Passi-ho bé, Adam!

Arranca amb una guitarra que et transporta directament al món dels somnis. La melodia es repeteix i es repeteix, i enganxa. Thom Yorke hi afegeix una veu que hipnotitza. Podries no entendre la lletra i tenir-la a la llista de cançons preferides. Radiohead publica No surprises l’any 1997, una cançó dedicada a tots els que volen viure una vida tranquil·la, en una casa bonica, amb jardí i sense alarmes. Sense sorpreses. A tots els que volen viure el Somni Americà.

Al tombant del segle, el sistema econòmic estatunidenc sembla inqüestionable. La pel·lícula Good bye, Lenin!, estrenada l’any 2003, també és un excel·lent testimoni de l’estat d’ànim del moment. Daniel Brühl interpreta un jove que fa mans i mànigues per ocultar la caiguda del Mur de Berlín a sa mare, una fervent defensora del comunisme que no pot sortir de casa i que pateix del cor. Intenta fer-li creure que tot continua igual, sense alarmes. Sense sorpreses. Espòiler, al final la realitat s’imposa. La transició al nou sistema és imparable.

El mateix any arriba a les llibreries Saving capitalism from the capitalists (Ed. Random House). Els autors, R. Rajan i L. Zingales, dos professors de la Universitat de Chicago de reconegut prestigi acadèmic, arranquen amb una declaració sense fissures: el capitalisme és la manera més efectiva d’organitzar la producció que els humans han trobat. Però també alerten que “l’ascendència de l’economia de lliure mercat no necessàriament és el final de la història econòmica”. A mesura que van passant les pàgines es fa evident com una crisi financera, la competència de països emergents com la Xina, les pressions migratòries i el canvi tecnològic poden erosionar la confiança en el sistema.

Les alertes semblen premonitòries. El primer gir de la política econòmica té lloc als Estats Units, durant el mandat de Donald Trump. Els aranzels pugen de forma generalitzada i l’accés al país s’endureix. El rumb no canvia durant el mandat de Joe Biden. La política comercial no es relaxa, tampoc la migratòria, i s’implementa un programa milionari per afavorir l’impuls de la indústria local. Aquest tomb de la política econòmica s’accelerarà si guanya les eleccions Donald Trump. I si la guanyadora és Kamala Harris, es reforçarà l’agenda dels darrers anys. El distanciament dels cànons liberals, amb més o menys intensitat, és transversal a la societat americana.

Europa també s’està movent. Les pressions per limitar els fluxos migratoris són evidents. En matèria econòmica, l’informe Draghi també pot suposar un important canvi. Per primera vegada, s’obre la porta a posar la política industrial per davant de la política de competència. Com a anècdota, en altres informes de referència, com l’informe Delors o l’informe Juncker, les referències a la indústria eren pràcticament inexistents. L’informe Draghi, en canvi, s’hi refereix més de 300 vegades, més d’una vegada per pàgina, i gairebé el doble que a la paraula competència.

El context actual fa molt difícil que el sistema econòmic dels principals països desenvolupats sigui fidel als postulats de l’economia de lliure mercat. Per exemple, segons aquests postulats, els sistemes de protecció pública s’haurien de centrar en les persones, per ajudar-les a superar els moments difícils. Les empreses, en canvi, haurien de seguir el seu cicle vital amb el mínim d’interferències. La destrucció creativa és l’essència del sistema. Així doncs, els programes de suport econòmic que s’estan posant en marxa arreu haurien de filar prim si no volen trair-lo. Les institucions que vetllen per la lliure competència també són un element central del capitalisme, però l’emergència de les grans empreses tecnològiques cada vegada els ho posa més difícil. I també s’hauria de continuar fomentant el lliure comerç malgrat que cada vegada hi hagi menys països disposats a acceptar unes regles de joc compartides. Els riscos dels canvis que s’estan produint en cadascuna d’aquestes dimensions són importants, però al mateix temps sembla difícil mantenir-se immòbil.

Fidels a la tradició liberal, R. Rajan i L. Zingales tanquen el llibre afegint un element final i indispensable: la responsabilitat individual. Els ciutadans han de vetllar pel bon funcionament de les institucions, si no difícilment resistiran les pressions a què poden ser sotmeses. Conclouen que només així es pot salvar el capitalisme dels capitalistes.