Els formatgets de plàtan i maduixa van arribar a semblar una bona idea

Una mare mira a càmera i, exhibint una gran rialla, pregunta als fills: “Quin gust creieu que tenen els nous formatgets d’El Caserío?” Els dos infants juguen a endevinar-ho. Proposen que, potser, tenen gust de salsitxa de Frankfurt. Per sort, s’equivoquen. Amb veu juganera, ho continuen intentant. “De col?” Tampoc l’encerten. Finalment, la mare decideix resoldre’ls el misteri i els explica que El Caserío ha llançat al mercat tres nous productes: formatgets amb gust de maduixa, de plàtan i ensucrats. L’espot televisiu, que es va emetre els anys 90, acabava amb el mític eslògan de la companyia: “De El Caserío, me fío ”. Però a la vida real les cares dels consumidors es van desencaixar.

“Als fòrums d'Internet encara hi ha consumidors que els recorden i que afirmen que el gust era bo”, analitza Neus Soler, professora de màrqueting de la UOC: “El problema era un altre: no van funcionar perquè eren una aposta massa arriscada per l’època i per la trajectòria de la companyia, que mai abans havia experimentat tant amb els seus formatgets”. Per entendre el nyap cal recular fins al 1930 i situar-se a Menorca. Aquell any, Pedro Montañés, de 22 anys, i tres inversors van decidir fundar una empresa dedicada a la venda de formatge fos a partir de la llet produïda a les granges de l’illa. Van ser pioners a Espanya. L’emprenedor l’havia descobert el 1929, durant un viatge a França, arran de La Vache Qui Rit, que ja tenia gairebé deu anys de vida. El 7 de gener del 1931 va sortir de Menorca la primera capseta de formatgets, fabricats per la Industrial Quesera Menorquina.

La companyia va sobreviure a la Guerra Civil i al franquisme. De fet, va arribar als 80 amb una salut de ferro: controlava el 74% del mercat dels formatgets i el seu eslògan s’havia convertit en un dels més recordats per tothom. Als 90, l’empresa tenia 320 treballadors, un centre de producció a Maó, una central de vendes a Barcelona i gairebé 300 contractes amb ramaders menorquins, que treballaven exclusivament per a la marca. “Van ser pioners venent a Espanya el formatge en porcions, però mai van apostar per innovar i fer evolucionar el producte”, recalca Soler. La recepta tradicional els havia conduït a l’èxit: facturaven gairebé 10.000 milions de pessetes anuals. Però el 1992 tot va fer un tomb.

Aquella any, el Caserío va canviar de mans. Kraft Foods, una de les empreses més importants del món en la producció de formatges, hi va posar els ulls i a continuació la cartera. La multinacional nord-americana va veure en l’empresa menorquina l’oportunitat per continuar expandint-se a Espanya i va comprar-la. La companyia va pagar entre 30.000 i 40.000 milions de pessetes -entre 180 i 240 milions d’euros- per convertir-se en el seu accionista majoritari. “Els nous productes els va comercialitzar ja el nou propietari”, apunta Soler, en un mal moment. “Espanya no va començar a mirar cap a Europa fins al 1986, però el consumidor va trigar molt temps a canviar la mentalitat per acceptar productes diferents i innovadors. I el mercat no va entendre aquells nous productes”.