Uns nois surten del quiosc amb uns quants sobres entre les mans. S’asseuen en un banc, els esquincen amb cura i en treuen un grapat de cromos nous. Davant seu, hi tenen l’àlbum, encara ple de buits per completar. Durant més de mig segle, escenes com aquesta s’han repetit a patis d’escola, menjadors i places d’arreu del món. Al darrere hi ha Panini, la companyia italiana que va saber convertir uns simples trossets de paper adhesiu en una gran màquina de desig, nostàlgia i consum. Avui, seixanta-cinc anys després de la seva fundació a Mòdena, el 1961, l’empresa continua sent un gegant del col·leccionisme: factura al voltant de 1.600 milions d’euros cada any, ven els seus productes a 150 països i dona feina a 1.200 persones.

Un gelat de vainilla dins una carcassa de plàstic amb forma de tucà. A mitjans de març, la gelatera La Menorquina va anunciar que descatalogarien el mític Punky, el gelat de vainilla de la firma que es comercialitza amb un embolcall molt original. "Les noves generacions busquen altres coses i els adults... bé, el recordeu amb afecte, però us fa massa vergonya demanar-lo en públic", explicava l'empresa menorquinocatalana a les seves xarxes socials. A partir d'aquí, el tucà més famós de l'illa es va convertir en un fenomen viral a les xarxes; sobretot gràcies a un compte d'Instagram que es va dedicar a demanar el seu retorn amb un grapat de gamberrades a les oficines de La Menorquina.

Daquí cinquanta o cent anys, si un figurinista o responsable de vestuari d’una pel·lícula necessita vestir els actors com la gent es vestia el 2026, el més probable és que tingui un problema seriós. Bea Castelló ho té claríssim: “Avui ningú guarda la roba. Gairebé tot és de mala qualitat i d’un sol ús. És estrany que algú es posi la roba que portava dues temporades enrere”. Això abans no era així. Sap de què parla. El seu negoci, Las Pepitas, que va heretar de la seva mare, fa molts anys que dona servei en un terreny tan fascinant com és la roba. La de vestir i la de la casa.

Oficialment és una ciutat, però Hanchuan, al centre de la Xina, és majoritàriament rural. Té un milió d'habitants, però molts viuen entre camps i petites fàbriques. Una empresa que produeix fil de cosir i un grapat de companyies pesqueres constitueixen bona part de la seva economia. Tot i això, quan The Economist la va visitar recentment, hi havia un lloc en particular que era ple a vessar de gent: el primer McDonald's de Hanchuan, que va obrir al gener.

El plànol data del 15 de novembre del 1904. Dibuixat amb gran precisió, hi apareix un mànec allargat, una peça dentada, uns quants caragols petits i una fulla metàl·lica prima ben esmolada. És la patent de la maquineta d’afaitar que va inventar King C. Gillette, un empresari nord-americà que va entendre abans que molts altres el potencial comercial que podien tenir els productes d’un sol ús.

Jordi Muntañola (Barcelona, 1978) fa un any que és conseller delegat dels laboratoris Salvat. Aquest biòleg molecular procedent d'Esteve, que també va ocupar càrrecs de responsabilitat al grup Werfen, ha situat Salvat al club dels 100 milions de facturació 12 mesos després d’iniciar una gran transformació per potenciar els valors i les característiques d’una farmacèutica de capital familiar amb més de 70 anys; cartera de productes propis, amb marques com l'antisèptic Cristalmina, i una fundació a la qual destina una part dels seus beneficis. I, a més, amb grans perspectives, amb l'acceleració del negoci de producció per a tercers i el llançament durant la primera meitat d'aquest any d'un nou producte als EUA, amb la perspectiva de comercialitzar-ne un altre l'any que ve i un altre a la Xina. Sempre acompanyada d'un soci local, la fórmula que utilitza per a la internacionalització, que l'ha portat a ser present en més de 60 països. I sense descartar possibles compres, un camí que la companyia potser incorporarà al pla estratègic 2027-2030, que espera tenir a punt aquest estiu.

Qui ha fet una reforma sap els maldecaps que provoca. Trucades amb més d'un operari –l'electricista ara no pot, el lampista vindrà demà, el pintor no contesta– i poc control de quan acabaran realment les obres. Conscient d'això, Francisco Morán, un empresari amb molts anys de trajectòria en el sector immobiliari, va decidir posar en marxa l'any 2019 Aquí Tu Reforma.

