El gran cap de General Motors que va ser acusat de flirtejar amb el nazisme
L'enginyer Alfred Sloan va ser president del gegant automobilístic durant més de trenta anys
- Enginyer elèctric i president de General Motors
De tant en tant, en el món dels fabricants d’automòbils, apareix algú capaç de trencar paradigmes i constituir-se en un punt i a part d’aquesta indústria. Avui dia tothom coneix Elon Musk, el propietari singularíssim de Tesla, la marca de turismes cent per cent elèctrics, que des de Texas intenta inundar el planeta amb els seus models. Més enrere en el temps podem recordar a Lee Iacocca, factòtum de la Ford Motor Company durant dècades i, per descomptat, al gran pioner de la fabricació de cotxes mitjançant treball en cadena, el llegendari Henry Ford.
Però no són els únics casos de personalitats rellevants en aquest sector, perquè l’enginyer de Connecticut Alfred Sloan també va saber fer història, en aquest cas a la General Motors. La família en què va néixer no tenia problemes econòmics, de manera que Sloan va poder dedicar els seus primers anys a estudiar, primer a Nova York (on temporalment la família s'havia mudat) per després continuar al prestigiós MIT, a Massachusetts, on va aconseguir el títol d’enginyeria elèctrica a una edat prematura.
Va entrar al mercat laboral a una petita empresa de rodaments, la Hyatt Roller Bearing Company, de la qual el seu pare va acabar essent-ne soci, i ell promocionat a president, amb només vint-i-quatre anys. Els revolts del destí van voler que la Hyatt Roller Bearing Company acabés integrada dins de la General Motors, ja un gegant en aquell moment, i Sloan fes valdre la seva presidència per entrar a la firma mare amb un càrrec de molta responsabilitat.
A partir d’aquí la seva trajectòria va ser imparable: el 1923 va ser nomenat president i conseller delegat, i el 1937, chairman (una figura semblant a la de la presidència, però amb algunes diferències). Va ocupar el càrrec de màxim executiu fins al 1946. Per cert, en els càrrecs de president i de chairman va substituir ni més ni menys que a membres de la família Du Pont, una nissaga clau en la indústria americana de tots els temps.
De les gairebé tres dècades en què Sloan va ser ideòleg i cara visible de la General Motors, hi ha el testimoni dels dos llibres que va escriure: My Years with General Motors (1964) i Adventures of a White-Collar Man (1941). Per sobre de tot, a Sloan se l’ha considerat un geni de la gestió, que va fer-se càrrec de l’empresa quan era un magma heterogeni de negocis diversos i la va convertir en una empresa moderna i perfectament organitzada. Mentre centralitzava l’administració, descentralitzava la producció i donava llibertat a les diferents unitats de negoci per crear i competir.
Durant el seu dilatat mandat, va aconseguir la gran fita de superar en vendes el seu rival Ford Motor Company. Com molts magnats americans, Sloan va crear la seva pròpia fundació, l'Alfred P. Sloan Foundation (1934), dedicada a les obres filantròpiques. Una de les accions que més empremta ha deixat als Estats Units va ser la creació d’un centre de recerca biomèdica de la mà d’un altre directiu de la General Motors, Charles Kettering. El centre avui és un referent en la investigació sobre el càncer i duu per nom Sloan Kettering Center, que ben segur sonarà a molts lectors.
I també, com molts altres empresaris de la seva època, Sloan va ser assenyalat per la seva col·laboració amb el nazisme. Les relacions de la seva empresa amb el moviment hitlerià van ser innegables (un dels directius va rebre el 1938 la Gran Creu de l’Àguila Germànica pels seus serveis al Reich). Tan Sloan com la General Motors sempre van matisar aquesta relació, però el cert és que en temps més moderns l’empresa ha arribat a afirmar que "els agradaria poder prémer la tecla de rebobinar i modificar algunes de les coses que Sloan deia i pensava".
Molts anys després de la mort de Sloan, i en el marc de la crisi financera encetada el 2008, la històrica General Motors va fer fallida, incapaç de superar una sagnia continuada de pèrdues que aviat van totalitzar més de 50.000 milions de dòlars. Va ser rescatada pel govern dels Estats Units, que se’n va quedar la propietat, per després reestructurar-la i tornar-la a privatitzar.
