Quan els diners et cremen a les mans: així es crea una hiperinflació
L'Alemanya dels anys 20 és el gran exemple històric de les pujades massives de preus, que avui afecten països com l'Argentina o Turquia
BarcelonaDes del final de la pandèmia, i arran de la invasió russa d'Ucraïna, la inflació ha tornat a la vida dels ciutadans després de quasi dues dècades sense parlar-ne gaire. A Catalunya, la inflació, o el ritme de creixement dels preus de béns i serveis de consum, va créixer de cop sobretot el 2021 i el 2022, però es va tornar a moderar a partir del 2023. Malgrat la moderació inflacionària, governs, bancs centrals i agents econòmics van fer saltar les alarmes davant d'una possible espiral inflacionària o, en alguns casos, un episodi d'hiperinflació.
Una hiperinflació és una inflació sense control, en la qual els preus creixen de tal manera que les autoritats monetàries del país ja no els poden controlar facin el que facin. Des d'un punt de vista purament tècnic, actualment la majoria d'economistes consideren que es pot parlar d'hiperinflació quan els preus creixen un 50% mensualment, cosa que situa la taxa anual per sobre del 8.500%. Tot el que estigui per sota d'aquestes xifres es tracta com una inflació molt elevada, però no descontrolada.
És a dir, quan l'estiu del 2022 alguns economistes parlaven de risc d'hiperinflació quan els preus a Espanya van créixer a una taxa interanual una mica per sobre del 10%, estaven faltant del tot a la veritat si s'agafa la definició tècnica d'inflació. Fins i tot en els casos més extrems de l'últim episodi inflacionari a Europa, com el d'Estònia, on la inflació va ser superior al 20% durant bastants mesos, van estar molt lluny d'assolir el 8.500% que marquen els economistes.
Ara bé, en llenguatge més col·loquial –també entre economistes– es parla d'hiperinflació en casos de pujades continuades de preus que dificulten de manera clara la vida dels ciutadans, erosionen ràpidament sous i estalvis i fan que els governs tinguin problemes per frenar-les a curt termini, però encara poden arribar a controlar a mitjà o llarg termini. Per exemple, el Fòrum Econòmic Mundial la defineix com a "inflació increïblement ràpida", mentre que Ernest Pons, professor d'economia de la Universitat de Barcelona, ho defineix com aquella situació en què un estat "perd el control" del valor de la seva moneda i "el diner crema a les mans" dels consumidors perquè perd valor molt de pressa.
Actualment, l'Argentina i Turquia són els països on més creixen els preus. El 2023, els preus a l'Argentina van créixer un 211%, mentre que Turquia porta diversos anys amb taxes d'entre el 40% i el 70%. "Costa parlar d'hiperinflació, perquè no fa la sensació que no puguin ser controlades", apunta Pons sobre aquests dos països.
Les causes d'una inflació com la d'Argentina o Turquia poden ser "molt diverses", diu Pons, però es poden resumir en tres. La primera causa és un dèficit exterior massa elevat que ensorri la moneda. Agafant l'exemple recent d'Argentina, s'explica així: la sequera i la pandèmia van ensorrar les exportacions argentines de cereals i petroli. Per tant, la demanda del peso argentí als mercats de divises també va caure i, per extensió, el tipus de canvi. Això va tenir dos efectes: per una banda, la manca d'exportacions va iniciar una crisi econòmica (els sectors exportadors tenen menys negoci) i, per l'altra, la depreciació de la moneda va encarir les importacions. Per tant, el preu de tots els productes fabricats en altres països, que en el cas de l'Argentina són la majoria, es va començar a disparar.
La segona causa pot ser un endeutament massa gran del govern en divises estrangeres. Com a l'Argentina, on el govern arrossega un deute important en moneda estrangera (normalment en dòlars nord-americans), el cost de retornar aquest deute s'eleva perquè necessita més pesos per obtenir dòlars. Això obliga el govern a apujar impostos, cosa que pot tenir un efecte encara més inflacionari si s'incrementen tributs sobre béns de consum, com ara l'IVA. Aquesta situació també es produeix a Turquia, on una barreja de deute exterior i caiguda del comerç internacional ha desplomat la lira, la divisa nacional, i han encarit les importacions al país empenyent els preus a l'alça.
La tercera és quan un govern o un banc central decideix crear diners sense control, per exemple per pagar el seu deute. Aquest va ser el cas d'Alemanya el 1923, segurament l'episodi més conegut d'hiperinflació a Europa. "Els governs ara saben que no poden crear diners" sense cap limitació, recorda Pons.
El cas alemany
En el cas d'Alemanya el 1923, l'arrel es troba en les reparacions que van imposar al govern germànic els països guanyadors de la Primera Guerra Mundial, que havia acabat el 1918. Davant de la necessitat de pagar aquestes reparacions en espècies, Berlín va començar a comprar or pagant un preu més alt en marcs alemanys del que valia realment el metall als mercats. Quan no va tenir més or, va fer el mateix amb les monedes dels països als quals havia de pagar. "Això és inflacionari", diu Albert Carreras, catedràtic d'història econòmica de la UPF, perquè redueix el valor del marc respecte a l'or o les altres divises.
A aquest fet cal afegir-hi que, quan Alemanya es va endarrerir en el pagament de les reparacions, el gener del 1923 França i Bèlgica van ocupar militarment la regió del Ruhr, on es produïa bona part del carbó alemany, per tal de quedar-se'l i compensar així l'endarreriment dels pagaments. La resposta dels miners alemanys va ser una vaga, i la del govern alemany, emetre diners per pagar el sou dels miners.
