Parlem de diners

Empar Moliner: "Si tinc dos duros, me'ls gasto"

L'escriptora catalana explica com és la seva relació amb els diners

3 min
Empar Moliner

L’escriptora Empar Moliner reviu moments de la seva infantesa per explicar els orígens familiars. “Em vaig criar a Santa Eulàlia de Ronçana, en una família de sis germans, i a casa teníem problemes econòmics”, explica. L’autora recorda que heretar roba dels germans era un costum –malgrat ser la gran de la família– i els mitjons de llana que els feia la seva mare eren “motiu de burla”: “Recordo més les joguines que no he tingut mai per Reis que les que sí que vaig arribar a tenir. Per exemple, amb els meus germans volíem el fort de Comansi, però els nostres avis eren pessebristes i ens en van fer un de casolà. En aquell moment no ho vam valorar, però feien molts esforços”.

Moliner també explica que als 17 anys va marxar de casa sumant-se a una companyia de teatre que va passar pel seu poble: “Érem massa moderns per a aquella època, aquella gent okupaven masies i ens havien arribat a apedregar en alguna funció”. “Va ser un moment econòmic dur i després vaig començar a treballar per a una empresa enganxant cartells de concerts per Barcelona. Ara ja ho puc dir per què fa molts anys d'allò, però vaig fer bastants diners venent aquells cartells pel meu compte entre els fans. Els venia a la porta del concert d'Hombres G o Bruce Springsteen i em treia un sobresou”, confessa Moliner. L’escriptora diu que, amb aquests diners, va marxar a Turquia una temporada.

Quan va tornar de l’estranger, Moliner va fer feines de tota mena a Barcelona, com ara fer de mascota per a la cadena de decoració Els Tigres i guanyar diners mentre escrivia. “El primer llibre el vaig enviar a un premi, que no vaig guanyar, però el vaig acabar publicant amb una editorial i encara conservo l’albarà dels diners que em van avançar en pessetes en concepte de drets d’autor”, assenyala l’escriptora.

Moliner comenta que aquests inicis en el món literari també li van obrir les portes dels mitjans de comunicació: “Gràcies a en Sergi Pàmies vaig començar a treballar per a El País fent cròniques de futbol, una cosa divertidíssima”. Posteriorment, Moliner va fitxar per a una emissora de ràdio per fer informatius, una feina amb la qual no gaudia i que va deixar per dedicar-se a fer peces culturals i col·laboracions amb altres programes. “Va ser absurd posar-me a fer notícies, no sé com vaig passar la prova”, recorda.

Des d’aleshores, Moliner ha combinat l'activitat literària amb les seccions, especialment als mitjans públics. “Sempre he fet seccions perquè he necessitat diners i, per exemple, els mitjans públics paguen segons conveni. Però considero que he aconseguit viure com la resta d’escriptors i això em fa feliç”, sentencia. Moliner precisa que els escriptors només cobren un 10% del preu del llibre i que moltes vegades les compensacions econòmiques dels premis literaris s’usen per cobrir despeses que assumeixen les editorials a l’hora de publicar llibres.

Pel que fa a les finances personals, Moliner reconeix que és autònoma i que el seu marit és qui l’ajuda amb les factures. “Ara tinc un gestor que m’ho porta tot, però anteriorment vaig tenir una altra gestora amb qui vaig tenir problemes perquè em van fer una inspecció d’Hisenda i va acabar amb una multa. Va ser culpa meva per ignorant i no saber-ne”, declara.

Viure lluny de la ciutat

Moliner també admet que no és gaire bona administrant les seves despeses: “Si tinc dos duros, me’ls gasto”. Fa poc que ha deixat la ciutat per anar a viure amb la família a una masia, una despesa que considera “la millor inversió”: “Sempre vaig justa de diners i per sort tinc una hipoteca raonable, però també visc als afores de la ciutat i no tinc cotxe. Hauria d’aprendre a conduir perquè ara depenc de la voluntat dels estranys”.

“Soc autònoma i sé que sempre poden prescindir de mi si no els agrada la meva feina”, expressa. Per això, diu que “mai deixa cap feina” i que aquesta situació la fa “dormir diferent”: “Esclar que això t'afecta la salut mental i, fins i tot, quan em tanco a escriure a casa em sento culpable. La incertesa econòmica d’aquesta feina fa patir si tens gent a càrrec teu”. “Jo voldria estabilitat i ja sé que la meva jubilació serà justeta, però no vull pensar en el futur. Espero haver acabat de pagar la masia aleshores”, conclou rient.

stats