El primer català que va treure un imperi d’un garatge

La mitologia contemporània dels Estats Units ens parla de grans negocis nascuts al garatge del domicili dels seus promotors, amb la tecnològica Apple com a emblema d’aquest model. Però molt abans de tot això, i a Catalunya, el fenomen de l’emprenedor de garatge ja havia donat els seus fruits. A Oliana (Alt Urgell), durant la dècada dels quaranta, els americans hi havien buscat petroli, en una operació conjunta entre la Socony de Rockefeller i la mig catalana Cepsa, però tot allò va acabar en una profunda decepció, gairebé tan profunda com el pou que van deixar de record prop del Segre, el que s’endinsava més a la terra de tot Espanya fins als anys 60. Però dècada i mitja després d’aquella recerca infructuosa, un emprenedor local, Francesc Betriu, va posar en marxa al garatge de casa el que seria fins avui l’empresa més emblemàtica de la comarca: Taurus. En l’aventura també hi era el seu amic i soci Jordi Escaler. Els estudis d’enginyeria industrial i l’experiència adquirida treballant a l’empresa de tocadiscos Dual li van proporcionar les eines necessàries per intentar-ho.

Ben aviat, l’empresa de petits electrodomèstics fundada el 1962 es va convertir en la columna vertebral laboral de la comarca, donant feina no només a la població d’Oliana, sinó també a municipis veïns, com és el cas d’Organyà o de Solsona. De fabricar sota la llicència francesa Elaul va passar a adquirir l’empresa Turmix, i després a produir tota mena de petits electrodomèstics, i d’una plantilla inicial de només deu treballadors va passar a tenir-ne més de 1.000 en poc més d’una dècada. La progressió de l’empresa que havia fundat Betriu va ser imparable, i una de les peces clau va ser el fitxatge del dissenyador estrella Gabriel Lluelles, que havia treballat abans a la Braun.

Des del primer moment, la vocació social de Betriu va quedar palesa en la manera de gestionar el negoci i la fortuna. A banda d’oferir un lloc de treball a tothom qui ho demanés, es va implicar en el desenvolupament del territori, finançant l’obertura de nous carrers al municipi o la construcció d’una piscina d’alt nivell, o implicant-se en l’arribada del gas canalitzat a la vila. La seva família, especialment el seu germà Josep, va ser impulsora de l’aeroport de la Seu d’Urgell (1980) i van crear els grups Valira (cuina i llar) i Becier (automoció). L’expansió internacional de Taurus va començar per Amèrica, perquè ben aviat es van instal·lar a Mèxic i Veneçuela, dos països amb fàbrica pròpia. Durant els anys vuitanta, la principal activitat de Betriu era visitar les fàbriques i mirar de solucionar in situ qualsevol problema que sorgís. De fet, no tenia ni despatx propi.

Fregant la fallida

La firma Taurus arribava en plena a forma a finals de la dècada dels vuitanta, però una combinació de circumstàncies adverses van portar el negoci a una espiral financera de difícil solució. Durant la primera meitat dels noranta, Taurus va fregar la fallida en diverses ocasions, però després d’unes dilatades negociacions entre tots els implicats –la crisi de l’empresa es va prolongar un lustre sencer–, entre les aportacions dineràries de la família Betriu, el suport de la Generalitat, la implicació de l’alcalde d’Oliana del moment, Ventura Roca, i l’aparició d’uns nous propietaris disposats a reflotar Taurus, la marca i tota la seva estructura es van salvar. A partir del 1997, l’empresa va deixar d’estar lligada a la família Betriu per passar a mans del tàndem d’inversors format per Ramon Térmens i Jorge Tornini. Molts anys després d’aquelles aventures, la primavera del 2014, va morir a Barcelona Cisquet de Cal Cases –com es coneixia Betriu a Oliana– després d’una vida llarga, intensa i, per sobre de tot, productiva.

Avui Taurus és una prestigiosa empresa de petits electrodomèstics amb vendes que superen els 200 milions i amb clients arreu del món. Les èpoques de crisi, quan va estar a punt d’abaixar la persiana, semblen oblidades. Com hem dit abans, la família Betriu ja no hi té vinculació; tampoc en tenen els dos inversors que a finals dels noranta van contribuir a salvar la companyia, perquè en diferents èpoques van anar venent la seva participació als seus directius.