A més, als anys 20 els EUA van imposar aranzels i van restringir l'accés a la immigració, cosa que va tenir un impacte a Europa i en particular a Alemanya, ja que el comerç internacional va caure, i això també té un efecte a l'alça sobre els preus. Finalment, amb tot plegat, l'economia alemanya "va curtcircuitar" i la inflació es va disparar fins a nivells impensables, del 1.020.000.000.000% (1,02 bilions per cent). La moneda es va devaluar tant que es van arribar a imprimir bitllets de cinc, cinquanta i cent bilions de marcs, fins al punt que, a efectes pràctics, els diners tenien el valor només del paper on estaven impresos i els nens els feien servir de joguines. La situació era tan extrema que els ciutadans havien de córrer literalment a les botigues perquè la moneda perdia valor en qüestió de minuts.
El final de la impressió de més marcs i el Pla Dawes (acordat pels aliats i Berlín) van permetre estabilitzar de nou la moneda i els preus el 1924.
Se cita sovint la hiperinflació com una de les causes principals de l'auge del nazisme, tot i que el partit nazi no es va fundar fins al 1928 i no va arribar al poder fins al 1933, deu anys després del pic inflacionari. Però els efectes van ser molt profunds perquè –recorda Carreras– "van empobrir tothom, però sobretot les classes mitjanes", que van perdre els estalvis i van ser la gran base electoral d'Adolf Hitler, que va saber explotar-ne la indignació.
Impacte fins als nostres dies
L'impacte d'aquells episodis en el caràcter de la societat alemanya i en les polítiques econòmiques defensades per l'establishment empresarial del país encara perdura de manera profunda avui en dia. Alemanya és el país que més s'oposa a qualsevol política monetària de tradició keynesiana –sobretot dels bancs centrals– amb arguments basats en una por a la inflació que a vegades sobrepassa la racionalitat. Per exemple, el 2011, quan l'economia europea tot just sortia d'una dura recessió provocada pel crac financer del 2008, el Banc Central Europeu (BCE) va incrementar dues vegades els tipus d'interès per frenar un lleuger repunt de la inflació causat principalment per l'encariment del petroli arran de les revoltes de la Primavera Àrab. Les dues pujades, impulsades sobretot per les pressions del Bundesbank alemany i altres països del centre de la zona euro, van fer recaure la UE en una nova recessió, que va afectar encara més fortament la perifèria del continent.
Alemanya, doncs, és l'estat de l'eurozona que més s'oposa al paper del BCE com a prestador d'última instància dels governs, un rol que als països anglosaxons o al Japó està perfectament acceptat per tothom: el govern intervé en els mercats de deute comprant o venent bons per garantir la liquiditat i solvència del govern, així com per dissuadir els especuladors d'atacs contra les finances de l'estat. La idea que el banc central pugui crear diners del no res per prestar-los a les administracions, una de les causes de les hiperinflacions dels anys 20, provoca molt de nerviosisme en àmplies capes de la societat germànica, encara que es faci de manera controlada.
L'altra cara de la moneda és l'obsessió alemanya pel dèficit públic: com que el banc central no pot crear diners ni dedicar-se a comprar deute públic, els governs han de donar prioritat a mantenir sanejades les arques públiques, ja que si s'endeuten massa no hi ha cap institució de suport al govern per reduir el passiu acumulat.
Hongria, Veneçuela i Zimbabwe
L'episodi alemany pot ser el més conegut i estudiat, però no el més fort: la hiperinflació més intensa de la història va ser la d'Hongria el 1946, durant l'ocupació soviètica del país després de la Segona Guerra Mundial i la instauració de la inestable Segona República (que va acabar abolida per la força per Moscou i substituïda per un règim comunista). En el moment més àlgid de l'episodi inflacionari, els preus dels productes es doblaven en menys de 15 hores. El juliol d'aquell any, la taxa anual de creixement dels preus va assolir l'absurda xifra del 41.900.000.000.000.000% (41.900 bilions per cent).
De fet, els anys immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial van estar marcats per forts increments de preus en diversos països afectats pel conflicte, com la Xina o Grècia. L'antiga Iugoslàvia el 1994, durant la Guerra dels Balcans, o Zimbabwe el 2008 són exemples més recents d'hiperinflacions: en els dos casos els preus es doblaven en dos dies. I en els darrers anys tenim l'exemple de Veneçuela, on el 2018 els preus hi van créixer de mitjana un 1.000.000% (un milió per cent), segons el banc central del país.
Començar de zero
Quines solucions hi pot haver davant d'inflacions d'aquesta mena? Al final, l'"única solució" si els ciutadans perden la fe en el valor de la seva moneda és crear-ne una de nova des de zero, recorda Pons. "Fer un reset", afegeix.
Una altra sortida, tot i que segons Pons és més "arriscada", és adoptar una moneda estrangera, ja sigui directament o mitjançant un tipus de canvi fix, com va fer l'Argentina en un episodi anterior. Aquesta opció té el problema que comporta "cedir sobirania" a un altre país, ja que es depèn d'una divisa que no es controla, afegeix, però a vegades pot ser una opció ràpida d'arreglar el problema, sobretot quan els ciutadans ja acumulen dòlars perquè la seva moneda no val res.