Mai un vaixell havia causat un sotrac tan gran en la política barcelonina com el creuer Sunborn. Era el 2005. Després del multitudinari Fòrum de les Cultures, el debat a la capital havia començat a intensificar-se: com s’havia de dinamitzar la zona del Port Fòrum? El tripartit de l’Ajuntament de Barcelona (PSC, ICV i ERC) tenia sobre la taula diverses opcions per articular la reconquesta ciutadana d’uns espais sense un ús clar. Amb aquest panorama, es va decidir promoure millores a la zona comercial, potenciar la venda d’amarradors a petites embarcacions de lleure i dibuixar el Campus Interuniversitari Diagonal-Besòs. Però les desavinences entre els socis de govern van aflorar arran de la intenció d’amarrar-hi un mastodòntic vaixell hotel. La història és esperpèntica.
Tot va començar amb la convocatòria d’un concurs públic impulsat pel Consorci del Besòs i l’empresa municipal BIMSA per adquirir els drets d’un amarrador de 120 metres d’eslora amb una concessió de 25 anys. L’objectiu era col·locar-hi un creuer de luxe que funcionés com a hotel flotant almenys durant 10 mesos l’any. ERC i ICV van posar el crit al cel. Asseguraven que el projecte atemptava contra els principis de sostenibilitat que precisament s’havien defensat al Fòrum i afirmaven que contradeia frontalment el model turístic que es pretenia implantar a Barcelona. El mateix gremi d’hotelers de la ciutat també va atiar el foc i va denunciar que, si s’inauguraven noves places hoteleres a la zona, es produiria “un excés d’oferta”. Però, tot i les crítiques, el projecte va seguir endavant, buscant una diversificació de les places d’allotjament.
La guanyadora del concurs va ser la finlandesa Sunborn, amb una proposta realment ambiciosa: proposava amarrar-hi un creuer amb prop de dues-centes habitacions de 30 metres quadrats i suites de luxe, un restaurant amb xef d’estrella Michelin, sales de conferències, espais per a banquets, un centre de negocis i una zona de balneari. A més, l’empresa va assegurar que els 200 llocs de treball s’ocuparien amb ciutadans de Sant Adrià, que el vaixell -amb un cost estimat de 150 milions d’euros- podria construir-se a Espanya i que estaria disponible el 2007. I tot, pagant 400.000 euros de cànon anual per l’ús de l’espai portuari, fins i tot abonant un 10% anual mentre encara no fos a port.
La realitat, però, va ser una altra. La construcció del vaixell es va fer a Malàisia i, per problemes econòmics, Sunborn va començar a posposar la data de la seva entrada en funcionament. El 2013, el vaixell seguia sense arribar i a la comissió d’Empresa de l’Ajuntament de Barcelona ja es parlava del “vaixell fantasma”. Què passava? L’empresa s’havia quedat sense liquiditat i, sobre la taula, hi tenia l’oferta suculent d’uns empresaris de Gibraltar que s’havien compromès a injectar-hi diners a canvi d’ubicar el creuer al Penyal. Sunborn va acceptar i va plantar Barcelona. Des del 2014, el creuer ja és al port de Gibraltar, obert i esperant turistes amb classe: els preus van dels 230 als 1.400 euros per habitació.
+ Detalls
La lliçó
“L’empresa havia fet volar coloms i s’havia intentat deixar estimar per Barcelona, però en el fons la ciutat ja tenia prou allotjaments per cobrir la demanda -opina Lluís Prats, membre de l’Institut de Recerca en Turisme-. Els vaixells hotel estan a l’alça: permeten esquivar normatives i treure’n un alt rendiment”, afegeix.
