Jordi Serrate: “Espanya és un país de trampes: tothom busca enriquir-s’hi sense esforç”

Han transformat un petit taller lleidatà en una de les principals empreses espanyoles del sector de la maquinària agrícola.

Sí, es pot dir així. Feia anys que dirigia una empresa dedicada exclusivament a la importació d’aquest tipus de maquinària. Però sempre m’havia rondat pel cap una gran il·lusió: començar a comercialitzar productes propis. Així, l’any 2007 vaig decidir-me a adquirir un petit taller del ram a Lleida, que aleshores tenia tan sols quatre treballadors. De mica en mica va anar creixent fins que, el 2010, vaig deixar l’empresa d’importació per dedicar-m’hi completament. Ara ens hem convertit en una de les principals companyies del sector a Espanya i facturem 40 vegades més que el primer any.

Quant van facturar aleshores?

Hem tingut un creixement absolutament brutal: si el 2007 el vam tancar movent prop de 180.000 euros, el 2016 vam facturar una mica més de 6,8 milions. Estic plenament convençut que, d’aquí quatre anys, serem l’empresa espanyola de maquinària agrícola més important en volum de vendes.

Tanmateix, cal dir que el sector espanyol està format bàsicament per petites empreses que facturen, sovint, menys d’un milió d’euros.

Sí. De fet, sempre m’ho he preguntat. En països com Itàlia, França o Alemanya han sorgit veritables gegants del sector, però en canvi, a Espanya, tan sols hi ha una empresa que facturi prop de 20 milions. Com pot ser? Al final, n’he trobat la resposta: fins ara no hem pensat amb mentalitat industrial. Les màquines agrícoles espanyoles sempre estaven mal acabades, amb dissenys obsolets i amb una fabricació que es feia pràcticament de forma artesana, sota comanda. Això s’ha d’acabar: la indústria agrícola ha de veure que li convé assemblar-se més a la indústria automobilística que no pas a la de l’agricultura.

De fet, vostès apliquen un mètode ideat per la japonesa Toyota.

Exacte. Ens permet millorar en la productivitat i l’eficiència. Es tracta de cinc normes molt bàsiques i senzilles que intentem complir escrupolosament: tenir l’espai ordenat, ben classificat, mantenir-lo sempre així, fer que hi regni l’autodisciplina i, en última instància, lluitar perquè tot estigui ben net. De fet, a Espanya, les fàbriques estan brutíssimes; a Alemanya, llueixen.

Miren molt enfora. ¿Al sector espanyol li falta autoestima?

Sí, però també és comprensible. Fins ara, els productes no podien comparar-se amb els dels principals països competidors del sector, com França, Alemanya o Itàlia. Tradicionalment, els productes de fora sempre ens semblen millors. Ara això està canviant. Podem competir al mateix preu que els productes italians però amb una qualitat molt superior, i la marca Catalunya sembla estar més ben considerada a nivell internacional que la marca Espanya. Però cal que les petites empreses de l’Estat perdin la por de sortir a l’exterior. Nosaltres hi hem apostat i un 54% de la producció ja la venem fora. Em sorprèn que, abans de la crisi, es donessin un munt de subvencions per augmentar les exportacions i que, encara avui, el sector segueixi tan tancat. A Espanya sempre s’hi ha trampejat molt: som un país on, si ens surt l’oportunitat d’enriquir-nos de manera fàcil i sense esforç, l’afagem sense pensar-nos-ho.