’un geni suís de nom Henri Dreyfus, que juntament amb el seu germà va crear la firma Celanese. Més endavant veurem quin va ser aquest invent tan transcendent, però abans cal dir que, com a suís imbuït de la neutralitat del país, va acabar treballant per als aliats, però simultàniament també per als alemanys. Per a ell, només era una qüestió de negoci.

Als germans Dreyfus la química els venia per tradició familiar i després de llicenciar-se van començar a fer experiments al cobert del jardí de casa dels pares, a Basilea. De bon començament es van dedicar als colorants, un segment molt vinculat a la indústria local, però després van ensopegar amb l’acetat de cel·lulosa, que els canviaria la vida.

El 1912 Henri Dreyfus va deixar la seva feina a la farmacèutica Roche per unir-se al seu germà i crear una companyia per produir acetat de cel·lulosa, una substància molt útil que es va fer servir amb èxit a la indústria del cinema per substituir les pel·lícules de nitrat de cel·lulosa, altament inflamable. Més tard van descobrir que també tenia utilitat per aplicar a la lona dels avions primitius per tensar-la i segellar-la, i evitar els típics flamats durant el vol. Els components que s’havien fet servir abans eren fàcilment inflamables, de manera que quan va esclatar la Primera Guerra Mundial el seu producte es va fer imprescindible.

El govern britànic va contactar amb Henri Dreyfus per arreplegar tant acetat de cel·lulosa com pogués, atès que la seva empresa era dels pocs proveïdors a tot el continent. Van arribar a un acord de subministrament, però el que no sabien els anglesos era que amb una mà els en venia a ells i amb l’altra, als alemanys.

El següent pas va ser la construcció d’una planta a Anglaterra, perquè a l’exèrcit britànic no li feia gaire gràcia que el seu únic proveïdor tingués la fàbrica a pocs quilòmetres de la frontera amb Alemanya (a Basilea). La construcció de la British Celanese va fer encara més ric Dreyfus (van arribar a tenir 14.000 treballadors), però la cosa no va acabar del tot bé per dos motius: d'una banda, es va descobrir un gran cas de corrupció a l’empresa que implicava militars anglesos i, de l’altra, que un cop finalitzat el conflicte bèl·lic, la demanda local d’acetat es va desplomar. És cert que havia fet una fortuna, però ara la gallina dels ous d’or semblava entrar en coma.

Quan la filial anglesa estava a punt de fer fallida, va aparèixer un salvador, el banquer belga Alfred Loewenstein. De bon començament, el 1922, va ser rebut com un cavaller blanc, però amb el temps Dreyfus es penediria d’haver-li demanat ajuda.

L’entrada de Loewenstein va servir perquè aquest s’apropiés de tot el know-how i l’apliqués a les seves pròpies companyies, on Dreyfus no tenia control. Com per art de màgia, les empreses químiques del belga havien descobert la manera de produir l’acetat de cel·lulosa i van començar a fer la competència a Dreyfus. El suís va estar a punt de quedar-se sense negoci, però en una tensa junta general d’accionistes l’any 1927 va aconseguir fer fora Loewenstein a canvi de molts diners.

Els anys següents serien de gran expansió per a la Celanese de Dreyfus, que es faria important als mercats de Mèxic, els Estats Units i el Canadà comercialitzant cetona, acetaldehid i formaldehid, entre altres productes. La firma també va apostar molt fort pel segment de les fibres, sobretot per la seda artificial, un derivat del famós i omnipresent acetat de cel·lulosa. En el terreny dels colorants, que és per on havien començat, Henri i el seu germà també van fer grans aportacions, fins al punt que Dreyfus va ser guardonat el 1938 amb la principal distinció de la Societat de Colorants de la Gran Bretanya.

Quan va morir, el 1944, havia registrat més de 2.000 patents. Avui dia Celanese continua existint (la branca americana) i és una empresa independent que factura prop de 9.000 milions de dòlars anuals. En etapes anteriors va pertànyer al gegant Hoechst i al fons Blackstone.