Dolors Sabater: "2.500 euros és el màxim que he cobrat mai"
L'exalcaldessa de Badalona i activista explica quina és la seva relació amb els diners
Pedagoga, activista i política des que va expulsar Xavier Albiol de l’alcaldia de Badalona, Dolors Sabater fa 63 anys que està entregada a les lluites socials i culturals. L’actual regidora a l’oposició de Badalona s’identifica “100%” amb la classe obrera. “No vam tenir cotxe, ni televisió, ni cap dels electrodomèstics típics, fins als anys 70. I el furgó que es feia servir per a la feina, el netejàvem, i era el vehicle que fèiem servir els diumenges”, explica rememorant la seva infància. De fet, en els primers records de petita els diners hi són molt presents: “Aquesta mentalitat de gastar poc i d'estalviar”.
La primera feina de Sabater va ser a l’empresa familiar. “Era una feina d'anar amb el camió, amb el carretó, i carregar sacs. Una feina dura, i molt física”, explica en declaracions a l'Empreses. Va cobrar per primer cop als 16 anys: “Ens va enganxar la crisi del petroli i va ser molt dura. Els fills vam haver de treballar per ajudar en el sosteniment de l'economia familiar”. “Jo vaig començar a treballar en una escola privada que hi havia a Badalona. No estava assegurada, em pagaven amb un sobre, en efectiu. El primer duia 10.000 pessetes dins”, explica Sabater. I afegeix: “Jo donava tots els diners a casa, i estudiava de nit”. Cursava BUP de les sis de la tarda a les deu de la nit i ja començava a estar ficada en el món de l’activisme.
Als 21 anys, mentre estudiava pedagogia a la universitat, va començar a treballar d’educadora en un centre amb pluridiscapacitats. “Recordo traient-me hores de dormir perquè els caps de setmana també tenia compromisos socials”, detalla l’activista. I continua: “Vaig aprendre molt a gestionar el temps. Perquè a més a casa meva hi havia el meu germà amb discapacitat. Ell requeria atenció les 24 hores del dia. Els aprenentatges de la nostra família eren de gestió comunitària del temps, les prioritats, l'economia i les cures”.
Les cures han sigut un pilar central a la seva vida, però també objecte de “precarització econòmica”, assegura. Els diners de casa anaven directes a l’adaptació arquitectònica, a la rehabilitació o a adaptar el cotxe. A més de deixar la feina per dedicar-se a les cures, la seva mare només va cotitzar de jove: "Va posar-se a treballar als 16 anys i fins que va tenir el primer fill, que va ser amb discapacitat. No va poder tornar a treballar mai més”. La política lamenta que aquesta situació tan recurrent, que “discrimina les dones” perquè solen ser les que s’encarreguen de les persones dependents, l’ha defensat en solitari al Parlament.
El bagatge que du l’ha portat a rebutjar el luxe: “No m'agrada, i no només ideològicament. Sinó que ja no m’agraden les brillantines, les joies. Les coses massa sofisticades no em plauen ni estèticament ni em generen confort. Gaudeixo més en una fonda de poble o amb una tenda de campanya, els luxes m'incomoden”. De fet, assegura que sempre ha intentat dipositar els diners en llocs ètics: “Amb el meu marit vam ser objectors fiscals per no pagar el que corresponia a l'exèrcit. No ho ingressàvem a Hisenda i ho pagàvem a Amnistia Internacional o a ONGs”. Així, van ser els primers objectors catalans en ser embargats.
En aquest sentit, les causes socials ocupen una part de les seves despeses: “Més del 10% del que jo cobro ho dedico a projectes de Goteo, Verkami, a la premsa combativa...”. Tot i que també va caure “en mans del sistema” quan va haver de comprar una casa: “Ens van fer fora del lloguer, i ens vam quedar al carrer, a la selva de la bombolla immobiliària, sense tenir cap propietat amb la qual jugar. Vam caure totalment a la trampa, vam comprar perquè vam dir «amb l'edat que tenim, no podem tornar a jugar-nos-la amb un lloguer que ens puguin fer fora a la brava», tal com ens havien fet fora després d'estar 23 anys vivint en una casa”.
Carrera a la política
Ha treballat tota la vida a l’educació pública fins que va arribar a l'alcaldia de Badalona el 2015. “Quan vaig entrar a l’ajuntament, vaig passar a cobrar menys del que cobrava de professora, per la retallada que ens fèiem”, explica l’exdiputada de la CUP-Guanyem. I segueix: “Després això es va anar corregint. Quan es va apujar el salari mínim interprofessional, des que vaig entrar al Parlament, eren 2.500 euros al mes, que és el màxim que he cobrat”. Actualment, com a regidora i amb l’excedència de l'ensenyament, l’únic que cobra són les dietes.
Ara per ara, en l'àmbit professional la pedagoga es planteja la jubilació. I pel que fa a la política institucional també considera retirar-se: “Penso que jo he fet la meva contribució i que hi ha d'haver renovació de lideratges”. I en aquesta línia: “Jo em veig més fent altres coses, com escriure, per exemple. Tot i que l'activisme no el podré deixar mai, perquè forma part de la meva sang”, sentencia Sabater.
