Bernat Marcús: l'home que va inventar els 'riders' en ple segle XII

Tot i que té molts números de ser un mite sense fonament, un bon grapat de fonts atribueixen l’origen del mot taxi a la família aristocràtica alemanya Thurn und Taxis, una de les nissagues més poderoses de tota la història d’Europa. Van ser responsables, entre molts altres negocis, del servei de correu postal del Sacre Imperi Romanogermànic des de finals del segle XV. És possible que quan fem recerca històrica sobre els serveis postals sovint ens aparegui de manera recurrent aquesta poderosa família que avui dia resideix al castell de Saint Emmeram, a Regensburg (Baviera). Però ells no van ser, ni de bon tros, els primers en organitzar un servei d’aquestes característiques a Europa. Per trobar el pioner hem d’anar segles enrere i molt més a prop, concretament a la ciutat de Barcelona. A la Ciutat Comtal, un català anomenat Bernat Marcús va establir l’esmentat servei postal de caràcter privat ja al segle XII, com a evolució de la xarxa logística de missatgeria que feia servir per als seus negocis particulars. El centre neuràlgic de la xarxa de correus a cavall era al carrer Carders, molt a prop del seu domicili del carrer Montcada.

En aquell moment Marcús era un dels homes més poderosos de la ciutat, en virtut de la seva condició de terratinent (era propietari de bona part de la muntanya de Montjuïc), banquer, comerciant i filantrop. A més, la seva família tenia el privilegi d’encunyar moneda. En política també va ser un home clau, perquè va formar part del consell de Ramon Berenguer IV i va ser molt proper a Peronella quan ell va morir. Era habitual que fes préstecs a la Corona i que avalés el seu deute (està especialment documentat el seu suport financer durant el setge de Tortosa). Malgrat que sembla clar que la fortuna de Marcús era d’origen familiar –provenia d’una potent nissaga originària de Constantinoble–, existeix una llegenda que atorga un origen màgic al seu patrimoni ingent. Tot i que existeixen diverses versions, en general s’explica que una nit, mentre dormia al seu domicili barceloní, va somiar que havia de viatjar a la ciutat occitana de Narbona i que sota el pont principal de la ciutat hi trobaria un tresor. Dit i fet: al cap de poc de tenir aquell somni, es va presentar a Narbona i va fer una recerca pels voltants del pont, però tot plegat va resultar infructuós. Decebut, va establir conversa amb un personatge local, a qui va explicar la seva absurda aventura. Aquest va riure i li va contestar que no s’havia de fer cas dels somnis, que ell mateix havia somiat que si viatjava a Barcelona i entrava a la casa d’un tal Bernat Marcús hi trobaria un tresor. En sentir això, diu aquest relat, va tornar ràpidament al seu domicili i després d'excavar unes poques palades va trobar un tresor amagat sota les escales.

Els diners de Marcús –fossin d’origen familiar o de caràcter màgic– van servir també per fer obres per a la ciutat; la més recordada és la Capella d’en Marcús, que avui dia encara es conserva, al número 2 del carrer Carders. També va construir un hospital per a pobres (més tard integrat en el de la Santa Creu) i un cementiri. Aquest últim porta incorporada una altra història pròpia del realisme màgic: diuen que va cedir un solar al costat de Santa Maria del Mar per habilitar-hi aquest cementiri, on descansarien els feligresos traspassats, però amb la condició que hi hagués almenys un enterrament en els quinze dies següents a la cessió. Van passar les dues setmanes sense que hi fos enterrat ningú i, a l'anar a recuperar la propietat, va patir un infart i va morir allà mateix. El cementiri s’havia salvat i avui dia és conegut com el Fossar de les Moreres.

Després de mort, les seves creacions van continuar prosperant. Prova d’això és que els taxis –coneguts encara com a tassis en aquell moment– van intentar que el seu servei de correu postal entrés al mercat de la Corona d’Aragó a començaments del segle XVI, com ja havien fet a Castella, però el sistema postal fundat per Marcús continuava tan arrelat i amb tant de vigor que els taxis van fracassar en el seu intent.