Crear un ordinador que cabés a la butxaca. Aquesta era la idea que, des de feia temps, tenia en ment Michael Tchao, treballador de la divisió d’estratègia i planificació de producte d’Apple. Era el 1991 i, aleshores, de tauletes tan sols se n’havien vist a les pel·lícules de ciència-ficció. Tot i això, quan a principis d’aquell any li va tocar compartir seient d’avió amb John Sculley, en aquell moment conseller delegat de l’empresa de Cupertino, no es va poder mossegar la llengua. Sculley se’l va escoltar i, en una època en què Microsoft era la dominadora absoluta del mercat informàtic, va decidir tirar-ho endavant. El 1993, Apple ja anunciava als quatre vents la sortida al mercat del Newton MessagePad.
“Volíem dissenyar una nova gamma de dispositius i fer-los funcionar amb un programari completament innovador: preteníem inventar-nos un nou concepte de dispositiu”, recorda Steve Capps, un dels desenvolupadors del Newton, en un article a la revista tecnològica Wired. Amb una gran campanya publicitària i una inversió de 100 milions de dòlars en desenvolupament, Apple havia aconseguit crear una tauleta amb un sistema operatiu propi. L’usuari hi podia consultar el calendari i l’agenda, apuntar-hi recordatoris, processar textos, navegar per internet i fins i tot enviar faxos. “En certa manera, Apple havia creat el precedent de l’iPad”, assegura Xavier Ferràs, degà de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic. Però el Newton havia nascut malalt.
“Era un instrument massa avançat per al seu temps, massa car -amb un preu de 120.000 pessetes, valia el mateix que un ordinador personal- i amb defectes d’enginyeria”, explica Ferràs. De fet, el 1993, quan va aparèixer el Newton, el PC encara no s’havia convertit en un producte de masses. Tanmateix, Apple havia decidit apostar-hi fort promocionant-lo amb una de les característiques que el feien únic: que fos capaç de reconèixer el text escrit a mà. “La tecnologia no estava preparada i els errors eren constants”, recorda Ferràs. Els primers consumidors van tenir una mala experiència d’ús i les vendes van caure en picat. “Si Steve Jobs hagués estat al capdavant de l’empresa, mai hauria autoritzat que sortís a la venda d’aquesta manera -explica-. Si ell era un perfeccionista, Sculley era el típic executiu nord-americà de l’època: agressiu en costos i amant del màrqueting”, sentencia.
De fet, amb una campanya més pròpia d’una empresa de la gran distribució que no pas d’una companyia d’alta tecnologia, l’aparició del Newton es va llegir com l’enèsim intent desesperat d’Apple per intentar aixecar el cap. “En aquells anys hi havia una guerra ferotge per dominar el mercat dels ordinadors -analitza Ferràs-. L’ordinador havia sigut un invent d’Apple, però ja havia aparegut la competència i IBM havia triomfat abaixant-ne el preu”, recorda. La companyia de la poma necessitava, per tant, un nou producte disruptiu que li permetés recuperar un altre cop quota de mercat. Però no se’n va sortir. Steve Jobs va tornar a Apple el 1998 i va assassinar el Newton. Però dotze anys més tard va ressuscitar el negoci de les tauletes amb l’iPad. I només el 2017 se’n van vendre més de 30 milions.
“Un producte d’alta tecnologia que no tingui un nivell de qualitat d’enginyeria excel·lent mai hauria de sortir al mercat, per molt que pressionin els inversors -explica Xavier Ferràs, degà de la Facultat d’Empresa de la UVic-. I abans de precipitar-se llançant-lo al mercat, caldria triar primer un segment específic”.