Aquest pròxim 12 d’agost hi haurà un eclipsi total de sol que es podrà veure ben a prop nostre. Serà visible al llarg d’una ampla franja transversal que travessarà la península des de Galícia fins a les Balears, inclòs un important territori de Lleida i les Terres de l'Ebre. Localitats exhaurides i preus astronòmics als hotels. Ens ho explica la Maria Àngels Gil, de Còsmik, la botiga del carrer de Viladomat especialitzada en astronomia. Fa mesos que venen ulleres protectores i com més s’apropi el dia ben segur que les vendes no minvaran. És una feliç coincidència, la de l’eclipsi. I l’any que ve i el següent també hi haurà eclipsis de sol visibles per nosaltres. Una sort! Exclama la Maria Àngels, que juntament amb el seu marit, Xavier Górriz, ja porten molts anys capbussats en un negoci que sembla extremadament especialitzat, però que s’adreça a una franja de públic més àmplia del que un es pugui imaginar. L’astronomia és popular? I tant que sí!

Apareix en pel·lícules de superherois com X-Men o Batman begins, en musicals com Hairspray i en cintes mítiques com El padrí, Pulp fiction o Apocalypse now. Fins i tot, si t’hi fixes bé, es deixa veure a la pel·lícula d’animació Wall-e. En més de 2.000 produccions, hi ha algú que se’l treu de la butxaca, l’obre i n’allibera la flama. És un Zippo, l’encenedor metàl·lic reutilitzable i resistent al vent que amb els anys ha acabat convertit en una de les icones més reconeixibles de la cultura pop nord-americana. Però també és un gran negoci: amb seu a Pennsilvània, té prop d’un miler de treballadors, produeix uns 14 milions d’encenedors cada any i factura prop de 400 milions de dòlars anuals.

De vegades, llançar una carta a una bústia pot ser com llançar-la a un forat negre. Fa uns dies, Jason Bevan, un jubilat de vuitanta anys amb residència al poblet de Lidney, gairebé 200 quilòmetres a l'oest de Londres, es lamentava en la secció de cartes al director del Daily Telegraph sobre la manca de fiabilitat del Royal Mail, l'icònic servei de correus britànic. La seva dona, amb qui havia estat casat cinquanta-vuit anys, va morir al gener i l'home explicava: "Vaig rebre moltes targetes de condol i n'esperava més després d'un anunci a la premsa local. Tanmateix, no vaig rebre cap correu en tota la setmana".

Tot va començar amb la solidaritat i la implicació d'uns joves durant la pandèmia de la covid-19, l'any 2020. Demanaven a la gent que donés tauletes per recondicionar-les perquè les persones grans internes en hospitals o a residències es poguessin comunicar amb les seves famílies, que no els podien anar a veure per les restriccions en la mobilitat. De fet, més d'un es va poder acomiadar de la família gràcies a aquests dispositius.

Des del seu naixement l'any 2004, Vueling s'ha convertit en la principal aerolínia de l'aeroport de Barcelona, també ara que no para de batre rècords de passatgers. Amb la seva ampliació a l'horitzó, la companyia aèria aspira a arribar als 60 milions de viatgers l'any 2035, la meitat dels quals es guanyaran al Prat. Un pla d'expansió que suposarà una inversió de 5.000 milions d'euros, que es destinarà principalment a canviar la flota, substituint el fabricant europeu Airbus per l'estatunidenc Boeing. En aquesta entrevista, ens desgrana el futur de Vueling la seva presidenta, Carolina Martinoli (Buenos Aires, 1969), que hi va aterrar l'any 2024 després d'haver treballat per altres empreses del grup IAG, com Iberia i British Airways.

Som a la dècada del 1970. En un pis de Barcelona, la banyera és plena d’escuma. A tocar, l’envàs octogonal i bordeus del gel Moussel. A la pica, al costat del mirall, hi descansa una ampolla de colònia: la S3. En aquella època, aquests dos productes eren un clàssic als lavabos catalans. De fet, a la televisió, els seus espots no paraven d’emetre’s: imatges de frescor, un jingle enganxós i una frase final que tota una generació encara recorda: “Un producto Legrain, París”.

