L’estudiant suís que va fundar alguna cosa més que un club

El que havia de ser una visita temporal per aprendre castellà es va convertir en una estada vitalícia i fecunda. El jove Hans-Max Gamper va posar els peus a Barcelona l’octubre del 1898 procedent de la seva Suïssa natal amb la intenció d’aprendre una llengua, el castellà, que li resultés útil en diversos projectes professionals a les colònies espanyoles. La seva primera residència va ser a casa del seu oncle Émil Gaissert, representant de la companyia asseguradora Zurich a Espanya i membre de la maçoneria a través de les lògies La Verdad i Avant. Aquesta última tenia com a colors propis el blau i el grana, els mateixos que el club que Gamper acabaria fundant, però probablement només és una casualitat.

La data que ha passat a la història és el 29 de novembre del 1899, que és quan un grup format a parts iguals per estrangers i catalans es van posar d’acord per crear una entitat recreativa anomenada Foot-ball Club Barcelona. L’aglutinador va ser Gamper, que tenia com a únic propòsit inicial practicar el seu esport preferit.

Amb tot, el veritable paper determinant de Gamper en la construcció del club arriba força temps després, durant la crisi del 1908 que va anorrear bona part dels clubs de la ciutat. Amb un Barça molt a prop d’abaixar la persiana, Gamper va acceptar el repte de presidir el club i començar a picar pedra per salvar-lo de la desaparició. Va tenir una idea brillant: acostar-se a la societat civil, i concretament al catalanisme polític que entrava en ebullició. A partir d’aquesta decisió estratègica, podem veure com noms vinculats estretament a la Lliga Regionalista sovintegen a les llistes de socis blaugrana. Des del punt de vista esportiu, l’altre gran encert va ser la contractació contínua de clubs estrangers que venien a Barcelona a mostrar les seves capacitats i, de passada, a fer créixer l’afició al futbol. Com si es tractés d’una empresa, Gamper va apostar per ampliar les instal·lacions productives i inaugurar un nou terreny de joc el 14 de març del 1909 que va permetre encabir-hi 6.000 espectadors per partit, tots passant per caixa. A més, el nou camp estava edificat sobre unes parcel·les propietat del mateix Gamper, cosa que li va proporcionar uns rendiments financers en paral·lel al creixement del club.

En el període 1913-1917 Gamper no va ocupar cap càrrec rellevant sinó que se’l troba fent tasques de caràcter operatiu, com ara contractant equips estrangers per jugar contra el Barça o gestionant les diverses comissions que hi havia al voltant del club, especialment la totpoderosa comissió esportiva. Continuava mantenint un gran ascendent sobre el club, i la prova d’això va ser el seu nomenament com a president d’honor el 1913 i la creació de la Copa Gamper aquell mateix any.

El 1917 va tornar a la presidència just abans de l’esclat del club com a fenomen de masses, un procés que s’iniciarà el 1919 i permetrà al Barça viure una dècada daurada. Entremig, la construcció del nou temple barcelonista el 1922, l’estadi de les Corts, que amb la seva gran capacitat empenyerà el club a fer un salt qualitatiu i a deixar enrere la majoria dels seus rivals.

Però a vegades la vida fa girs de guió que ningú s’esperava, com el del 30 de juny del 1925, que ha passat a la història com dia dels Fets de la Marxa Reial. En un partit intranscendent de final de temporada, els socis van xiular massivament l’himne espanyol, cosa poc aconsellable en una dictadura especialment bel·ligerant amb Catalunya. Les conseqüències no es van fer esperar i el club va ser suspès de tota activitat, mentre que Gamper era destituït i desterrat. El cop va afectar profundament el fundador del Barça, que, tot i que va tornar a col·laborar amb l’entitat, va entrar en un període de crisi personal. El Crac del 29, amb l’evaporació de bona part de les seves inversions, el va fer caure en un pou i, finalment, l’estiu del 1930 va posar punt final, voluntàriament, a la seva vida.

Els ciutadans d’avui dia hem d’estar immensament agraïts a aquest suís establert a Catalunya, que va saber crear el producte català de més fama a nivell mundial.