Florentino, el poderós constructor que regna al futbol però va fracassar a la política

BarcelonaNo hi ha dubte que el que s’ha viscut els últims dies al futbol espanyol és un veritable cop d'estat, que ha acabat subvertint l’ordre establert fins ara, amb retirades de sancions i purgues a àrbitres incloses. De la mateixa manera que els ordidors del cop d'estat del 23-F volien provocar una causa excepcional (l’anomenat SAM, o “supuesto anticonstitucional máximo”) per poder intervenir i col·locar un govern multicolor encapçalat pel general Armada, el Reial Madrid ha creat una crisi amb un dels temes més sensibles actualment, el racisme, per poder instar un canvi al sistema arbitral perquè deixin de passar fets indesitjables –com ara que el Barça guanyi la Lliga– i es torni a l’ordre natural, que no pot ser sinó el de les victòries blanques. A Florentino, crear realitats paral·leles li agrada molt.

Quan el 1982 l’empresari català Bartomeu Parera va renunciar a donar suport a Florentino i els seus dos socis en la compra de Construcciones Padrós, el trio madrileny no es va desanimar i va continuar endavant amb el seu projecte de fer-se rics. No només van comprar la constructora catalana, sinó que més tard van prendre el control d’Ocisa. Com que Florentino no era el que més en sabia –el títol d’enginyer de camins li va servir més per fer networking que no pas per posar el peu a les obres– sempre s'envoltava d'algú amb coneixements, primer Juan Torres Piñón (que amb el temps esdevindria pare d’un arquitecte estrella) i després Jesús Roa Baltar. Però quan la feina estava feta, aquests suports acabaven desapareixent de l’univers Florentino, que mai ha estat gaire disposat a compartir l’èxit.

La tercera operació corporativa va ser la més grossa, atès que es van fusionar amb la companyia de la família March, Ginés Navarro, per formar un gegant de la construcció que va ser batejat com a ACS. La família mallorquina va compartir accionariat amb Florentino durant un temps, però van acabar sortint-ne, no gaire satisfets amb les maneres de fer del magnat madrileny.

Si l’activitat constructora li ha proporcionat una gran fortuna, el que li ha donat fama internacional ha estat la presidència del Reial Madrid. En un món selvàtic com el del futbol, Florentino es mou com peix a l’aigua. El seu regnat al club blanc està dividit en dues etapes, una que es va allargar del 2000 al 2006, marcada més pel gegantisme que pels bons resultats, i l’actual, encetada el 2009. El que ha quedat palès al llarg del seu mandat és l'obsessió per controlar-ho tot, una acció molt palpable respecte als mitjans de comunicació, però que també afecta –com veiem aquests dies– les mateixes competicions.

Pel que fa als mitjans, n'hi ha milers d’exemples, però ho podem constatar de manera senzilla observant aquells casos en què un escàndol afecta un jugador del Reial Madrid: cap mitjà s’atreveix a difondre'n imatges amb la samarreta blanca, sinó que fan tota mena de giragonses per mostrar-lo amb l’equipament de la selecció nacional o d’algun equip on hagués jugat abans. Aquella obsessió dels entesos en comunicació que diu que mai et relacionin amb una mala notícia i que el president del Reial Madrid segueix al peu de la lletra. En aquest àmbit del control dels mitjans, a la primera etapa va jugar un paper clau Antonio García Ferreras, a qui molts espectadors recordaran per les seves aparicions a La Sexta, però que en aquell temps va ser l’autor de comunicats duríssims contra el Barça, a més d’ideòleg del concepte Villarato, una suposada trama federativa per ajudar el club català.

Un fet poc recordat és l’aventura política del magnat de la Castellana, quan va formar part d’un experiment de matriu catalana que va acabar en fracàs absolut. La creació del Partido Reformista Democrático va ser un intent de fabricar un partit amb l’aura de Convergència, però destinat al públic espanyol. Hi havia Miquel Roca Junyent, però també Florentino Pérez. El ridícul electoral va portar a enterrar la idea per sempre més.

Per a qui en tingui algun dubte, Florentino és el màxim representant del fals liberalisme espanyol, és a dir, aquells sectors empresarials als quals els molesta la regulació, però que fan negocis a l’ombra del poder i del BOE, amb el cas Castor –aquell infaust magatzem de gas natural– com a exponent visible de la seva manera de fer. Segurament Florentino no és ni de bon tros el més llest, però és més llest que els seus adversaris (digues-ne Barça, digues-ne premsa catalana) i, en definitiva, això és el que compta.