Entre l'AP-7, la N-II i la via del tren que uneix Barcelona amb Girona, en un poble de la Selva que no arriba els 7.000 habitants, hi ha una de les deu empreses europees que més ha crescut la darrera dècada: Kave Home. La seva fórmula és força única, plena de factors diferencials. S'ha convertit en "campiona del creixement" tenint la seu fora d'una gran ciutat, sent una empresa amb el capital 100% familiar i girant el mitjó en un dels sectors econòmics menys modernitzats: el del moble. Fa tres anys que el seu conseller delegat és Francesc Julià Ametller (Girona, 1992), fill del fundador de Julià Grup. Qui va començar amb un petit magatzem venent matalassos als hotels de Lloret de Mar és avui en dia un gegant amb més de mil treballadors, la majoria d'ells a la seu de Sils, que ha consolidat un model de gamma mitjana del moble allunyat d'Ikea. "Fer assequible el disseny original de qualitat", en paraules de Julià. L'antic magatzem s'ha transformat en una empresa puntera amb tints de start-up que més que vendre mobles ven un concepte de "com habitar la llar".

A qui es trobi amb anuncis de Zara a Instagram se li pot perdonar que els confongui amb els de Chanel. Per a la campanya del seu 50è aniversari de la primavera passada, la marca espanyola de moda ràpida va contractar Steven Meisel, un fotògraf conegut per treballar amb empreses de luxe. El perruquer i el maquillador de la sessió fotogràfica tenien un pedigrí similar. Els anuncis mostraven quasi totes les top models dels últims 30 anys remenant el cul al ritme d'I feel love de Donna Summer.

Pot ser que entris a Ràdio Fabregat (Rosselló, 292) a comprar un parell de bombetes i surtis carregat amb una bona lliçó d’història. Però no la història dels llibres, no, la història que contenen els objectes, la vida quotidiana encarnada en andròmines casolanes que contenen memòria. Però, esclar, hi ha d’haver algú capaç d’interpretar-la i transmetre-la. Aquest algú es diu Antoni Fonoll i és l’ànima del negoci des del 1992, quan el fundador, Joan Fabregat, es va jubilar i ell se’l va quedar per mantenir-ne les essències intactes fins al dia d’avui. Té la botiga repleta de gènere.

Ets a la dècada de 1920, a Barcelona. Has sortit de casa per comprar llet: entres a la botiga, esperes darrere el taulell, en demanes sis litres i el dependent te la serveix dins ampolles de vidre. A l’altra banda de l’Atlàntic, però, el ritual ja ha canviat. Als Estats Units, els clients ja no demanen res: simplement, ho agafen. Els productes són als prestatges, envasats, a punt per endur-se’ls. En ciutats com Nova York hi està arrelant una manera completament nova d’entendre la venda d’aliments. L’envàs, fins aleshores secundari, s'ha convertit en el centre de tot. És clau per garantir la higiene, facilitar el transport i allargar la vida dels productes.

Liquats Vegetals és des de fa uns anys la cara visible de l'auge de les llets vegetals a la indústria agroalimentària catalana. Fundada el 1991 i situada al cor del Montseny, la companyia és des de fa quasi quatre anys la líder en l'elaboració de begudes de civada, soja i arròs al mercat espanyol, gràcies en bona part a la seva marca pròpia, Yosoy.

Fa quatre anys, 52 empreses del sector de l’automoció –un 60%, pimes– a l’Estat es van agrupar sota el paraigua Fast Forward (F3). Espanya i Catalunya es mostraven decidides a fer mans i mànigues per continuar impulsant el vehicle elèctric i tot el que l’envolta. És a dir, que no només es fes un lloc entre la població –de manera que se substituiria el cotxe de combustió–, sinó que també se n'impulsés la producció: des dels components fins a la fabricació completa. Però Europa també hi apostava, i va col·locar el cotxe elèctric com un dels pals de paller dels fons europeus antipandèmia vinculats al Pla de Recuperació. De fet, la gènesi de l’agrupació es troba en el fet de poder plantejar projectes prou madurs que cobrissin tota la cadena de valor per aconseguir el màxim finançament d’aquest mannà europeu. En el cas espanyol, aquest finançament ha tingut un projecte estratègic propi, els anomenats PERTE.

Qui seran els guanyadors i els perdedors en una economia basada en l'automatització? Com hem d'entomar la irrupció de la intel·ligència artificial (IA) en el món del treball? Bona part de la recerca de Jeremias Adams-Prassl versa sobre algunes d'aquestes preguntes, i moltes d'altres que apareixen amb l'esclat d'aquesta tecnologia i el seu impacte ja visible en la nostra vida quotidiana. El professor i vicedegà de dret a la Universitat d'Oxford va exposar algunes d'aquestes idees en una conferència al Palau Macaya de la Fundació La Caixa fa unes setmanes.